Club 7 Cinema

El relat biogràfic de Salomon Northup, home de raça negre, segrestat i venut com esclau el 1841, que durant dotze anys maldà per sobreviure, mentre passava d’un “amo” a un altre, tot anhelant de recuperar la llibertat, servei al director britànic Steve McQueen (Ràbia, Vergonya) per a parlar dels esclaus i dels esclavistes. Lògicament, l’entramat argumental passa per fets que els espectadors coneixem gairebé com a convencionals d’aquesta mena d’històries: els abusos (laborals, sexuals, vitals) dels “amos” i els seus acòlits, els intents de fugida, el classisme dut al seu extrem, el racisme que se les campa… Però, en aquesta pel·lícula, això és tan sols la base a partir de la qual es parla de les persones implicades: dels esclaus i dels esclavistes. I projecta, en l’esclavitud, una al·legoria sobre el perill vigent que correm tots davant la pèrdua de les llibertats individuals.

FOTO © DeA Planeta 12 anys d’esclavitud, de Steve McQueen

Del cantó dels esclaus, McQueen ens va mostrant un ampli ventall de maneres de ser, d’agafar-s’ho, de viure-ho. Des del que prefereix morir al que s’hi doblega; dels que han nascut en aquella condició als que hi han anat a raure; dels que fuetegen companys de raça als que canten als funerals improvisats… El mateix protagonista, Salomon Northup, va passant per diversos estadis. Ràpidament aprèn que és perillós reivindicar la seva autèntica identitat, que cal fer-se passar per analfabet; però intenta no deixar-se arrossegar per la passivitat de víctima i mira de col·laborar amb l'”amo” per a recobrar dignitat i guanyar-se reconeixement. El sistema esclavista, tanmateix, té les seves pròpies lleis i va a raure en mans d’un altre “amo” en què no pot ser res més del que el deixen ser: simple força de treball, unitat de producció (collita de cotó). Els seus intents per a fugir-ne acaben com acaben i, malgrat el delit de llibertat, arriba a passar per la desesperació total.

Pel que fa als esclavistes, aquest film els dedica molta atenció. Lluny de tractar-ho amb maniqueisme, en tot cas ja es planteja d’entrada que tots els “amos” que surten són al bàndol on l’esclavitud és costum i sistema establert, arrelat. N’hi ha de racistes, n’hi de més humans, n’hi ha de dèspotes, n’hi ha amb més sentiments… però tots exerceixen d'”amos” d’altres éssers humans, els negres. En la diversitat entre uns i altres, tanmateix, es fa evident com l’ultratge a la gent de color és exercit des de mentalitats i amb maneres molt diferents, i viscut per aquests esclavistes de formes molt diverses. No diré que els presenti com a víctimes, però sí com aquells carcellers que no deixen d’estar (gairebé) tan reclosos com els presoners.

Especial rol tenen també, a la pel·lícula, els acòlits dels esclavistes, incloent-hi les seves dones. Sobretot és en ells on el racisme es fa més evident, la ràbia del (blanc) feble que s’imposa amb violència a qui (negre) és més feble que ell. És en el paper de les respectives dones dels amos, mares de família capaces de dir a una dona negra que, quan hagi menjat deixarà de plorar perquè ja s’haurà oblidat dels fills de què l’han separada; esposes capaces d’agredir i infligir tota mena de vexacions a una esclava que el marit cobeja irreprimiblement… és en elles que es fa més ostensible el grau d’embrotiment humà que el sistema comporta, les ferides que esberlen pregonament la presetesa felicitat dels senyors “blancs”.

