Club 7 Cinema

Amb resultats desiguals, segons les cròniques, les pel·lícules d’ahir a la Berlinale 2024 han congriat l’interès de veure el quart llargmetratge d’un prometedor cineasta mexicà, un film que de cap manera pot agradar als aiatol·làs iranians, el treball d’un actor de la Marvel encarnant un personatge que ha tingut el rostre desfigurat, el nou documental de Philibert sobre la psiquiatria (guanyador de l’Ós d’Or l’any passat, en aquesta ocasió va a una secció paral·lela), una de terror extravagant que els del Festival de Sitges ja han de tenir en cartera, un documental d’Abel Ferrara en què (amb Patti Smith) reflexiona sobre la guerra (a propòsit de la d’Ucraïna) i el seu tractament amb l’audiovisual, una sobre la (no)integració dels fills dels immigrants a Viena…

Competició.

D’ Alonso RUIZPALACIOS, “La Cocina“. Producció: Mèxic, EUA. Durada: 2h19. Guió: Alonso Ruizpalacios, basat en la peça teatral ‘La cuina’, d’Arnold Wesker. Amb Raúl Briones Carmona, Rooney Mara, Anna Diaz, Motell Foster, Oded Fehr. Sinopsi: A l’hora de dinar, la vida a la cuina d’un restaurant de Times Square, Nova York, on treballen indocumentats mexicans i de diverses nacionalitats. Alonso Ruizpalacios: Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1978. Quarta Berlinale per al cineasta, que hi ha presentat anteriorment la premiada òpera prima “Güeros” (Panorama 2014) -guardonada també a L’Havana, Lleida, Sant Sebastià, Tribeca…-, la seva segona pel·lícula, “Museo” (Premi Millor Guió 2018) -premiada també a Palm Springs- i el seu següent film, “Una película de policías” (Competició 2021). Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Gerard Casau, a X: (..) enganxa per la coreografia del caos políglota i per convertir un restaurant en un espai expressionista. Però esgota que fins i tot quan s’atura a reflexionar sembli estar aixecant pesos. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) el quart llargmetratge d’Alonso Ruizpalacios (..) la gran decepció de la jornada. Actualització de la cèlebre obra teatral publicada per Arnold Wexker el 1957, fingeix utilitzar el retrat del que passa en els fogons d’un restaurant de la novaiorquesa Times Square per meditar tant sobre el multiculturalisme del món modern com sobre l’explotació i el racisme inherents al capitalisme, però no cola. Ruizpalacios en tot moment demostra estar menys interessat en la vintena de personatges embotits a la cuina que en utilitzar-los per aclaparar-nos a base de trucs visuals, ocurrències de posada en escena, imponents coreografies, diàlegs trufats d’aforismes i altres exhibicions de virtuosisme cinematogràfic. ¿Serà que es va inspirar en el seu paisà Alejandro González Iñárritu a l’hora de fer-la?. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La primera experiència anglosaxona del mexicà Alonso Ruizpalacios. La posada en escena d’una llarga jornada a les entranyes de The Grill, un restaurant a la zona del Times Square novaiorquès, s’assembla a un sistema digestiu que ho engoleix tot. Tot i que la pel·lícula es recolza en la tensa relació amorosa entre un cuiner mexicà de verb tòxic i ànim provocador (Raúl Briones) i una cambrera gringa (Mara) que dubta en si avortar o no, és la coralitat de la proposta la que atorga una dimensió èpica, representativa, a l’escenari d’aquesta cuina de restaurant de franquícia. Si, el 1957, Wesker va concebre l’obra de teatre en què s’inspira el film en una metàfora del capitalisme, Ruizpalacios entén la cuina del títol com una representació simbòlica d’Amèrica: a la seqüència més espectacular de la pel·lícula, un sol pla de catorze minuts que amplifica fins a allò ensordidor la cadena de producció de “Temps moderns”, l’espai s’enfonsa com una torre de Babel flotant colpejada per un iceberg, i la barreja caòtica d’accents i nacionalitats al ritme del so mecànic d’una màquina de comandes es desplega com un intestí malalt, un país a punt de rebentar, sotmès a les falses promeses del capitalisme corporatiu. És una pena que, potser amb el fantasma del seu compatriota González Iñárritu rondant-lo pel cap, Ruizpalacios estigui més pendent dels rampells de virtuosisme formal de la cambra i dels monòlegs que paren l’implacable discórrer del relat per enviar missatges subratllats (..) a l’ espectador, que de la substància dramàtica de la pel·lícula. “La cocina”, que funciona pràcticament a base de blocs narratius autònoms, necessitaria un cineasta menys ampul·lós per canalitzar la innegable energia que desprèn el que, al final, és la història del món del treball entès com el mite de Sísif. David Rooney, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Hi ha una creixent força vital a cada escena de “La Cocina”, d’Alonso Ruizpalacios, magníficament interpretada, de vegades exuberant però més sovint nerviosa, si no és que es precipita perillosament cp al desastre o la violència. (..) [Hi ha] una intensitat sostinguda i una pressió latent en aquesta tragicomèdia sobre tot allò que els clients (la majoria) no veuen durant un dia de feina en un concorregut restaurant de Times Square. El guionista i director mexicà té un estil ardent, evident a les imatges en blanc i negre de textura embriagadora, el muntatge (..) i el sorprenent ús de la música, des de solemnes peces corals a jazz cacofònic. Encara que tarda massa a enllestir un crescendo climàtic sobreexcitat, resulta una mirada convincent a l’experiència de l’immigrant com un llimb infernal en què fins l’aparent llastre de comunitat, fraternitat i amor poden ser il·lusoris. En les seves pel·lícules anteriors (..), Ruizpalacios ha mostrat una afinitat tant amb la ‘Nouvelle Vague’ francesa com amb l’excentricitat canònica de l’indie nord-americà, així com l’atenció d’un documentalista pel detall. En aquest seu quart llarg, (..) mostra rastres de totes aquestes influències, alhora que condueix al concepte ‘thoreauvià’ del treball com a antitètic als somnis o fins i tot a la vida mateixa. (..) “La Cocina” de vegades corre el risc de sobrecarregar-se amb el seu ritme febril (..). Tot i que la pel·lícula finalment s’allunya massa cap a la teatralitat virtuosa, traint els seus orígens, “La Cocina” és una reflexió apassionant sobre la deshumanització del treball i les maneres en què les seves rutines aixafadores ofeguen l’esperança. Una petita taca de color en els plans finals indica la força clau que perdura en el que Thoreau va descriure com “aquest negoci incessant”. Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: Abans de mostrar-se com un dels nous talents cinematogràfics més originals i emocionants de Mèxic, Alonso Ruizpalacios rentava plats en una cuina bulliciosa de la gran ciutat. Aquesta experiència informa cada segon del [seu] quart llargmetratge (..), una emocionant adaptació d’esperit de l’obra de teatre de 1957 d’Arnold Wesker “The Kitchen”, transposada del Londres de mitjans de segle a la Nova York actual. Una simfonia caòtica de gairebé dues dotzenes de personatges, aquesta confecció indie en blanc i negre (adornada amb tocs de color) barreja la crítica social mordaç amb la bravura estilística. L’escenari son les entranyes d’un restaurant de gran volum del centre de Manhattan anomenat ‘The Grill’, una olla a pressió sacsejada on les preocupacions personals i professionals arriben a bullir. El menjar hi sembla comestible, en el millor dels casos, i molt menys atractiu després d’haver estat testimonis de l’enrenou que suposa preparar-lo. En la versió de Ruizpalacios, pràcticament tot el personal (..) són immigrants atrapats entre la paella proverbial -suant en les comandes enmig del tràfec del migdia i el foc -de perdre la seva situació laboral, cosa que els exposaria al risc d’expulsió-. (..) La forma en què Ruizpalacios gestiona el conjunt —prop de 20 empleats (..)— reflecteix l’energia d’una pel·lícula d’Altman bulliciosa de finals de carrera (..). Cobrir tants personatges vol una coreografia acurada, sobretot quan la cuina es descontrola durant l’hora de dinar (..).

