Club 7 Cinema

Als núvols (Up in the Air / In the Air / Tra le nuvole), de Jason Reitman

Als núvols és on físicament i anímicament viu Ryan Bingham (George Clooney), el professional d’elit que es dedica a comunicar l’acomiadament a treballadors d’empreses arreu del país. Quan toca de peus a terra, el que troba és el dolor dels acomiadats, problemes familiars més o menys ximples, realitats que no li agraden tant a l’empresa com a les relacions personals -que, per altra banda, destesta i de quina manera!-.

Segueix a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Als núvols, de Jason Reitman

Comentari: “Als núvols” (Jason Reitman, 2009)

***

(segueix de l’entradeta)

Metafòricament, també és als núvols Natalie Keener (Anna Kendrick), la flamant llicenciada i número 1 de la promoció, “enlairada” a la xarxa, que proposa canviar les entrevistes personal d’acomiadament per videoconferències. El seu candorós món perfecte, on tot es resol amb diagrames de flux, frases anestesiades ben construïdes i adolescents somnis amb prínceps de revista llustrosa per a dones, es va estavellant contra la realitat crua, a partir del moment que surt del cau protector de la seu central de l’empresa i, volant, aterra i es troba cara a cara amb el dolor i el neguit dels acomiadats, s’adona que la seva feina de “privilegiada” té conseqüències que li costa d’aguantar moralment i emocionalment, comprova que el factor humà no es pot programar del tot i va descobrint que la vida adulta ni és cosa de prínceps blaus ni de xerrameca ben educada.

Jason Reitman i Sheldon Turner, basant-se en la novel·la de Walter Kim, han escrit el guió d’aquesta pel·lícula (produïda en temps de crisi econòmica i que tracta dels acomiadaments massius d’empleats arreu del país) per parlar no tant de les víctimes com dels botxins, no tant dels efectes personals, psicològics, emocionals, domèstics, econòmics… de l’atur com de la vida irreal, tan luxosa com falsa, tan lleugera com ingràvida dels privilegiats de la “globalització”, dels assessors i especialistes, carregats de cursets “motivacionals” i tècniques de psicologia aplicada, sobradament preparats com a executors (que no pas “executius”) professionals. És el que explícitament reconeix Alex Goran , el personatge que interpreta (amb una presència atractivament torbadora) Vera Farmiga: la diferència entre la vida real, tocant de peus a terra, i la d’allà dalt.

Per cert, prenc nota del fet que sigui precisament una dona la que sap diferenciar el parèntesi que significa la vida professional amb tot el que ho envolta respecte el que ella mateixa anomena “vida real” (permeteu-me’n la redundància). El Ryan que interpreta Clooney és ben bé tot un home que tanmateix sembla una criatura, jugant amb les targetetes de les habitacions, les dels restaurants i clubs de luxe i col·leccionant milles aèries com si fossin cromos de les teules de xocolata. No es pot pas dir que Alex no practiqui igualment algun d’aquests puerils entreteniments de “iuppi”; però la pel·lícula no ens la presenta pas tan enganxada com hi està Ryan, de qui també ens remarca els hàbits reiteratius (plegar roba, tancar bossetes, endreçar maleta, passar targetes d’embarcament, triar files…) convertits en costums gairebé neurastènics (amb els quals converteix en “casolà”  el món eteri dels aeroports, hotels de pas, cotxes de lloguer…).

De manera eficient, el guió ens va presentant els personatges i situacions, ajudat per un muntatge eficaç i humorísticament emfàtic, i servit per uns actors impecables, amb què Jason Reitman vol tractar amablement de qüestions socialment prou delicades. Juga amb foc i, per no cremar-se les mans, es posa els guants de la comèdia romàntica (malgrat que la història que explica és, en el fons, ben dramàtica), o potser fóra més escaient dir “de la comèdia amable”. I això acaba condicionant i molt la pel·lícula.

Ja ho va demostrar a Juno: Jason Reitman és sensible a situacions socials complexes, però és un tou. Certament, no cal que sigui un Ken Loach (us imagineu el que n’hauria fet, d’aquesta història, en Loach?), ni cal exigir-li ni més ironia i que sigui més corrosiu: cadascú té el seu estil i la comèdia lleugera també pot ser un bon mirall per a reflectir-hi qüestions greus. El problema de Reitman és que va posant llenya al foc, però a l’hora de la veritat se n’allunya prou com perquè ni tan sols l’escalfi. Aquí, havent agafat l’esbiaix dels botxins laborals en la crisi econòmica, acaba centrant-se en les mancances afectives d’aquells executors, tant que els rostres parlants dels acomiadats que li vénen finalment a la memòria són per a reivindicar el plaer de tenir algú amb qui passar la vida. Posat a parlar dels que viuen “als núvols”, gairebé voreja una comèdia “a la Meg Ryan”, de tan amable que vol ser.

I és que, perfectament greixat durant bona part del metratge, el guió acaba grinyolant convencionalitat en la resolució. Es pot dir que no sap ni com fer tocar de peus a terra el protagonista, fent-lo passar per situacions bogadejades i sacsejant-lo amb solucions forçades. Res no hi fa que s’alci de manera suggerent al final, l’estona que Ryan recapacita, la pel·lícula no sap on va, o sí: a la fòrmula segura de la comèdia romàntica convencional.

El dubte que em queda és si Jason Reitman també s’està als núvols (cedint als dictats de la Paramount) o és que de debò és tan tou que està condemnat a esguerrar la més prometedora de les seves propostes? O potser ambues coses?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!