Poden ser dimonis, els esclavistes; però el mal és l’esclavitud, planteja el film. És l’existència del sistema inhumà el que fa possible aquella tirania diabòlica. El cas de Salomon Northup, que d’home lliure passa a viure 12 anys d’esclavitud, esdevé una al·legoria del perill que correm tots els homes lliures davant la pèrdua de les llibertats. Quan el segresten i reclama, li retreuen que ha de poder demostrar amb papers que era un home lliure: el fet que hi pugui haver gent “no lliure”, fa que la llibertat depengui d’un paper; de disposar-ne o no, de poder aconseguir-lo o no. Quan al final de la història, un xèrif vol comprovar la identitat de Salomon, li cal una prova per a defensar-lo com a “home lliure”: el fet que hi hagi esclaus, fa que la seva llibertat depengui d’una prova. Tant se val que el protagonista sigui instruït, pare de família, persona respectable de Saratoga (Nova York), músic; quan cau en mans dels esclavistes, tant dels bestiotes que comercien amb éssers humans com dels més sofisticats “amos”, se’l redueix a la simple animalitat. Qualsevol individu de raça blanca pot abusar-ne, d’acord amb el rang que els sistema li atorga, bé sigui per l’objectiu productiu que es persegueix, bé sigui per desfogar frustracions personals o pel simple delit d’imposar-se a l’altre. Establert un sistema tirànic, tots en són peons, la justícia passa a ser una pantomima (si és que ni es planteja) i a les víctimes flagrants (en aquest cas, els negres) cal sumar-hi els botxins i la seva condició miserable, precisament per ser-ne, de botxins.

De fuetades n’hi ha moltes en aquesta pel·lícula; però algunes són mostrades en primer pla i d’altres en segon pla. Perquè no estem davant un relat èpic ni tan sols tràgic de la història dels esclaus. Certament, el patiment l’anem veient en primer pla; però també apareix en pantalla la continuïtat de la supervivència, l’activitat normal dels negres o de la seva canalla jugant, mentre al fons algú rep una dura fuetada. Tota la posada en escena de 12 anys d’esclavitud és magnífica. Cada pla té el seu pes, argumental, estètic, dialèctic. I el mateix ritme del film n’enriqueix el discurs. Tot el llarg episodi de la plantació Epps (ve a ser la segona hora del metratge) alenteix la fluïdesa d’una narració que havia anat passant de Nova York a Washington, dels carrers i parcs a un sòtan reclòs, fins arribar a un estat esclavista del Sud, on del comerciant d’esclaus es passa al primer amo i després a l’altre… Aquest alentiment té a veure amb la reducció definitiva del protagonista a la condició que li ha estat imposada, la simple supervivència, la pèrdua d’esperança que (reforçada per l’enllotament del relat) esdevé desesperació. Un marc en què l’esclavista mal viu entre la inútil fugida de l’alcohol, les tensions per la gelosia de la seva dona, el delit irrefrenable per l’esclava… es pot dir presoner del seu propi món.

La fotografia de 12 anys d’esclavitud, de Sean Bobbit (fidel col·laborador del cineasta), és impressionant. Sense caure en cap rabeig estètic, atorga al film una categoria pictòrica, combinació de passatges en clarobscurs, paisatges de natura ferèstega i quadres de finques en la seva esplendor colonial blanquinosa, en què es fa present el fangueix de l’esclavatge, l’objectualitat dels cossos i les tragèdies que reflecteixen els rostres. Tot, banyat puntualment per una banda sonora, de Hans Zimmer, que no vol cap protagonisme, que es limita a aportar-hi la dimensió dramàtica acústica.

Em sembla tanmateix un pèl exagerats els reconeixements que, en forma de nominacions, hi estan havent pels protagonistes del film. No estan gens malament i incorporen els respectius personatges amb professionalitat; però no hi sabria trobar res a destacar especialment, llevat del cas de Michael Fassbender que, comptant amb un (agraït) personatge excessiu, actua com un huracà, davant del qual la resta d’intèrprets queden com a molt petits. També podem remarcar la intervenció de Benedict Cumberbatch, per la fragilitat que aporta al seu Mr. Ford, l’amor de plantació que compra el protagonista a un traficant d’esclaus.