D’Aaron SCHIMBERG, “A Different Man“. Producció: EUA (A24). Durada: 1h52. Guió: Aaron Schimberg. Amb Sebastian Stan, Renate Reinsve, Adam Pearson. Nota sinòptica: L’Edward (Sebastian Stan) malda per a començar de nou. Després de sotmetre’s a una cirurgia reconstructiva facial, es fixa en un home que l’interpreta en una producció teatral basada en la seva vida anterior. Sinopsi: L’aspirant a actor Edward se sotmet a un procediment mèdic radical per transformar dràsticament la seva aparença. Però la seva nova cara, de somni, es converteix ràpidament en un malson, ja que perd el paper per al qual va néixer i s’obsessiona amb recuperar el que s’havia perdut. Nota: Estrena internacional (presentada anteriorment al Festival de Sundance 2024). Aaron Schimberg: Segons els de Sundance, en Schimberg viu a Nova York, va fer dos llargmetratges comercialment desastrosos, però el segon, “Chained for Life” (2018) -també amb una cirurgia facial-, va ser ben rebut per la crítica. “A Different Man” és la seva tercera pel·lícula. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’, titulada Sebastian Stan, de superheroi de Marvel a ‘monstre desfigurat’: A les pel·lícules i sèries de l’univers Marvel, Sebastian Stan és el Soldat d’Hivern, un superheroi penedit del seu passat com a assassí del KGB, però a la pertorbadora “A different man” (..) interpreta (magníficament) un personatge molt més fràgil i torturat: l’Edward és un actor que pateix neurofibromatosi, condició que li desfigura terriblement la cara. Els únics papers que troba són en vídeos educatius per ensenyar a tractar millor els companys de feina amb deformacions. Reclòs en la seva bombolla de frustració i soledat, veu passar la vida sense participar-hi, aliè a l’amor o l’amistat fins que una droga miraculosa el cura i, de sobte, s’obren per a ell les portes del sexe fàcil, el respecte i l’èxit professional. (..) “A different man” reflexiona sobre la idea de normalitat a través de la nova vida d’un Edward confós i encara frustrat, que s’obsessiona amb interpretar-se a ell mateix en l’obra que prepara una antiga veïna, una dramaturga que s’ha inspirat en la relació platònica que van tenir durant setmanes. És en aquest punt que l’aparició d’Adam Pearson sacseja l’Edward i la pel·lícula: Pearson és un actor amb neurofibromatosi a la vida real que ja tenia un paper important a l’extraordinària “Under the skin” (2013), de Jonathan Glazer, i que a “A different man” interpreta l’Oswald, que un bon dia es deixa caure pel teatre i es fica a tothom a la butxaca amb el seu carisma i la seva simpatia. L’Edward, desconcertat, veu amenaçat el seu paper a l’obra i fins i tot la seva nova identitat: que l’Oswald sigui feliç amb una cara tan desfigurada, movent-se per la vida com un eslògan vivent sobre la bellesa interior, fa que es qüestioni a ell mateix i a la seva transformació. Tocada pel negríssim sentit de l’humor de Todd Solondz i l’existencialisme crispat de Charlie Kaufman, la pel·lícula assenyala la incapacitat de les persones per canviar el que som. En el fons, Schimberg ens diu que el millor que podem fer és acceptar-nos com som i acceptar-nos com més aviat millor. (..) Tot i decaure en l’últim tram, “A different man” és una proposta prou estimulant, una història sobre la bellesa que no té por de ser monstruosa quan cal. Gerard Casau, a X: ‘A Different Man’ completa amb ‘Beau Is Afraid’ i ‘Dream Scenario’ la trilogia d’A24 sobre homes esbalaïts. Es reconeix el segell, però sorprèn la bastida narrativa, molt a prop de Woody Allen, sobretot a partir de la dinamitadora aparició d’Adam Pearson. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) Un tipus de sorpresa molt diferent, i molt més grat, és la que causa la segona de les pel·lícules aspirants a l’Os d’Or presentades avui “A different man”, en bona mesura per com se les arregla per convertir el que podria haver sigut una mera suma d’al·lusions a referents tan diversos com “L’home elefant” (1980), “La mosca” (1986), “Vertigen” (1958) i les pel·lícules escrites per Charlie Kaufman en una obra completament diferent, i distingible pel seu delirant enginy i la falta de presumptuositat de la qual fa gal·la mentre proposa reflexions profundes. (..) El director nord-americà Adam Schimberg construeix un sofisticat entramat metatextual per qüestionar les idees de bellesa i normalitat que la societat actual promou i els nostres prejudicis sobre el paper que haurien d’exercir les persones que no s’hi ajusten, i per posar en dubte els mètodes als quals artistes com ell mateix recorren per explicar històries sobre persones que pateixen deformitats. I mentrestant fa que “A different man” canviï constantment de forma i es retorci i enrosqui sobre si mateixa, i que transiti hàbilment de la comèdia negra al cine de terror i del drama existencial a l’esperpent. Sergi Sánchez, a Fcebook: Una mena de barreja de “Beau tiene miedo” i un metamalson de Charlie Kaufman, l’estupenda “A Different Man”, d’Aaron Schimberg, vol demostrar que el que entenem per “normal” no resideix tant a la nostra mirada com al que projectem als altres. No es tracta que la bellesa sigui a l’interior sinó d’assumir un paper que representem amb convicció des que naixem fins que morim. Posant en abisme (literalment) un home amb neurofibromatosi, la pel·lícula, una sàtira sobre la identitat en un món que és en si mateix una enorme, hipòcrita anomalia, es va revelar com la sorpresa de la jornada d’ahir. Altres reaccions: Jaime Pena, l’article per a ‘Caimán’.

