Club 7 Cinema

A partir de les notes que vaig publicar el 30 de gener de 2011 sobre El més enllà, de Clint Eastwood, he escrit ara un comentari, bona part del qual ha de sortir al proper número de la revista Recvll —que, per cert, avui celebra la seva festa anual, en què es donarà a conèixer els guanyadors dels seus prestigiosos premis literaris—.

Amb una nova exhibició de classicisme sobri, Eastwood parla del vincle de l’ésser humà amb la mort, a partir de tres aproximacions diferents. Hi ha el dol, terrenal, representat en un noiet de Londres que ha perdut son germà bessó i en els clients d’un parapsicòleg californià delitosos d’acomiadar-se dels familiars traspassats, així com igualment ressona i de quina manera en el dolor humà, el mal viure d’aquest parapsicòleg, que renuncia a la seva lucrativa activitat perquè no ho pot aguantar. Hi ha també l’experiència dels que diuen que han travessat la frontera i n’han tornat, encarnada en el personatge d’una periodista francesa que, arrossegada pel tsunami d’Indonèsia del 2006, assegura haver vist aquella llum blanca i aquelles ombres que esmenten els que per uns moments han estat més cap enllà que cap aquí. I finalment hi ha el tercer vincle, el del parapsicòleg, figura que enllaça els vius amb els difunts.

Aquestes tres aproximacions reflecteixen el misteri, l’enigma del més enllà i com inquieta els humans. De manera que la pel·lícula, com aquell que no vol la cosa, va repassant diverses maneres que tenim d’encarar-ho: la religió, la ciència, però també el munt de xerraires i engalipadors que atenen no pas poca clientela des de gabinets més o menys esotèrics, per internet, etc.

Si la mort ens enquimera és en part perquè s’escapa dels nostres esquemes racionals. I justament Clint Eastwood, en aquest film, reconstrueix esdeveniments reals, sobradament coneguts (el tsunami d’Indonèsia, l’atemptat a l’estació de metro londinenca de Charing Cross…) i alhora atorga a l’atzar un paper clau en l’evolució dels personatges i, en definitiva, de la pel·lícula mateixa. Adscriu, doncs, la seva ficció en un marc realista (això sí, d’esdeveniments que s’escapen al nostre control) i simultàniament remarca com el nostre present i, no caldir-ho, també el nostre futur pot quedar determinat per l’atzar, més enllà de la nostra voluntat i expectatives. Eastwood aconsegueix sacsejar-nos la concepció i percepció racionalista de la realitat, fressant el camí perquè fins els espectadors més reticents ens obrim al misteri, entrem a pensar en l’enigma. I ho reivindica, fent que l’exparapsicòleg admiri el quadre “Els somnis de Dickens” –evocador de la transgressió onírica de la realitat–, al decurs d’una visita turístico-cultural a la casa de l’escriptor.

Ara bé, contraposat al paper incontrolable de l’atzar sobre els protagonistes, hi ha la seva determinació particular: la periodista brega per publicar el llibre sobre el més enllà i el noiet londinenc en fa de tots colors per aconseguir parlar amb son germà, mentre que no és gens casual que l’exparapsicolèg agafi l’avió i fugi de San Francisco. No són pas personatges rebels –ni tan sols el bessó supervivent no acaba de tenir el caire diquensià que li atorgaria el seu orfenatge transitori–, es mouen per una necessitat pregona, íntima, que perceben incompresa pels altres. I per tant, el que si van és contra corrent: l’americà, contra la lògica del negoci lucratiu; l’anglès, contra l’ordre establert pel sistema d’acolliment familar, la francesa, contra les expectatives editorials. Aquestes respectives determinacions, el que sí fan és qüestionar les lògiques socials més esteses.

De fet, el guió de Peter Morgan, d’escriptura diàfana i madura senzillesa, que sembla que no té cap mena de pressa a encarar-ho, s’embala quan els tres personatges es troben que el lligam amb l’experiència de la mort se’ls imposa inevitablement, del tot. Durant la major part del metratge va alternant cadenciosament i escrupolosament les tres històries que transcorren en paral·lel, explicant-nos les circumstàncies de cada protagonista, gairebé com si es tractés de tres films per separat. Tanmateix, de mica en mica, va mostrant-nos-en l’evolució en el sentit esmentat, fins que arriba al punt que, de forma ben expeditiva, ho fa convergir tot a la capital britànica i ho precipita quasi vertiginosament.

El problema d’aquest guió (i de retruc, de Clint Eastwood) és que es creu massa el més enllà de què parlen parapsicòlegs i els que afirmen haver vist la famosa llum blanca i persones a l’altre cantó de la frontera vital.

FOTO © WB Cécile de France, a El més enllà, de Clint Eastwood

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!