Club 7 Cinema

Fins i tot la pluja (También la lluvia / Even the rain / Même la pluie), d’Iciar Bollain

Una ficció per a explicar l’explotació. Primer, l’expoli colonial de Cristòfol Colom i companyia; tot seguit, el de les gran corporacions multinacionals: tot plegat dues formes històricament diferents d’esprémer la bona gent indígena, que es defensa com pot —i sempre s’ha defensat com ha pogut— davant la prepotència dels explotadors. Aquesta és la idea motriu del guió que el militant Paul Laverty ha posat a disposició d’ Iciar Bollaín, cineasta de causes (recordem-ho: dona i treball, a Mataharis (2007); violència de gènere, a Te doy mis ojos (2003)…)

Els guions de Laverty —col·laborador habitual de Ken Loach, des de 1996— solen tenir el problema que acaben resultant massa esquemàtics —l’un contra o en front de l’altre—, fregant el maniqueisme —quan no hi cau de ple— i amarats d’un didactisme que pot resultar excessiu. A Fins i tot la pluja, aquest problema acaba imposant-se de manera que estimba l’interessant potencial que la pel·lícula ha anat atresorant.

D’entrada, Sebastián (Gael García Bernal) el perfila com un cineasta idealista fins a la ingenuïtat i, esclar, Costa (Luís Tosar) ha de ser tot al contrari, un productor expeditiu, mancat de valors i només interessat en els calés. Sense matís. Però com que Laverty vol que els esdeveniments inesperats que viuen aquests protagonistes —la revolta popular per l’aigua, que els amenaça el rodatge del film— els duguin a gairebé girar-se com un mitjó, força les coses perquè el sensible i solidari Sebastián acabi comportant-se com un egoista que fa passar la seva pel·lícula per davant de tot i, sobretot, perquè Costa acabi reconvertint-se en un home solidari que ha après la lliçó política. En el cas del personatge de Sebastián, encara se’n val de la immaduresa lligada a la seva relativa joventut i especialment al seu tarannà ideològicament candorós, de manera que el canvi —o involució— sobta, però és força plausible. No es pot pas dir el mateix, però, pel que fa al rol de Costa, ja que la seva “caiguda del cavall” arrossega Fins i tot la pluja per camins fressats de melodrama galdós i gastada pel·lícula de denúncia política.

I amb alguns secundaris passa el mateix. Cristòfol Colom apareix reduït caricaturescament com un lladre cínic i expeditiu (abassagador Karra Elejalde), això sí, redimint ambíguament el personatge que l’interpreta en la ficció, amb una barreja d’alcoholisme de perdedor i lucidesa dialèctica força retòrica. Aquesta dualitat entre el personatge del film de Bollaín i el que s’interpreta en la pel·lícula que hi estan rodant es manifesta també en el cas de Carlos Santos —que és Alberto, l’actor que fa de Bartolomé de las Casas— i Raúl Arévalo —Juan, que fa d’Antonio de Montesinos—: si històricament els monjos a què donen vida van passar de colonitzadors a aixecar la veu contra l’explotació humana dels indígenes, ells, com a personatges de Bollaín-Laverty, es fan ressó dels conflictes ideològics, morals i religiosos d’aquells homes d’Església i alhora, esclar, serveixen per a evidenciar la manca de valors al món occidental, ben atipat i que se’n va a fer novament les amèriques… Tot està tan escrit, tan lligat guionísticament —i tant!—, que els esdeveniments de la revolta popular i les decisions individuals que cadascú ha de prendre permetran a Laverty reblar el clau, també amb aquests secundaris.

I és tot plegat una llàstima, perquè Fins i tot la pluja fa evident un enorme potencial: el nou “desembarcament” —ara cultural, cinematogràfic— a Amèrica;  la colonització en terra colonitzada; el cinema dins del cinema;  les mixtificacions realitat-ficció —les dones figurants amb els seus nens petits, els mateixos indígenes revoltats, els actors i els personatges que interpreten dins del film en rodatge, etc.—. Però s’acaba imposant l’esquematisme i la voluntat didàctica, la intencionalitat militant, el melodrama de causa.

Bollaín dirigeix amb seguretat, treballa francament bé els recursos visuals —per exemple, el paper que atorga a les diverses creus que apareixen,  la caravel·la en terra seca, etc.— i porta molt bé els actors. Per començar, la tria de Gael Garcia Bernal es revela encertada —tot i que potser ja és un pèl massa gran pel paper— tant per a incorporar la ingenuïtat del personatge, com pel fet que, sent mexicà i mantenint l’accent mexicà de la llengua castellana hi aporta una certa identificació amb els indígenes, com a “colonitzat”, ell també. Luis Tosar, animal cinematogràfic, està impecable, tot i que li toca fer els papers de l’auca que li han marcat.

FOTO © Alta Films Cinema dins del cinema. Gael García Bernal i indígenes, a Fins i tot la pluja, d’Iciar Bollaín

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!