De Maryam MOGHADDAM i Behtash SANAEEHA, “My Favourite Cake” / “Keyke mahboobe man”. Producció: Iran, França, Suècia, Alemanya. Durada: 1h37. Guió: Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha. Amb Lily Farhadpour, Esmail Mehrabi. Nota sinòptica: La Mahin (Lily Farhadpour), de setanta anys, solitària fins ara, opta per refer la seva vida amorosa (al seu país, que limita fortament els drets de les dones). Una trobada casual es converteix en una vetllada inoblidable. Sinopsi: La Mahin, de 70 anys, viu sola a Teheran des de la mort del seu marit i que la filla se n’ha anat cap a Europa, fins que un te de la tarda amb els amics la porta a trencar la rutina solitària i revitalitzar la seva vida amorosa. Però a mesura que la Mahin s’obre a un nou amor, el que comença com una trobada inesperada evoluciona ràpidament cap a una vetllada imprevisible i inoblidable.  El dia 01.02.2024, el Festival ha publicat aquesta nota: A principis d’aquest mes, la Berlinale va tenir el plaer d’anunciar la selecció de la pel·lícula iraniana “My Favorite Cake”, de Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha, en competició en la 74a edició del festival d’enguany. Des d’aleshores, el festival s’ha assabentat que, en el moment d’escriure, als escriptors i directors iranians Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha se’ls ha prohibit viatjar, se’ls ha confiscat el passaport i s’enfronten a un judici en relació amb el seu treball com a artistes i cineastes. La Berlinale és un festival fonamentalment compromès amb la llibertat d’expressió i la llibertat de les arts, per a totes les persones d’arreu del món, i el festival està sorprès i consternat en saber que es podria impedir que Moghaddam i Sanaeeha viatgin al festival per presentar la seva pel·lícula i conèixer el seu públic a Berlín. Els directors de la Berlinale, Carlo Chatrian i Mariëtte Rissenbeek, declaren: “Demanem a les autoritats iranianes que tornin els passaports i que acabin amb totes les restriccions que impedeixen que Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha viatgin lliurement a Berlín aquest febrer, juntament amb la resta de directors internacionals i talents cinematogràfics de arreu del món, perquè puguin presentar la seva nova pel·lícula “My Favorite Cake” com a part del Concurs de la Berlinale 2024″. La pel·lícula anterior de Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha, “Ballad of a White Cow”, es va presentar a Competició a la Berlinale 2021, emergint com a favorita del públic a les votacions públiques aquell any. La seva nova pel·lícula, “My Favorite Cake”, ara ha estat seleccionada a Competició el 2024. “My Favorite Cake” ha comptat amb el suport del World Cinema Fund de la Berlinale, i abans es va desenvolupar com un projecte a través de la Berlinale quan va participar al Mercat de Coproducció de la Berlinale 2020, on va ser reconegut amb el prestigiós Premi al Desenvolupament de la Coproducció Eurimages. Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha comparteixen una llarga i rica història amb la Berlinale, i se’ls ha de permetre tornar a Berlín aquest febrer. Maryam Moghaddam (1970, Teheran, Iran) i Behtash Sanaeeha (1980, Siraz, Iran) van guanyar el Premi al Millor Nou Director Pilar Miró al Festival de Valladolid el 2021 amb “El Perdón” / “Le Pardon” / “Ghasideyeh gave sefid“, que s’havia presentat anteriorment a la Competició per l’Ós d’Or de Berlín. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity. VI: Totem Films.

Algunes reaccions:

Peter Bradshaw, crític de ‘The Guardian’, a X: És aviat per dir això, però la pel·lícula trista, dolça, divertida i bonica de Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha “My Favorite Cake” és ara la meva aposta per guanyar l’Ós d’Or a la Berlinale 2024. Leslie Felperin, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) esperes durant anys una gran i agredolça pel·lícula sobre l’amor a la mitjana edat amb una guarnició d’exquisidesa gastronòmica, i de sobte te’n trobes dues alhora. La comèdia dramàtica ambientada a Teheran però de producció internacional “My Favorite Cake” es va presentar al Festival de Cinema de Berlín l’endemà del dia de Sant Valentí. Aquell dia es va solapar amb l’estrena del drama francès [“A fuego lento” / “La passion de Douin Bouffant” /] “The Taste of Things” a diversos països (..). Per descomptat, el film de la la Berlinale dels guionistes i directors Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha és molt diferent de l’estudi d’època de Tran Anh Hung protagonitzat per Juliette Binoche i Benoit Magimel, però les dues pel·lícules se superposen d’una manera fascinant. Tots dos films recorden als espectadors la naturalesa efímera de totes les coses. Tots dos són retrats sublims d’ànimes complicades i grans, una de les quals és un excel·lent cuiner que expressa l’amor a través del menjar. I en tots dos, els personatges principals arrisquen atrevits per abraçar el plaer, l’alegria i l’amor d’una manera que escandalitzaria les societats en què viuen. Tanmateix, hi ha si més no una gran diferència: a l’Iran teocràtic contemporani, on viuen la vídua de 70 anys Mahin (Lily Farhadpour) i el taxista divorciat de la mateixa edat Faramarz (Esmaeil Mehrabi), la seva història d’amor acabada de començar els podria comportar a tots dos, però sobretot a Mahin, seriosos problemes. Filmada al moment en què van esclatar les protestes a tot el país pel destí de Mahsa Amini, que va morir sota custòdia policial després de ser arrestada per no portar el hijab correctament, “My Favorite Cake” crepita amb l’energia valenta i alliberadora del moviment ‘Dona, Vida, Llibertat’, una actitud fornejada fins als seus ossos. (..) La pel·lícula és molt divertida, fins i tot traduïda, fins que el to canvia dramàticament. Profundament entranyable a tots els nivells, des de la seva política anti-autoritària fins a la seva positivitat corporal i l’alegria de viure general, això complau a la gent de començament fins al final -tret que es tracti de policies morals i clergues dogmàtics- (..). Olivia Popp, a la ressenya per a ‘Cineuropa’: El duet format per Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha signen una senzilla però sentida comèdia dramàtica sobre l’amor i la resistència al patriarcat en una edat avançada. (..) “My Favorite Cake” captura un ventall impressionant d’emocions humanes mentre atrau els espectadors a través d’un estil accessible d’humor i una comèdia situacional lleugera (..) El convencionalisme fa que la pel·lícula esdevingui lenta per moments i obliga a la història a perdre part de la seva tensió dramàtica, malgrat el seu encant general. (..) Els espectadors familiaritzats amb els esdeveniments actuals a l’Iran reconeixeran la importància política de l’audàcia de Mahin contra la policia moral. La pel·lícula també té més del que sembla, on la política d’una trobada nocturna entre un home i una dona solters, encara que sigui modesta, també està subjecta a censura. “My Favorite Cake” està ple d’aspectes com aquest, incloses mencions nostàlgiques de les llibertats que hi havia a l’Iran anterior a la revolució, que s’afegeixen als impulsos resistents dels cineastes. S’afegeix decididament a una nova onada de pel·lícules que celebren la convivència i la complexitat de la vida de les dones grans. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: La protagonista de “My favourite cake” és una dona madura que ha viscut sola des que va enviduar fa dècades, i que un dia decideix sortir a la recerca de l’amor abans que sigui massa tard; amb tota gentilesa aconsegueix seduir un home que al seu dia va ser abandonat per la seva dona i el convida a passar la vetllada a casa seva; allà conversen, beuen més vi del compte, ballen amb passió i, embadalits per la companyia mútua, comencen a pensar en un futur compartit i, més immediatament, a passar la nit junts. Considerant la violència amb què el règim teocràtic iranià combat l’autonomia i la sensualitat de la dona, té sentit que s’oposin a qualsevol ficció que promou aquest tipus de feminitat [Recordem-ho, han retirat el passaport als autors d’aquest film, prohibint-los ser a Berlín i els prepara càrrecs]. El sorprenent és que s’hagin sentit amenaçats per una pel·lícula que en última instància –això és el més desconcertant– castiga amb crueltat la rebel·lia i les necessitats afectives dels seus personatges i que, potser a causa de la malaptesa dels seus directors més que en virtut d’una agenda ideològica determinada, acaba sintonitzant amb la trasbalsada idea oficial de moralitat que impera a l’Iran. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) El gran pecat que comet “My Favourite Cake” és permetre que la seva heroïna, una vídua de setanta anys condemnada a viure una existència solitària, es lliuri en cos i ànima a ressuscitar la seva vida amorosa. El govern iranià troba intolerable que aquesta dona no porti gihad mentre és a casa, o canti, ball i begui vi durant la seva tendra trobada durant un taxista en una nit inoblidable. És important tenir en compte el context, perquè s’entén millor la importància política de la idealització d’aquesta trobada, de com resulta de subversiu posar en valor el desig en la tercera edat en una societat com la iraniana. Per això és més discutible el tercer acte, on no sabem si la pel·lícula adopta la posició de la policia moral que critica o assumeix un pessimista “no hi ha escapatòria”.

