Club 7 Cinema

L’imaginari del doctor Parnassus (The Imaginarium of Dr. Parnassus / El Imaginario del Doctor Parnaso / L’Imaginarium du docteur Parnassus / Parnassus – L’uomo che voleva ingannare il diavolo), de Terry Gilliam

Reprodueixo en aquest apunt el comentari que en vaig publicar després de veure la pel·lícula a Canes:

L’imaginari del Dr. Parnassus té una contradicció essencial, nuclear: vessa d’imaginació per tots costats, com cal esperar d’una obra de Terry Gilliam; però, alhora, l’home es frena ­–potser escaldat de les conseqüències dels seus anteriors deliris irrefrenables– i fa mans i mànigues per aconseguir que l’espectador no perdi de vista la narració argumental.

Segueix, clicant aquí Vull llegir la resta de l’article.

FOTO L’imaginari del doctor Parnassus, de Terry Gilliam

Comentari: “L’imaginari del doctor Parnassus”, de Terry Gilliam

***

El vessant imaginatiu, Terry Gilliam el nodreix amb la mena de personatges excèntrics que protagonitzen la història –el màgic Parnassus (Christopher Plummer) i el seu vell conegut en dimoni encarnat en Tom Waits, el nan Percy (Verne Troyer) i l’enamoradís Anton (Andrew Garfield) que l’ajuden en l’espectacle de fira, la noia (Lily Cole) que ha de ser lliurada al dimoni quan faci els setze anys i, per descomptat, el misteriós Tony (Heth Ledger, Jude Law, Johnny Depp i Colin Farrell)–. Tota la posada en escena la desferma a partir de la barraca de fira volant, andròmina immensa eixida d’una època remota, dotada d’un mirall que, en travessar-lo, s’entra a un inesperat món de fantasia, reflex dels desitjos més golafres del visitant, però també de la seva part més fosca, amb el dimoni sotjant i disposat a engolir les ànimes desencaminades que finalment cauen al parany de la seva temptació.

Tots els ingredients hi són, perquè Gilliam volés i ens tornés a deixar perplexos amb un dels seus particulars “viatges astrals”; però -vès per on- s’ha posat pes a les ales, ha anat en compte. I cal reconèixer que se’n surt, que la pel·lícula es fa més digerible que d’altres seves; però aquesta contenció li treu força. Fins i tot hi ha algun moment que pots arribar a pensar quin altre vigor no tindria tot plegat a les mans del Tim Burton de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’.

Terry Gilliam la signa com  “una pel·lícula dels amics de Heath Ledger”, en sentit homenatge al malaguanyat actor australià –mort per sobredosi durant el rodatge del film– i n’ha solucionat molt bé la substitució: són Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell els que agafen el seu personatge, en tres entrades diferents a l’altre costat del mirall: una per a un aspecte diferent de la personalitat del protagonista –i en una seqüència concreta, el cineasta homenatja a actors desapareguts prematurament, com James Dean o Marylin Monroe–.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!