Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Comentari: “La llarga caminada”, de Peter Weir
La llarga caminada (The Way Back / Camino a la libertad / Les chemins de la liberté), de Peter Weir
Vol el tòpic que les pel·lícules basades en llibres queden curtes respecte el material literari primmigeni. A La llarga caminada, Peter Weir expurga el relat autobiogràfic de Slavomir Rawicz, no pas per quedar-s’hi molt a prop o anar-se’n lluny, ni tan sols per ser fidel als fets –històrics, un pèl ficcionats– que explica aquell oficial de l’exèrcit polonès empresonat pels comunistes russos i evadit posteriorment d’un gulag. Weir se centra essencialment en la llarga caminada dels protagonistes cap a la llibertat, en la seva tossuda voluntat de deixar enrere l’infern de salvatgia a què els havien condemnat i de recuperar la dignitat humana. El cineasta australià depura, a la pel·lícula, gairebé tot el potencial dramàtic i, per descomptat, totes les convencions genèriques que escaurien a un film sobre un grup que s’evadeix d’un camp de presoners. Hauria pogut fer una obra colossal, de gran batec èpic i dolorós impacte emocional, que hauria remogut el pati de butaques –el material amb què compta, li ho hauria permès–; però ho ha defugit es pot dir del tot. I ens serveix una obra rigorosa, conduïda amb gran talent, i molt coherent, mal sigui a costa de renunciar també a part del bagatge temàtic que hauria pogut tractar, tant a partir de les pàgines de Rawicz com del que ens ha deixat en pantalla.
El comentari segueix: cliqueu a Vull llegir la resta de l’article.
FOTO © Aurum Jim Sturgess, a La llarga caminada, de Peter Weir
Comentari: “La llarga caminada”, de Peter Weir
Segueix de l’entradeta d’aquest apunt
***
Era de preveure que l’autor de Master and Commander: a l’altre cantó de món s’interessaria sobretot pel combat entre home i Natura que Slavomir Rawicz narra sobretot des que ell i una colla de presoners fugen del gulag –després que l’escriptor ens ha donat testimoni de la dissort polonesa, la repressió comunista, el terrible trajecte ferroviari entre Moscú i Sibèria i les dures condicions al camp de presoners–. Peter Weir, tanmateix, ens sorprèn saltant-se el·lípticament episodis com el de la sortida del gulag o el de travessar la línia ferroviària del Transsiberià: no és la narració dels fets memorables allò que li interessa. Igualment esquiva tant com pot l’explicació de les més diverses tècniques de supervivència en la Natura a què van recòrrer els protagonistes reals: és ben clar que no ha volgut “entretenir” el respectable amb curioses il·lustracions d’aquesta mena. Però encara ens sobta més que hagi optat per fer desaparèixer del film pràcticament tota la gent que els evadits es van anar trobant pel camí –segons Rawicz– i que, sense ser moltes persones, conformaren una evidència eloqüent de l’hospitalitat humana i dels tarannàs dels diversos pobles que van anar coneixent: Weir no deixa que res ens distregui de la brega dels personatges. Fins i tot quan apareixen els mongols o els tibetans, la seva presència en pantalla esdevé fugissera i estrictament circumstancial. En el mateix sentit, tampoc permet que els paisatges prenguin cap protagonisme –i això que National Geographic ho ha coproduït i l’acció passa per neus siberianes, planes xineses, desert de Gobi i cims de l’Himalaia…–. De fet, ni tan sols s’ha filmat als llocs reals: Bulgària fa de Sibèria; el Marroc, de Mongòlia; el Sahara, de Gobi… –segons fonts de la producció, perquè rodar als indrets reals “no era pràctic, des del punt de vista logístic, tècnic o polític”–. És possible que les limitacions econòmiques hagin acabat condicionant les opcions del cineasta; però en tot cas ha jugat amb gran coherència amb allò de què realment ha disposat.
Crida l’atenció les connotacions que Peter Weir ha atorgat a Irena, el personatge que troben pel camí i que incorpora l’actriu Saoirse Ronan. D’una banda, Voss, l’evadit i gegantí capellà letó dóna una interpretacó religiosa a l’aparició d’aquesta noia i, de mica en mica, la seva figura pren una dimensió transformadora –estova el cor d’aquells homes que, gràcies a ella, acabaran coneixent-se més uns als altres–; dimensió caracteritzada visualment amb el barret que recorda una corona d’espines i el mantell de Mare de Déu que li posen per a protegir-se del sol abrusador, al desert. Són pinzellades d’inspiració cristiana en una obra que veu en el delit de perdonar un esperó de lluitar per la llibertat, en contraposició a la supervivència penitent i a la mort només alliberadora del dolor terrenal. No en va, quan Janusz, el principal protagonista, prepara l’evasió afirma que aquells que morin en la fugida ho faran com a homes lliures.