Berlinale Special.

De PHILIBERT Nicolas, “Averroès & Rosa Parks” / “At Averroes & Rosa Parks”. Producció: França. Durada: 2h23. Documental. Amb els pacients i cuidadors de les unitats intrahospitalàries d’Averroès i Rosa Parks, Hospital Esquirol, Charenton-le-Pont. Sinopsi: “Averroès” i “Rosa Parks” són dues unitats psiquiàtriques de l’Hospital Esquirol de París. Pertanyen a la mateixa xarxa que l’”Adamant”, la clínica de dia flotant al riu Sena al cor de la pel·lícula “Sur l’Adamant“,  de Nicolas Philibert, guanyadora de l’Ós d’Or a la Berlinale 2023. A “Averroès & Rosa Parks”, en Philibert continua la seva exploració sobre aquest tema. Des d’entrevistes individuals fins a trobades entre pacients i cuidadors, el cineasta se centra a mostrar una forma de psiquiatria que s’esforça contínuament per donar lloc i rehabilitar les paraules dels pacients. De mica en mica, cadascú obre amb facilitat la porta al seu món. Però dins d’un sistema sanitari cada cop més desgastat, com es pot donar un lloc a la societat als abandonats entre els demés? Nicolas Philibert: Nancy, França, 1951. Documentalista de prestigi, entre les seves obres més conegudes hi ha “Ser y Tener” / “Être et Avoir” (2002), “Regreso a Normandía” / “Retour en Normandie” (2007), “Sur l’Adamant” (2023). Enllaços: IMDB, AlloCiné,  MyMovies, Filmaffinity. VI i DF: Les Films du Losange. EF: 20.03.2024.

Algunes reaccions:

Fabien Lemercier, a la ressenya per a ‘Cineuropa’: Després de l’Ós d’Or per “Sur l’Adamant”, Nicolas Philibert torna amb el segon lliurament de la seva trilogia sobre la malaltia mental, una pel·lícula encara més impressionant que la primera. (..) És clar que allò entorn del que gira la pel·lícula són els pensaments, el camí que recorren algunes persones després de descarrilar i el commovedor esforç que fan per tornar al bon camí i evitar perdre’s en l’ansietat i les obsessions o enfonsar-se sota la pressió paralitzant del passat, els dubtes sobre el futur o la tornada a la vida en societat . Tot i això, la cinta també tracta dels pensaments dels cuidadors, que escolten, parlen i intenten arreglar les peces que es trenquen, forjar relacions professionals, donar sentit i una direcció cap a alguna cosa millor, la qual cosa no sempre és un camí de roses, donada la profunditat abismal de les pors i complexos de moltes de les persones hospitalitzades a les unitats Averroès i Rosa Parks, així com la seva propensió a divagar mentalment. I, finalment, hi ha les reflexions d’un públic a qui es dóna l’oportunitat de conèixer de primera mà la part més desconeguda de la psiquiatria, un univers turmentat per personalitats hipersensibles atrapades a la banda equivocada d’una frontera que els éssers humans solen creure -i/o témer- que delimita la “normalitat”.  (..) Es tracta d’un enfocament excepcional des del punt de vista de la presència i la invisibilitat, una perspectiva que ajuda el director a connectar el públic el més estretament possible amb els punts de vista dels pacients, amb la seva singular continuïtat espai-temps, a tota la seva plena vulnerabilitat i lucidesa hipersensible, que resulta commovedora, divertida —es passa de Nietzsche a Mbappé i de Sòcrates a Steve Jobs— i esfereïdora —es desvetllen paranoies profundament arrelades i similars a malsons— per parts iguals. La pel·lícula està plena d’una autenticitat intensa que el cineasta intercala amb algunes glopades d’aire fresc alhora que aconsegueix captar amb respecte la identitat de tots els personatges, sigui quin sigui el grau de bogeria amb què convisquin. A l’exposar la crua realitat que s’amaga després de la paradoxa d’haver de “tornar a la vida des de dins d’un hospital”, la pel·lícula també ret un homenatge bonic als cuidadors ia l’extrema dificultat de la seva professió. (..) A través del seu característic estil subtilment mesurat i amable, Nicolas Philibert transmet un poderós missatge incrustat en un documental de nivell molt alt. I és que, tal com afirma un pacient en una de les converses: “cadascú ho entendrà d’una manera diferent”. Altres reaccions: Jordan Mintzer, la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

