Club 7 Cinema

Davant l’article penós que Francesc Puigpelat ha publicat a l’ Avui del diumenge 19 d’agost de 2007, autèntica apologia del populisme més illetrat, vergonyosa celebració de la ignorància, escrita per qui demostra no tenir ni idea del que parla, em sento en la necessitat d’avançar aquest post, en el qual reprodueixo l’article que he escrit per a la revista Recull del mes d’agost:

…

Bergman com a símptoma

Bergman ha mort el 30 de juliol de 2007; però hi ha força gent que ja l’havia enterrat feia anys. No estic pas parlant dels que no sabien ni qui era, no. M’estic referint a gent que ara són metges, professors, obrers, dependents de comerç, advocats, alcaldes, periodistes, empresaris, funcionaris, economistes, sindicalistes… i que, fa unes dècades ja n’eren o no, s’estaven preparant per ser-ne o no ?que la vida fa moltes voltes!?. Gent que, a l’època dels "cine fòrums"´, van conèixer bon part de l’obra d’Ingmar Bergman i de tants altres autors; però que, com aquell que supera una grip o una qualsevol malaltia covada, després, si algun cop en parlen, és com desdint-se’n, com menystenint aquella experiència.

Manta vegada he sentit i llegit coses com ara "aquelles pel·lícules d’en Bergman, avorridíssimes, que hi havies d’entendre vés a saber què… i ens les empassàvem, perquè tocava…". Si preguntes per què "tocava", les respostes solen ser de la mena: "els ‘fòrums’ eren un punt de trobada anti-franquista", "una oportunitat de veure coses de l’estranger que aquí oficialment no s’admetien", "havies de fer com si interessés allò que deien que era bo…". Segurament, des del punt de vista de la realitat sociològica de l’època, això és ben cert; però no deixa de revelar una galdosa veritat cultural, tant individual com col·lectiva. Perquè, pensem-hi: fossin quines fossin les circumstàncies que duien la gent a veure aquelles pel·lícules, el que resulta objectivament indiscutible és que totes i cadascuna d’aquelles persones les van veure. A més, d’una manera millor o pitjor, se’ls van donar pistes que ajudaven a obrir-se a la comprensió de la riquesa temàtica, estilística i dialèctica de l’obra. Pregunto: se’n van quedar a les capses? No els interessava les reflexions sobre la condició humana? No els va atraure la bella exploració de la imatge, del llenguatge audiovisual, que atresoren aquelles pel·lícules? No …?

Em temo que molta d’aquesta gent, a desgrat del que vulguin aparentar i fins de la seva possible formació universitària, són d’una gran incultura. Perquè "cultura" ve de conreu, no d’amagatzemamenta ?de coneixements?. Ve de treballar l’esperit, d’obrir-se a la bellesa i a la complexitat d’aquest món. I de l’obertura se’n desprèn el respecte. No és una qüestió de gustos, ni d’opinions. Pot interessar-te molt més la música clàssica que el cinema, la pintura que el teatre…; dins del cinema, pots valorar molt més Orson Welles que Ingmar Bergman, en òpera pots ser més de Verdi que de Wagner, en literatura pots preferir Flaubert a Dostoievski … L’home i la dona que debò atresoren un mínim nivell cultural, però, saben valorar el que aporten fins les obres i els autors que, sent-ho, tanmateix els complauen poc. Només la sobèrbia de l’ignorant gosa menystenir allò que val la pena.

No voldria pas ofendre ningú, amb paraules com "ignorant" o "incultura". No es tracta de faltar al respecte, sinó d’encarar la realitat, per desagradable que aquesta pugui ser. Condemnada a ser inculta, no hi ha cap persona que ho estigui. Tots tenim a l’abast la possibilitat de millorar. I encara que no ho sembli, hi ha força individus que, sense fer rebombori, van musculant la seva sensibilitat, la seva capacitat de comprendre el món. Ara bé, fa temps que "necessiten millorar" i no ho fan, molta de la gent  a què he fet esment en començar l’article. Són els impostors. Els que, tenint un rol a la societat, segueixen sent tan falsos com ho eren fa dècades, quan "anaven de " cultes perquè "tocava".  Són els que, si mai parlen de cultura, la redueixen a uns quants referents o a un consum molt concret i llustrós; o que, ras i curt, ja ni en volen sentir dir res, d’això de la cultura, perquè "ja no toca" i la gent el que vol ?diuen, "emparant-s’hi"? són cases, cotxes, diners, viatges, programes de xafardeig a la televisió…

El nivell cultural del nostre país és baix, en bona part per mor de l’estafa i el malabaratament cultural dels que podrien haver-li donat un impuls. I el que és pitjor, el cinisme que aquesta generació està demostrant quan, des de les responsabilitats públiques que ocupen ?alcaldies, regidories, mitjans de comunicació, direccions generals, conselleries, àmbits d’opinió ciutadana, etc.?, es redueix la cultura a un simple catàleg d’activitats de lleure. I en el terreny estrictament cinematogràfic, la cosa encara està pitjor. Perquè l’imperi abassegador del cinema comercial i superficial, juntament amb els canvis d’hàbits socials dels possibles espectadors, es converteixen en pretextos (falsos, tan falsos com els que hi recorren) per fer passar a la "prehistòria" el bagatge cultural dels Bergman, Dreyer, Bresson, Pasolini… Un bagatge, per cert, molt pregonament europeu, arrelat ?per acció o reacció? en la construcció cristiana del nostre tros de món, i tan decantat pels especuladors de Hollywood i les legions de petits i mitjans comerciants que arreu els serveixen els interessos, com decantat es troba el cinema creatiu nord-americà, de l’extrem orient, de l’Índia o d’ Austràlia, amb les respectives i diverses bases culturals. Altaveu inigualable del nostre temps, el cinema reflecteix, especialment a casa nostra, el predomini de la barbàrie, arraconats els referents de la nostra civilització.

Foto: Saraband, de Bergman.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!