En mans de l’humanista Peter Weir, el trajecte d’aquests evadits esdevé alguna cosa més que un recorregut físic. Entre l’infern del gulag –amb la seva mina– i el verd paradisíac de l’Índia, hi ha la superació de la salvatgia o el ferotge individualisme supervivencials a què la tirania els havia condemnats. Una evolució que comença gràcies al lideratge inicial de la bondat, encara que voregi la ingenuïtat –segurament imprescindible en aquelles circumstàncies– i personalitzada en Janusz –esplèndid, Jim Sturgess–. Però si acaben sortint-se’n és perquè el camí el fan entre tots: fins el més egoista procura pel grup; la rauxa balcànica del divertit però més aviat passiu Zoran el du a cometre una gosadia tan forassenyada com proverbial acaba resultant… I encara més. Quan hi ha objectives raons per aturar el camí, un estadi superior de la condició humana els du a seguir endavant: la comprensió de l’altre i d’un mateix.
Tot i els 135 minuts de metratge, Weir fa que sigui el personatge d’Irena el que tregui de cadascun d’aquells homes la seva història personal, la reveli als altres i, per tant, que ells es coneguin més mútuament. Fins aleshores, tan sols han compartit el present i el delit d’arribar a la llibertat, en un anar endavant sense parar i força silent, en què només se’ns ha caracteritzat el taciturn Sr. Smith (Ed Harris), el primitiu Valka (Colin Farrell) i el bo d’en Janusz. Just allò que ha estat imprescindible per acompanyar la caminada amb un mínim gruix argumental –i, no es pot pas negar, per donar protagonisme als tres actors anglosaxons i caps de cartell–. Però els raonables conflictes entre uns i altres –que haurien servit tant per a aprofundir en la psicologia dels personatges com per a explotar-los dramàticament– han estat esmussats fins a gairebé esvair-los –llevat de tot el que envolta Valka, que finalment pren la decisió que pren–. Weir es desmarca així de la convenció genèrica i se’n val d’ Irena per a insertar expeditivament al continu fílmic la informació que, éssent-li imprescindible, no ha volgut que li dugués la pel·lícula per on no li interessava.
A La llarga caminada, les víctimes de la tirania no són persones immaculades. Hi ha qui arrossega un crim, hi ha qui tragina a la consciència la tortura i mort d’un ésser estimat… I a l’inrevés, el bestial Valka deixa entreveure uns senyals d’humanitat, que poc ha pogut fer crèixer en l’entorn primitiu que s’ha forjat. Per a Peter Weir, el mal no és en les persones, sinó en les circumstàncies que arrosseguen l’ésser humà cap als pitjors comportaments. I clarament identifica la dictadura comunista com una d’aquestes terribles, nefastes circumstàncies –a les quals, per cert, es pot avenir un delinqüent com Valka–. És significatiu que la llibertat a què aspiren els protagonistes sigui política, social. De fet, arribar a destí significa, per a la majoria, poder incorporar-se als exèrcits que estan lluitant contra els nazis i saben que, si cal, serà contra els comunistes. Alguns són conscients que difícilment arribaran a casa seva, ara en mans de l’enemic, i tanmateix no es queden a gaudir de la llibertat primmigènia de la Natura. Ni tan sols la Natura és presentada com indret per al desenvolupament personal; sinó com un conjunt de reptes feréstecs per a la capacitat humana.
L’epileg de la pel·lícula –més enllà d’una concessió a tall de discutible “happy end”– es pot admetre plausiblement com a representació al·legòrica. Certament és un final que deu fer molt feliç un personatge com l’inefable Henry Kissinger, en la mesura que s’apunta a la dialèctica bèl·lica de victòria-derrota. Tanmateix, el caire més aviat fantasmagòric de les imatges –especialment les primeres, que han aparegut reiterades al llarg del film– ens situa el final de la llarga caminada al després que l’home ha superat un repte feréstec en el seu camí com ha estat la tirania comunista. És curiós, si més no, que Peter Weir hagi prescindit es pot dir de tots els capítols en què Slavomir Rawicz dóna testimoni personal de la repressió, tortura, mentides i crueltat estalinistes i, per altre cantó, finalment hagi enllestit el film amb aquest epíleg.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Afortunadament Peter Weir és un d’aquells directors a qui no li espanta fer les tisorades que calgui a la seva pel·lícula. Algunes de les arriscades el·lipsis que ens brinda a “The Way Back” ja les deuria trobar en el guió, però altres de ben segur que néixen d’arriscades decissions autorals que impliquen retallar dràsticament el material d’origen per tal d’agilitzar una història que demana a crits un enfoc tant poc convencional com el de Weir. Per no caure en l’elogi desmesurat, en destacaré tres coses que m’han causat un gran impacte emocional: primer, les el·lipsis; algunes li funcionen, altres no. La més sublim de totes és la del viatge de tornada a la cova, després de trobar el llac. Poc més de quatre plans per deixar-nos amb la boca oberta. Això és cinema! Segon, tots els moments en que els protagonistes deixen algú enrere. Alguns companys de viatge moren lliures i Weir sap dedicar-los emocionants comiats (especialment colpidor el de la pastora, per la relació que aquesta ha establert amb Mr. Smith). I tercer, el pla dels peus del protagonista caminant per la història, una poderosa imatge que Weir empra per portant-nos fins a un epíleg que no busca la llàgrima fàcil, però que ens fa plorar de valent. Com més hi penso, més m’agrada…