De SINGER Tilman, “Cuckoo“. Producció: Alemanya, EUA. Durada: 1h42. Guió: Tilman Singer. Amb Hunter Schafer, Dan Stevens, Jessica Henwick, Marton Csókás, Greta Fernández, Àstrid Bergès-Frisbey, Jan Bluthardt. Sinopsi: La Gretchen (Hunter Schafer) viatja als Alps alemanys amb el seu pare i la seva madrastra. A la ciutat turística on s’allotgen, es troba amb alguns secrets foscos. Sent sorolls estranys i està plagada de visions aterridores d’una dona que la persegueix. La Gretchen es veu involucrada en una conspiració que implica experiments estranys per part del propietari del complex que es fa ressò de generacions enrere… Tilman Singer: Leipzig, Alemanya, 1988. La seva òpera prima, “Luz” (2018) va ser presentada a Perspectiva del Cinema Alemany del Festival de Berlín i va participar a Noves Visions del Festival de Sitges 2018. Ara signa el seu segon llargmetratge. Enllaços: IMDB, AlloCiné,  MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Gerard Casau, a X: A “Cuckoo” Tilman Singer es lliura al disbarat, amb la ‘coolness’ d’Hunter Schafer (baixista de noise pop i destra amb la navalla) lluitant contra el ridícul. L’Argento de ‘Phenomena’ no cau lluny, però potser és massa autoconscient per a captivar-nos. Jessica Kiang, a la ressenya per a ‘Variety’: (..) fusió energèticament extravagant d’ambients elegants, horror reproductiu de la vella escola i publicitat a favor del ‘flickknife’. El perfil d’aquest ‘crepfest’ molt divertit i desvergonyit es veu augmentat encara més amb la fantàstica actuació (..) de l’estrella d”Euphoria’ Hunter Schafer i pel malvat hilarant excèntric de Dan Stevens (..). Enviada a viure amb el seu pare, Luis (Marton Csokas), la seva segona dona Beth (Jessica Henwick) i la seva filla muda de vuit anys Alma (Mila Lieu), just quan es traslladen a un complex alpí de Baviera, la Gretchen (..) [té] nostàlgia dels EUA, i de la mare a qui telefona sovint però que mai no atén les seves trucades. Luis i Beth van passar la seva lluna de mel aquí fa anys, i es van fer amics amb el propietari ric -i evidentment boig- del complex, Herr König (Stevens), un personatge tan prístinament macabre que només podria haver estat escrit per un alemany amb un instint ben perfeccionat (..). I ara König ha contractat la parella per redissenyar les instal·lacions. O almenys aquest és el pretext que fa servir per a dur-los aquí. (..) Gairebé tan aviat com hi arriba la família, comencen a passar coses estranyes, la majoria centrades en Gretchen d’una manera que la fa semblar cada cop més histèrica per a Luis i Beth, fins i tot quan les manifestacions físiques de les seves trobades amb una misteriosa i malèvola dona rossa xiuladora proliferen amb múltiples contusions i embenats, fèrules i fones. (..) De cop, tenint en compte les revelacions sobre la mare de Gretchen i sobre la concepció d’Alma, que resulta ser un secret molt pitjor que el fet d’haver absorbit el seu bessó a l’úter, “Cuckoo” podria encaixar sense problemes dins dels subgèneres de la maternitat o el terror i greuges. Però en [Tilman] Singer no té res tan conceptual o “elevat” al cap. O si ho fa, queda desbordat per les 27 altres maneres en què vol fer-se estrany en aquell mateix moment, algunes amb més èxit que d’altres, i cap explicada ni de lluny per cap de les exposicions cada cop més elaborades que esquitxen el camí vers un final allargat innecessàriament. L’experimentació genètica perversa a l’estil del doctor Moreau, vòmits abundants, l’expulsió d’alguna mena de suc ectoplasmàtic que indueix l’embaràs, per no parlar de les orelles que s’agiten de manera estranya, els adolescents feromonals amb els cabells desgastats i un indret que és (..) [alhora] el clàssic hotel de muntanya remot d’estil Overlook i més d’una cabana d’aspecte nefast al bosc, “Cuckoo” ho té tot, no n’explica res i d’alguna manera encara té temps per a passar-lo amb König mentre [aquest] treu una petita flauta de la seva butxaca i comença a tocar-la com un flautista dels últims dies. Només podem dir-hi: sigues estrany, home! L’única cosa a témer (..) és que quan inevitablement en [Tilman] Singer vagi a les grans lligues de Hollywood, no es torni assenyat. Una part del valor d’entreteniment massiu de la seva segona característica salvatge i difícil de manejar és que està refrescantment lliure de qualsevol tipus de manifest, excepte potser en el vagament antibioessencialista (..) quan es tracta de sobreviure a una allau de tropes de terror (..), els pares són inútils i les mares no són fiables, i les úniques coses en què pots confiar són les germanes petites, les lesbianes desconegudes sexy i les teves habilitats amb una navalla. David Rooney, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) els cucuts, a part d’inspirar aquells rellotges kitsch infernals que voleu aixafar un cop per hora, també són el que es coneix com a paràsits de cria. Això vol dir que estan massa ocupats o massa ganduls o són massa dolents per criar les seves pròpies cries, així que deixen caure els seus ous als nius d’altres ocells i els deixen fer la criança. Respecte. El guionista i director alemany Tilman Singer [ho] combina (..) en un escenari de terror reproductiu que és més estrany que coherent en el seu segon llargmetratge, titulat naturalment “Cuckoo”. Aquí hi ha més que la llavor d’un fenomen entretingut i al·lucinant, que aplica els peculiars hàbits de reproducció del cucuts al pla dement d’un autodenominat conservacionista ambiental, decidit a bastir d’una o altra manera una millor cadena de propagació amb l’ajut de joves ‘pollets’. En el seu millor moment, la pel·lícula és com “The Stepford Wives” trobant-se amb “Rosemary’s Baby”, amb ordres laterals de Cronenberg, J-Horror i Lynch. (..) No és que els punts més importants del programa de cria adquireixin una gran claredat (..) però quan Dan Stevens interpreta el boig ginecòleg alemany de manera llefiscosa, fent que aquest lamentable fillastre de la família de vent-fusta, la flauta dolça, faci les seves maniobres de control mental insidioses, pots passar per alt una mica de confusió narrativa. L’altre gran avantatge a favor de “Cuckoo” és la magnètica Hunter Schafer, que compleix la promesa del seu treball a ‘Euphoria’ en el seu primer paper principal a la pantalla gran (..). Qualsevol que no endevini a l’instant la realitat que hi ha darrere de les trucades de Gretchen a casa a la seva mare probablement mai no hagi vist una pel·lícula de terror. La Gretchen no sent cap connexió ni amb la nova dona del seu pare, Beth (Jessica Henwick), ni amb la filla de 7 anys de Beth, Alma (Mimi Lieu). Li resulta tediós que l’Alma sigui muda i només es comuniqui amb gestos o amb una aplicació de veu, tot i que li dóna punts a la seva germanastra per haver-se menjat el seu germà a l’úter, en un cas de la síndrome del bessó desaparegut. Si això és essencial per a la trama o només una altra mica d’estranyesa genial que s’hi introdueix, està obert a debat (..).

D’ATHIRIDIS Dimitris, “exergue – on documenta 14“. Producció: Grècia. Durada: 14h -es projecta en dues sessions de 7 episodis cadascuna, amb una pausa d’1 hora en cada cas-. Documental. Sinopsi: La pel·lícula segueix al director artístic Adam Szymczyk i al seu equip de comissaris durant dos anys mentre preparen la documenta 14. Sota el títol d’”Aprendre d’Atenes”, es va celebrar per primera vegada l’edició de 2017 de la que es considera l’exposició d’art més destacada del món tant a la seva casa de Kassel a Alemanya com a Atenes, a Grècia. L’expansió a dues ubicacions, l’intent de Szymczyk d’impulsar els límits de la institució, es va enfrontar a més que obstacles logístics. Finalment va provocar un dèficit financer i un escàndol mediàtic que va enfosquir els mèrits artístics de l’exposició. El seu concepte artístic també va provocar controvèrsia crítica i sovint es va percebre com a didàctic o instrumentalitzador de qüestions políticament urgents com la crisi dels refugiats, el neoliberalisme i l’auge mundial de la política d’extrema dreta. Mitjançant els seus protagonistes i un accés sense precedents, aquesta obra cinematogràfica explicada en 14 capítols convida el públic a una observació entre bastidors del món de l’art institucional i la funció de l’art contemporani en un paisatge global canviant. Dimitris Athiridis: Tessalònica, Grècia.  Documentalista especialitzat en l’estudi de personatges i fotògraf. Enllaços: IMDB, MyMovies, Filmaffinity.

