Club 7 Cinema

El D’A projecta aquests dies Laurence Anyways, de l’anomenat noi prodigi del Quebec, Xavier Dolan. Reprodueixo tot seguit el comentari que en vaig publicar a final de maig de l’any passat, a l’apunt Altres mirades de Canes 2012:

Dir que m’ha resultat una pel·lícula afectada i efectista és gairebé un pleonasme, tractant-se d’una obra de Xavier Dolan, que xala amb certa recreació estètica i amb la mirada esbiaixada, tant com amb l’esclat audiovisual d’algunes (si més no) de les seves imatges. M’ha resultat també un film destacadament discursiu: tot gira i s’articula trenant un discurs sobre la “normalitat de la diferència”.

Si a He mort la mare (2009), Dolan tracta la florida vital d’un noi que assumeix la seva homosexualitat i a Els amors imaginaris (2010) explora el desig a partir del joc entre un xicot gay i la seva amiga de l’ànima respecte a un adonis que tenen per amic, a Laurence Anyways, aquest quebequès titllat d'”enfant terrible” i d’hereu cinematogràfic de Rimbaud, se centra en la transexualitat. Pren de protagonista un heterosexual que decideix canviar de sexe i, al decurs del llarg procés personal i col·lectiu (pel seu entorn) que això comporta, va fent aparèixer en pantalla tot una declinació de formes diverses de transexualitat: una dona que ha esdevingut home, transvestits, etc.). Però, essencialment, aquesta pel·lícula relata la història d’un amor que reivindica la seva autenticitat per damunt de qualsevol convenció (posem-hi burgesa), fins i tot la del sexe mateix.

Efectivament, en Laurence és professor i amb la seva xicota menen una vida plaent i indòmita. Ell té una dèria amb la diferència (cosa que du al cineasta a posar-li en boca, de manera potser un pèl frívola, algunes consideracions delicades, com ara l’esment als escriptors col·laboracionistes francesos que fóren marginats després dela Segona Guerra Mundial) i decideix canviar de sexe: més ben dit, per ell, és vestir-se com reconeix que sempre s’ha sentit, dona; de manera que, de canvi, n’hi ha, cara en fora, en el vestit (la possible operació quirúrgica quedaria per a més endavant). No és gai (de fet, en una seqüència que l’apallissen i un xicot transvestit el cura, Dolan apunta una ambígua tensió homosexual, una possibilitat que en no materialitzar-se en pantalla, reforça la percepció sobre l’orientació sexual de Laurence). Però esclar, aquesta seva transformació li impacta i ben fort l’entorn, especialment la xicota i la mare, però també l’àmbit acadèmic en què es mou. De fet, Dolan treballa en aquestes tres línies: amb el personatge de la mare, reprèn la complexitat del vincle materno-filial, de l’acceptació i comunicació mútues (amb la “broma” que, esdevingut noia, ara ha de ser més fàcil que les “dues” dones parlin…); amb l’àmbit professional de Laurence, el cineasta pot tocar (no s’hi entreté gens, però) la intol·lerància social envers la diferència i la hipocresia que se les campa. Queda la tercera línia, l’autèntic eix fílmic: la relació amb la dona, Fred.

Pot l’amor aguantar la decisió unilateral d’un membre de la parella de canviar de sexe? No sé si la pregunta té gaire interès, però en tot cas és la que planteja Xavier Dolan. El seu guió exposa que Laurence i Fred ho intenten. Ella fins li dóna un cop de mà (amb la significativa compra d’una perruca). Però no és fàcil i s’esdevé una separació segurament inevitable (en circumstàncies que cal no revelar). Però la pregunta inicial rebota, reformulant-se: poden les circumstàncies i la separació mateixa acabar amb un amor, si és profund? Mentrestant, tant l’un(a) com l’altra han “refet” les respectives vides, tenen noves parelles i fins i tot família. Són íntimament feliços? En poden ser, si la flama d’aquell amor no s’ha apagat? I esclar, el retrobament ho fa esclatar (com a desllorigador i ves que no tingui ressonàncies evocadores de Rimbaud, Dolan empra un llibre de poemes de Laurence que aquest fa arribar a Fred): la tria esdevé inevitable, finalment, fer cas als sentiments per damunt de qualsevol altra consideració (convenció) o avenir-se a la no-gens embogida, acomodatícia, vida afectiva que ella s’ha construït.

El ritme amorós amb què s’ho agafa Xavier Dolan acaba donant un metratge potser excessiu, en què no s’està de rabejar-se estèticament en determinades escenes (el quadre de conjunt dels transvestits mundans, l’univers matern, el Melvil Poupaud feminitzat…) i matisar molt, amb tot de variables, el discurs per la diferència. Cal admetre, com s’ha dit, que el noi traspua llibertat en la realització, que fa el que li ve de gust; però això no vol dir que se n’hagi acabant de sortir del tot. Els clips musicals que insereix al film, per exemple, no tenen la força expressiva que atresoraven els desacomplexadíssims d’ Els amors imaginaris. És ben capaç d’impactar l’espectador amb un pla com aquell en què a un personatge li cau al damunt no pas una galleda d’aigua freda, sinó tot un bé de Déu d’aigua, visualitzant un sotrac anímic: això, però, et pot quedar bé o no i, francament, resulta d’un efectisme fàcil, fàcil, fàcil…