Club 7 Cinema

Coincideix que La dona de ferro, de Phyllida Law, i J. Edgar, de Clint Eastwood, biografien personatges de dretes, molt importants, que políticament van acabar víctimes de la seva pròpia ideologia i dels del seu mateix bàndol. I ambdues pel·lícules s’han produït i estrenat en un context de puixança de conservadors i liberals al món occidental, amb imparables derrotes consecutives de les diguem-ne esquerres. El mes passat ja vam parlarde l’ambigüitat i fugida d’estudi de Phyllida Law sobre la política de Margaret Thatcher; posició ben diferent de la que adopta Clint Eastwood en la pel·lícula sobre l’home que va refundar i modernitzar l’FBI.

Poca cosa que no sigui de domini públic aporta Eastwood a la biografia de John Edgar Hoover. És més, alguns fins i tot li retreuen que hi hagi passat de llarg sobre determinats aspectes. En qualsevol cas, no sembla que el veterà i prolífic cineasta nord-americà hagi tingut cap intenció ni de fer tan sols un relat dels fets vitals i polítics del personatge, ni molt menys de ser exhaustiu. Més aviat construeix la pel·lícula a partir d’allò conegut per a explorar com neix, creix i es fa gran (monstruosa) una figura com la de Hoover, autèntic gegant (públic) amb peus de fang (en la intimitat).

La caracterització, el maquillatge, de l’excel·lent Leonardo DiCaprio –tot i que potser en alguns moments energèticament massa jove per al paper quan l’home és ja gran–no tan sols acosta físicament l’actor al J. Edgar real, sinó que evoca poderosament el Charles Foster Kane que Orson Welles incorporava a la seva Ciutadà Kane (1941), sòsia de William Randolph Hearst, un altre tot-poderós –la vida del qual Welles repassa ficcionadament, recordem-ho, amb un relat fragmentat, seguint l’esquer d’aquell mot “Rosebud” lligat a la seva infantesa més innocent i tanmateix l’últim que diu abans de morir, reflex d’una paradoxal fragilitat íntima–.

L’estructura fragmentada de J. Edgar, els continus salts entre el present del relat i el passat del protagonista que Clint Eastwood condueix amb fluïdesa magistral i amb una llibertat a vegades potser fins i tot excessiva, no cau en la tediosa mecànica narrativa tan típica dels “biopics” convencionals; sinó que més aviat li queda com un pretext. No és en va que el fil conductor del relat són les memòries que en J. Edgar dicta a agents joves: d’una banda, la plasmació de com el personatge es veu a si mateix, com s’ha fabricat la seva pròpia figura (ell, que va intervenir directament perquè Hollywood capgirés la imatge de la policia), i, per altre cantó, a través de la joventut dels agents, la constatació del canvi d’època, que el llegat (per bé i per mal) el rep una altra generació, amb altres preguntes a plantejar, disposant d’altra informació. Un contrast entre (auto)ficció i realitat que Eastwood i el seu guionista, Dustin Lance Black (el de Milk, el “biopic” de Gus Van Sant sobre el primer càrrec públic nord-americà obertament homosexual) sostenen al llarg de tot el film, mitjançant el paper de la mare i el del company de J. Edgar Hoover.

Amb elegància i discreció molt coherent amb l’època en què va viure Hoover i amb les seves circumstàncies socials i personals, Eastwood toca la relació entre el biografat i Clyde Tolson, tot i que potser un pèl massa centrada en la lleialtat pregona de l’amant i la pregona necessitat que en té l’estimat. Similarment, el vincle forjat entre la mare i J. Edgar (la pel·lícula significativament es titula així, la manera com la mare diu que anomenava aquest fill) es mostra com a potentíssim, determinant, però malgrat la subtilesa amb què Eastwood el posa en escena, no deixa de ser tòpic. Si se’m permet, el cineasta ha quedat molt lluny d’aquells Ponts de Madison County, en tractar la intimitat dels personatges. Certament, no som davant d’una obra de component romàntic com era aquella; però en Clint Eastwood tampoc ha estat tan inspirat com en aquella ocasió (i moltes altres) en tocar els sentiments dels protagonistes. De fet, en un film intel·ligent, ben trenat i sòlid com aquest, sap greu que el seu autor no hagi estat prou inspirat.

No voldria acabar sense parlar del fet que, en reconstruir la creació de la policia científica al si de l’FBI, aquí s’està parlant també dels origens del que sèries televisives com CSI –i Bones, NCIS, Without a Trace– estan escampant en l’imaginari col·lectiu. Es tracta del caràcter presumptament objectiu, net, indiscutible, del treball amb les proves. És el mite Sherlock Holmes, que en una Anglaterra boirosa, aportava racionalitat. Un mite als antípodes dels dubtes i incerteses que el cinema negre nord-americà reflectí, sobre la moralitat i legalitat de la policia. I en Clint Eastwood, que de cinema negre i d’agents que travessen la ratlla de la llei en sap un munt, va i, en plena hegemonia televisiva dels policies científics, recorda que al darrere l’eficiència d’aquesta aportació, hi ha hagut joc brut i del gros, que res té a veure ni amb els valors democràtics, ni tan sols patriòtics.

FOTO © WB J. Edgar, de Clint Eastwood