De FERRARA Abel, “Turn in the Wound“. Producció: Anglaterra, Alemanya, Itàlia. Durada: 1h17. Directors de fotografia: Sean Price Williams, Emmanuel Gras. Documental. Sinopsi: Una pel·lícula sobre la ‘performance’, la poesia, la música i l’experiència de la gent en guerra. Buscant sentit al patiment i als conflictes interminables que es fan ressò del passat, s’hi analitza l’eterna recerca de la llibertat davant l’opressió i la força militar. La veu de Patti Smith, recitant obres d’Artaud, Daumal i Rimbaud, s’uneix a les paraules dels soldats i persones que viuen a les zones de combat a Ucraïna i a les del seu president Volodimir Zelenski. Abel Ferrara: El Bronx, Nova York, EUA, 19.07.1951. Autor de 53 títols, a dia d’avui, així li’n caracteritzen l’obra a l’IMDB: Sovint presenta personatges atrapats en patrons autodestructius (“King of New York“, “Bad Lieutenant“); els seus personatges solen ser individus profundament imperfectes que intenten sobreviure en un món desolador; molts dels seus protagonistes són retratats com a homes inherentment decents que s’han vist atrapats en la violència; les seves pel·lícules sovint acaben amb la mort del personatge principal; tema recurrent de la fe i la redempció; referències freqüents a conceptes filosòfics i religiosos; ús freqüent d’imatges religioses; ambienta sovint les seves pel·lícules a la ciutat de Nova York;  utilitza molt poca, si n’hi ha cap, música a les seves pel·lícules; sovint col·labora amb el guionista Nicholas St.John; captures de càmera llargues.  Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Siddhant Adlakha, a la ressenya per a ‘Variety’: En col·lboració amb Patti Smith per respondre a la invasió russa d’Ucraïna, el director de ‘Padre Pio’ llança un lament estètic desafiant tot documentant els horrors moderns. Hi ha una superposició fina al diagrama de Venn de Volodymyr Zelenskyy i Patti Smith. En aquest espai gairebé infinitesimal s’adapta el documental geopolític de reflexió obliqua d’Abel Ferrara “Turn in the Wound”. Només per això mereix atenció, tot i que el president ucraïnès i la poeta/punk rocker nord-americana no són tant els temes de Ferrara com els seus coautors destacats: companys pintors d’un retrat que representa el feble però essencial instint humà de narrar els horrors de la guerra. Plena d’imatges impactants de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, juntament amb records d’atrocitats en primera persona, la pel·lícula poc convencional de Ferrara inclou en gran mesura la performance poètica de Smith durant tota la seva durada. És la cola que uneix la pel·lícula, fins que ja no pot. Lànguida malgrat la seva brevetat, la pel·lícula de tant en tant perd la seva perspectiva més àmplia sota un enfocament únic en les vides individuals. Tot i així, manté un atractiu magnètic durant llargues estones, gràcies al seu ús de vídeos digitals sorollosos i de baix cost tant a les seves imatges d’arxiu recuperades com a les seves entrevistes recentment filmades amb Zelenskyy i diversos soldats ucraïnesos. La crònica de la història recent del projecte acaba per ser remarcada per Ferrara (..) de la simple reflexió sobre esdeveniments violents a l’autoreflexió digital sobre com les seves imatges transformen l’espectador mitjançant la vista i el so. El dispositiu d’enquadrament de facto de Ferrara inclou Smith, recolzat per projeccions d’imatges abstractes com paisatges canviants, que ofereix una interpretació apassionada de paraules parlades (..). Es basa en la poesia de surrealistes com Arthur Rimbaud i René Daumal (..), mentre que les càmeres del seu voltant no només enregistren Smith, sinó entre elles. Aquest dispositiu fa que el mateix acte de filmar aquesta vitrina íntima sigui una obra de performance en si mateixa. Un instint similar cap a l’autoreflexivitat impregna els segments de la pel·lícula a Ucraïna. Aquests prenen la forma de records de primera mà dolorosos i prolongats de vessament de sang i desolació, des d’històries d’edificis destruïts per obusos d’artilleria, fins a relats de mares i àvies obligades a superar els límits de la feminitat i l’expectativa social. L’enfocament de vídeo de baixa fidelitat d’aquestes entrevistes, que no tenen finesa i una il·luminació acurada, no només impregna una sensació de perill i immediatesa, sinó que crida l’atenció als artefactes digitals. Val la pena veure’ls a la pantalla gran per captar aquests detalls estranys. (..) La tesi de la pel·lícula, que coqueteja amb la idea que quan es tracta d’explicar les històries més doloroses d’altres persones, els artistes són mers intrusos a les seves realitats infernals. Que Ferrara no defugi captar aquests obstacles suggereix una visió més àmplia i global del conflicte: polític i militar; ètica i estètica, que “Turn in the Wound” intenta incloure al seu àmbit. No sempre té èxit, tenint en compte l’amplitud dels temes que tracten, però de tant en tant els destil·la en moments que resulten commovedors o poderosament introspectius. Leslie Felperin, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) Tot i que ni tan sols s’acosta a l’estàndard de reportatge establert pel nominat a l’Oscar “20 Days in Mariupol”, i ni tan sols és un documental tan bo com els de Ferrara en el seu millor moment (vegeu “Chelsea on the Rocks”), és millor que la majoria dels darrers treballs del director, i és menys d’auto-engrandiment que “Superpower” de Sean Penn. Per descomptat, en Ferrara es fa visible a la pantalla, i fins i tot se’l veu preocupat pels retards mentre espera ser entrevistat per a un programa de notícies ucraïnès. Però un cop comença l’entrevista, resumeix les seves raons per venir a Ucraïna amb una admissió honesta que no és cap expert, només vol entendre per què passa això. (..) La seva veu i la seva presència [de Patti Smith] són encara lancinants i fortes, i amb els seus llargs cabells grisos, trenats en trenes i un estil rock-chick, es veu com l’àvia més cool de la manifestació per la pau. No estic segur de què han contribuït ella i Ferrara amb aquesta pel·lícula a la causa ucraïnesa, però almenys es pot veure.

Encounters.

De Raam REDDY, “The Fable“. Producció: Índia, EUA. Durada: 1h59. Guió: Raam Reddy. Amb Manoj Bajpayee, Priyanka Bose, Deepak Dobriyal, Tillotama Shome, Hiral Sidhu. Sinopsi: Primavera de 1989. Als alts de l’Himàlaia indi, on fins i tot els ocells volen baix per evitar perdre’s entre els núvols, en Dev  (Manoj Bajpayee) -de parla suau- és propietari d’una gran finca amb diversos horts i viu amb la seva família en una casa d’estil colonial. Passa el seu temps construint ales de mida humana, que es posa per fer un vol ràpid al matí sobre la seva terra. Un dia, mentre camina per la finca, topa amb un pomer cremat. Al cap d’uns dies, es cremen més arbres. En Dev i el seu gerent controlen els treballadors de les plantacions i això provoca disturbis. Sospiten d’un grup de nòmades i un oficial de policia corrupte s’hi involucra, mentre homes lleials acampen als horts per vigilar a la nit. Malgrat totes aquestes mesures, una setmana més tard esclata un incendi massiu i engoleix tot un vessant d’arbres. En la seva recerca del culpable, en Dev recorre a la violència armada. La lenta crema dels horts l’obliga a enfrontar-se a la veritat sobre ell i la seva família. Raam Reddy: 1989. Escriptor i cineasta. L’any 2009 va publicar la novel·la ‘It’s Raining in Maya‘. Després de realitzar diversos curtmetratges, el seu primer llarg, “Thithi” (2015) -en un poble del sud de l’Índia, el funeral d’un home de més de cent anys reuneix el seu fill d’esperit lliure, el nét afamat d’herències i el besnét boig per les nenes- va guanyar dos lleopards d’or al 68è Festival de Cinema de Locarno, així com diversos altres premis internacionals. La pel·lícula es va projectar com a part del programa New Directors/New Films al MoMA de Nova York, va funcionar amb èxit durant més de tres mesos als cinemes indis i va tenir els seus drets de distribució global comprats per Netflix. “The Fable” és el seu segon llargmetratge. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity, Wikipedia-director.

De Ruth BECKERMANN, “Favoriten“. Producció: Àustria. Durada: 1h58. Guió: Ruth Beckermann, Elisabeth Menasse. Amb Ilkay Idiskut. Documental. Sinopsi: Més del 60% dels nens de les escoles primàries vieneses no tenen l’alemany com a llengua materna. Al mateix temps, hi ha una escassetat aguda de professors i tutors. Aquestes condicions desfavorables són el punt de partida de la pel·lícula de Ruth Beckermann, en què la directora austríaca acompanya durant tres cursos escolars una classe de primària vienesa. Ruth Beckermann: Viena, Àustria, 1952. El seu documental “Mutzenbacher” (2022) -una visió del cosmos de l’erotisme i la sexualitat, dins i més enllà dels límits de la fantasia masculina- es va projectar a la secció Encounters de la Berlinale on va guanyar el premi a la millor pel·lícula. En la seva filmografia trobem títols com “The Paper Bridge” / “Die papierene Brücke” (1987), “East of War” / “Jenseits des Krieges” (1996), “Those Who Go Those Who Stay” (2013) -que va guanyar el millor documental a la Diagonale de Graz 2014-, “Los soñados” / “The Dreamed Ones” / “Die Geträumten” (2016) -que va tornar a guanyar a la Diagonale de Graz-, o “Waldheim Waltz” / “Waldheims Walzer” (2018) -documental biogràfic sobre Kurt Josef Waldheim, antic secretari general de l’ONU, i la controvèrsia de la seva participació i paper en el règim nazi durant la Segona Guerra Mundial, film que va rebre diversos premis, inclòs el Glashütte Original – Documental a la Berlinale 2018 i també va ser nominat com a entrada d’Àustria als Oscars-. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Susanne Gottlieb, a la ressenya per a ‘Cineuropa’: Favoriten, sovint denunciat com a perillós i ombrívol, va ser una vegada un barri obrer clàssic al sud de Viena. Els treballadors encara hi són, però avui dia, aproximadament un terç d’ells poden remuntar les seves arrels als països balcànics o a Turquia. Un gresol vienès, un univers paral·lel, en què l’alemany es parla poques vegades i la integració és opcional per a la supervivència. La mateixa situació es pot trobar a les seves escoles. Més del 60% dels alumnes de primària no parlen alemany com a primera llengua. El sistema que se suposa que s’ha d’encarregar d’això, però, està ple de manca d’educadors i de finançament.Aquest és l’inici de l’últim documental de Ruth Beckermann, “Favoriten”, que porta el nom del mateix districte, que ha obert la secció Encounters a la 74a Berlinale. Durant tres anys, del 2020 al 2023, ella i el seu equip de càmeres van acompanyar 25 nens i la seva professora, Ilkay Idiskut, de segon a quart de primària (entre 7 i 10 anys), a l’escola primària més gran de Viena. És un període de temps que els va portar des de jugar i aprendre a llegir fins a la primera gran fita de la seva vida jove. Quin tipus d’educació secundària tenen previst per a ells? Què tan bé manejaran la llengua? Es limitaran a ser descendents de segona generació sense oportunitats, o podran entrar en un mercat de possibilitats que normalment està reservat per a una societat dominant d’origen austríac? Beckermann entén que només mirant el dia a dia de la classe i de l’educació no en tindrà prou per a explicar aquesta història. Ella i el seu director de treball, Johannes Hammel, es submergeixen entre la multitud de nens, movent-s’hi tranquil·lament i observant. Hi ha molt poques fotografies fetes des de dalt de la línia dels ulls dels nens. L’espectador els coneix com a iguals, com a individus plenament descarnats. (..) És una societat plena de qüestions d’identitat i migració, de nens atrapats entre la tradició a casa i la integració austríaca. Beckermann també aconsegueix incorporar la imatge més àmplia de la política educativa a Àustria, la manca de finançament i de personal, i les deficiències imminents que experimentaran així els nens (..). Beckermann ofereix una visió commovedora d’un món, del potencial de les ments joves: les ments de les persones que, tot i tenir les probabilitats en contra, sovint estan disposades a lluitar en la batalla per l’autorealització. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) la càmera roman dins l’aula excepte en comptades excepcions mentre segueix, a través de plans curts, no només l’avenç dels nens en les matèries curriculars (inclòs l’aprenentatge de l’idioma) sinó també el progrés a l’hora de gestionar conflictes, parlar de les seves pròpies emocions, reflexionar sobre el sentit de la cultura, confrontar els seus valors amb els dels adults, entrar en contacte amb religions diferents de les seves, viure l’amistat i el rebuig… Per tot això, la pel·lícula destaca alhora el lliurament, l’afecte i la capacitat comunicativa amb què la mestra, peça essencial a l’escola (i al film) treballa amb els nens de manera poc convencional. En el seu compromís polític subtil però profund amb la història i les persones que està retratant, “Favoriten” acaba sent, efectivament, una reivindicació d’altres formes pedagògiques i formatives possibles i del potencial educatiu i de transformació de l’escola a tots els nivells.

Panorama.

De Michael FETTER NATHANSKY, “Every You Every Me” / “Alle die Du bist”. Producció: Alemanya, Espanya. Amb Aenne Schwarz, Carlo Ljubek, Youness Aabbaz, Sara Fazilat, Naila Schuberth. Sinopsi: Què passa si la persona que estimes de sobte sembla una estranya? La treballadora de la fàbrica Nadine busca les profunditats del seu cor per intentar redescobrir els seus sentiments perduts pel seu marit. Què va veure una vegada en ell que ja no pot veure? Enllaços: IMDB. MyMovies.

De Ray YEUNG, “All Shall Be Well“. Producció: Hong Kong, Xina. Amb Patra Au Ga Man, Maggie Li Lin Lin, Tai Bo, Leung Chung Hang, Fish Liew Chi Yu. Sinopsi: Quan la seva parella Pat mor inesperadament, l’Angie es preocupa pel pis on van viure juntes durant més de 30 anys. L’Angie queda a la mercè de la família de la Pat, mentre lluita per a emancipar-se i per la seva dignitat. Enllaços: IMDB. MyMovies.

De David-Pierre FILA, “À quand l’Afrique?” / “Which Way Africa?”. Producció: Congo, Angola, Camerun. Amb Samuel Fosso, Joseph Ki-zerbo, Simon Njami, Imam Souleymane. Documental. Sinopsi: La gent dels boscos toca els tambors per mantenir vius els seus càntics. Els de ciutat criden “Progrés!” Encara més s’afanyen a apoderar-se dels tresors de la terra, només per ser rebuts per noves veus que criden desafiant. Enllaços: IMDB. MyMovies.

D’Annie BAKER, “Janet Planet“. Producció: EUA (A24), Anglaterra, 2023. Amb Julianne Nicholson, Zoe Ziegler, Elias Koteas, Will Patton, Sophie Okonedo. Sinopsi: A l’oest rural de Massachusetts, la Lacy, d’11 anys, passa l’estiu de 1991 a casa seva, captivada per la seva imaginació i les atencions de la seva mare Janet. Amb el pas dels mesos, tres visitants entren a la seva òrbita, tots captivats per la Janet. Nota: presentada anteriorment al Festival de Telluride 2023. Nota: òpera prima. Enllaços: IMDB. MyMovies.

Algunes reaccions:

Gerard Casau, a X: No solem escoltar converses entre mare i filla com les de ‘Janet Planet’. Tampoc no és freqüent trobar mirades com la d’Annie Baker que, sense tenir el cinema com a llengua materna, trobin el seu lloc a les imatges.

De Jérémy CLAPIN, “Pendant ce temps sur Terre” / “Meanwhile on Earth”. Producció: França. Amb Megan Northam, Catherine Salée, Sam Louwyck, Roman Williams, Sofia Lesaffre. Sinopsi: Els germans Elsa i Franck estaven molt units. Des que en Franck va desaparèixer durant una missió espacial fa tres anys, l’Elsa ha lluitat per seguir endavant amb la seva vida. Fins que un dia s’hi posa en contacte una forma de vida no identificada. Però hi ha un preu a pagar… Nota: Clapin, nominat a l’Òscar -animació-, premis a Setmana de la Crítica de Canes, Annecy, César, seleccionat a Sitges… Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies.

Algunes reaccions:

Gerard Casau, a X: A ‘Pendant ce temps sur terre’, Jérémy Clapin barreja diferents motius de la ciència ficció de manera inusual (i més fosca del que insinuen les primeres escenes). Amb tot, sembla que arriba cansada al final del seu concís metratge. Fabien Lemercier, a la ressenya per a ‘Cineuropa’: Endut pel seu talent innat per a la posada en escena, Jérémy Clapin passa de l’animació a la ficció amb una sorprenent pel·lícula que barreja els gèneres. (..) Per fi ha arribat el moment que tant anhelàvem, el moment de la transició de Jérémy Clapin al món dels llargmetratges de ficció . I és que amb el seu nou treball, “Pendant ce temps sur Terre” (..) el director ha complert amb totes les expectatives a través d’una pel·lícula que empelta audaçment múltiples gèneres que van des de la pel·lícula de ciència ficció al drama realista sobre el procés de dol, tot això amb un toc de conte de fades, un pessic de son sense límits i —potser— fins i tot una mica més. “Miràvem al cel, imaginàvem coses”. La pèrdua del seu germà gran, l’astronauta Franck, després de desaparèixer a l’espai, ha deixat un buit enorme a la vida d’Elsa (Megan Northam), que ha interromput els seus plans d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de París —sempre està dibuixant— per acceptar una feina com a cuidadora en una residència de gent gran. La vida continua, “estable en el seu declivi gradual”, tant per als pares com per al germà petit, però l’estàtua commemorativa d’un astronauta en una rotonda de la ciutat —cortesia de l’ajuntament— no fa més que recordar diàriament a la noia l’absència de la persona amb qui compartia somnis d’espai i aventures. Tot segueix així fins al dia que una interferència a prop d’una antena catapulta Elsa a una dimensió paral·lela en què Franck li demana ajuda (..). Una llavor s’introdueix a la seva oïda i ens porta directes cap a allò irracional a través d’una veu —canalitzada per la retroalimentació— que dóna instruccions a Elsa, de manera que comença el compte enrere per salvar Franck (..). Elsa comença a jugar amb foc i (..) s’endinsa al profund i fosc bosc sense ser conscient dels terribles esdeveniments que s’acosten… La història —escrita pel mateix director—, que es concep gairebé com un quadern de bitàcola, avança a una velocitat vertiginosa gràcies a la fusió d’una acció polifacètica —a l’estil de les pel·lícules de sèrie B— amb un autèntic drama existencialista sobre la agonia del dolor (..). És un somni? Un malson? D’un estat esquizoide de depressió alimentat per records imaginaris? En última instància, acaba deixant d’importar de què es tracti, ja que la posada en escena de la pel·lícula s’apropia de l’estranyesa més aviat lúdica del tema, ja que el cineasta deixa pistes (..) que deixen entreveure una interpretació més profunda al voltant de la qüestió de qui acceptaríem sacrificar per salvar un ésser estimat. La pel·lícula constitueix un impressionant i ric mosaic que amaga innombrables temes sota la seva façana estressantment entretinguda, una majestuosa cinta que intercala tres seqüències animades brillantment executades, una magnífica obra meravellosament complementada amb la formidable música de Dan Levy (..).

Fòrum (només en recullo algun film dels projectats avui).

“All the Long Nights” / “Yoake no subete”
by Shô Miyake | with Hokuto Matsumura, Mone Kamishiraishi, Kiyohiko Shibukawa, Ryo, Ken Mitsuishi
Japan 2024
Forum | International premiere
Two work colleagues: he suffers from panic attacks, she has extreme PMS. Their company distributes toy planetariums. What may not
sound like Ozu Yasujirō is actually precisely that: people are attentive and do each other good, without even realising.

Alguna reacció:

Gerard Casau, a X: Ha estat bé començar Berlín amb una pel·lícula tan habitable com ‘All the Long Nights’, de Sho Miyake, bàlsam en Super 16 mm. sobre el descobriment de la proximitat (empàtica, però no romàntica) entre dos personatges amb sengles motxilles a sobre.

FOTO DE L’APUNT: Sebastian Stan, a “A Different Man”, d’Aaron Schimberg

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!