Club 7 Cinema

Vint anys després que la mediàtica història d’amor entre Gracie Atherton-Yu (Julianne Moore) i el seu (molt més) jove marit, Joe (Charles Melton), escandalitzés el país, quan els seus fills són a punt de graduar-se a l’institut, es farà una pel·lícula sobre el seu cas. L’actriu Elizabeth Berry (Natalie Portman) passarà una temporada amb la família per a intentar entendre millor la Gracie, a qui donarà vida a la pel·lícula, cosa que provoca que la dinàmica familiar es desfaci sota la pressió de la mirada exterior: aquesta és la sinopsi de “Secretos de un escándalo” / “May December“, producció nord-americana, amb guió de Samy Burch, basat en una història de Samy Burch i Alex Mechanik, que el seu director, Todd Haynes va presentar a l’última edició del Festival de Canes i que el Festival de Sant Sebastià, com a conseqüència, va programar a la secció vampírica interfestivals ‘Perlak’.

Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Sergi Sánchez, a Facebook: Inspirant-se en la història real de la professora Mary Kay Letourneau, que va ser condemnada a presó per tenir relacions sexuals amb un alumne de tretze anys (amb qui es va casar i va formar una família), Todd Haynes ha construït una pel·lícula que parla, justament, de la impossibilitat de la ficció per captar la complexitat del que és real. Així les coses, l’extraordinària “May/December” sembla una sofisticada cruïlla entre l’obsessió de Haynes per radiografiar l’arquetip de la mestressa de casa (des de “Safe” fins a “Lluny del cel”, passant per la sèrie “Mildred Pierce”) com a reina de l’alienació americana i l’estructura del film-enquesta assajada a “Velvet Goldmine”. (..) Pel·lícula de miralls com presons, d’identitats secretes que es reflecteixen a la màscara de l’altre, “May/December” és un melodrama amb tints de film de terror, en què Haynes barreja la genètica de “Persona” amb l’estètica del telefilm de sobretaula més pertorbador mai projectat en una pantalla. Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’: Potser Todd Haynes ja no està fent el tipus de pel·lícules conceptualment audaces com els dies experimentals de “Velvet Goldmine” i “I’m Not There”, però, ara que ha entrat en la seva fase de maduresa com a classicista nord-americà, encara és expert en introduir jocs conceptuals en material aparentment ‘mainstream’. Com a practicant del melodrama contemporani, amb “Far From Heaven” i “Carol” mostrant la perfecció amb què havia dominat els ensenyaments de Douglas Sirk, Haynes fa un treball intrigant de psicodrama subtilment metaficcional a “May/December”, la història d’una actriu que investiga el seu paper en una pel·lícula sobre una famosa causa escandalosa. Amb guió del principiant Samy Burch, (..) ofereix un joc estilístic astut, juntament amb una parella fantàstica de dues intèrprets en gran forma: Natalie Portman i la protagonista de llarga durada de Haynes, Julianne Moore, que participen en un joc de miralls. (..) El drama és curiós, construït sobre una història de fons que es desenvolupa lentament i sorneguerament. (..) El que fàcilment podria haver esdevingut una investigació mecànica i especulativa sobre l’ètica del cinema “arrancat dels titulars” es converteix en un drama que es desenvolupa i es desenvolupa de manera tan delicada i gradual com les papallones monarca que Joe [Charles Melton] cuida com a afició. En Joe, de fet, interpretat amb una bonica reserva per Melton, de les sèries de televisió “Riverdale” i “Poker Face”, emergeix com el personatge amb capes més preocupants aquí, en part perquè l’actuació de Melton ens anima a pensar en la història emocional del personatge. (..) L’actuació de Melton és la revelació de la pel·lícula, transformant a poc a poc a Joe d’un tros amable i afable a algú la psique del qual s’ha afectat per l’estrès a llarg termini. [Julianne] Moore, per la seva banda, desentranya Gracie amb un nervi d’acer característic, en una actuació que barreja la fragilitat neuròtica i la fragilitat aclaparadora d’una manera que recorda una mica el seu paper a “Savage Grace” de Tom Kalin del 2007. I, engranant-se estretament amb Moore en una construcció visual que sovint fa que els jocs de miralls siguin literals, [Natalie] Portman fa d’Elizabeth una figura autènticament misteriosa, que sembla amagar el seu jo real, com fan de vegades els actors, mentre absorbeix aspectes de Grace. De vegades és una detectiu d’aparent enginy, d’altres manifestament manipuladora. (..) “May/December”, però, no és un pastitx d’època, sinó un drama generalment naturalista amb alguns tocs cridaners que ens recorden la seva dimensió metaficcional (..). Gerard Casau, a Twitter: Després de dedicar part de la seva filmografia a atrapar l’aura de personatges icònics, és lògic que Todd Haynes hagi fet un film com “May/December”, sobre el procés de “transformar-se en un altre”. Un artefacte fascinant sobre la vulnerabilitat d’allò ‘camp’. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Som així, dins de la dègesi narrativa, davant un procés de vampirització progressiva pel qual l’actriu absorbeix de mica en mica la personalitat del seu objecte d’estudi (la dona que ha d’interpretar), però el sofisticat treball de Todd Haynes va molt més enllà, perquè fet i fet la seva pròpia pel·lícula és també –com ja passava a “Lluny del cel”– una relectura notablement vampírica d’un altre model narratiu precedent (aquí, la ‘soap opera’ televisiva sobre materials de deixalleria), al qual les imatges de “May/December” s’acosten sense gens ni mica de distància irònica i sense mirar-lo per sobre de l’espatlla, sense cap rictus de superioritat, però també deixant al descobert la naturalesa del mateix i dels seus codis. El resultat és una obra molt més estilitzada i ‘fina’ del que aparenta, un minuciós i plaent treball del cineasta amb dues grans actrius (marca de la casa) i un relat amb molts racons secrets que només perd de manera intermitent el focus quan la narrativa abandona el punt de vista de les dues dones per entretenir-se fugaçment amb altres personatges. Paco Vilallonga, a Twitter: Un film notable, suggerent, però que sempre tens la sensació que no t’acaba de donar tot el que prometia ni d’anar plenament al fons del seu plantejament. Amb ecos clars de “Persona” de Bergman, té una esplèndida interpretació de Natalie Portman. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: És possible fer un creuament entre “Persona”, d’Ingmar Bergman, i “Le soufle au coeur”. de Louis Malle, utilitzant la banda sonora d’”El missatger”, de Josep Losey, com a rerefons? La barreja sembla impossible, però Todd Haynes s’hi atreveix i aconsegueix un incert equilibri. El costat bergmanià de la pel·lícula sorgeix a partir del personatge d’una actriu, Elisabeth Berry -Natalie Portman, el nom del qual remet al de Liv Ullman a “Persona”- que ha de vampiritzar una persona real, Gracie -Julianne Moore- a qui hem vist fotografiada a la presó amb un nadó als braços i la història turbulenta de la qual ha de donar lloc a una ficció cinematogràfica. L’actriu ho vol saber tot sobre la dona que ha d’interpretar, vol entendre els motius de la seva història, vol construir el melodrama a partir de la veritat. (..) Todd Haynes utilitza el personatge de l’actriu per intentar explorar el que realment va passar, però en cap moment deixa que sorgeixi una veritat impossible, prefereix situar-se al territori de les ambigüitats, deixar que cadascú explori les seves raons. (..) A Todd Haynes no li interessa detallar el que realment va passar ja que no estem davant d’una pel·lícula d’investigació, sinó davant d’una història de vampirització. (..) El passat sorgeix el dia de la graduació del fill de Gracie i cal reconstruir-lo, però per assimilar el passat l’actriu que ha d’encarnar Elisabeth ha d’atrapar alguna cosa que és al més profund del personatge i ho ha de conèixer tot, encara que aquest factor la porti a travessar estranyes fronteres. Todd Haynes construeix una pel·lícula sòlida, plena de múltiples buits. Una obra que juga amb cert risc però que al final fa la sensació que alguna cosa s’ha escapat, que la complexitat dels materials posats en joc no li permet arrodonir la pel·lícula, que alguna cosa falta potser perquè alguna cosa es perd entre els engranatges del relat, a les seves ambigüitats. Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) En certa manera, a “May december” hi conviuen diverses pel·lícules. La relació entre els personatges de Portman i Moore –i el deliciós duel interpretatiu de les actrius– tenyeix les imatges de subtilesa i fascinació, i crea un joc de miralls entre les dues a l’estil de “Persona”, però travessat per la desconfiança de l’una i el vampirisme de l’altra. En paral·lel, assistim a l’aparició de la consciència de víctima del personatge de Melton, que amb 36 anys qüestiona, potser per primera vegada, el relat que la seva dona i ell han construït per justificar l’abús a un nen. I, de retruc, es critica a través del personatge de l’actriu, sempre freda i calculadora, la mirada depredadora dels mitjans que graten en la misèria per alimentar emocions barates. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula rica en idees i escenes poderoses (..) Tanmateix, totes podrien estar en pel·lícules diferents. Falta unitat de contingut i focus: Haynes assenyala el dolor i la dificultat de sostenir una relació basada en una transgressió però no remata la jugada, com si no acabés de decidir quina de les pel·lícules que conté “May december” vol explicar. I l’ús constant d’un fragment de la banda sonora de Michel Legrand per a “El missatger” (Joseph Losey,1971) no fa més que augmentar la sensació d’estranyesa i d’exercici d’estil que té a estones el film.

Alguna reacció a la projecció del film al Festival de Sant Sebastià:

Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: No hi ha dubte que Todd Haynes és un dels grans directors actuals d’actrius, a les quals, de fet, considera partícips d’una creació conjunta en què elles estan disposades a explorar en les complexitats humanes. Als noms de Julianne Moore, Cate Blanchett i Kate Winslet, entre altres, s’hi ha afegit el de Natalie Portman, productora de “May, December”, que ha fet que el director nord-americà tornés a Sant Sebastià (..) per acompanyar-ne la projecció dins de la secció Perlak. “Natalie em va proposar fer la pel·lícula, que ja tenia un guió escrit, perquè va pensar que m’interessaria la història. Tenia raó perquè els personatges donen joc per explorar en les complexitats i ambigüitats humanes, així com en les relacions de poder i les estructures familiars, i vaig tenir ganes de fer-ho amb Natalie i de reprendre-ho amb Julianne Moore, amb qui he treballat moltes vegades”, em va comentar Haynes en una de les múltiples entrevistes que ha fet a Sant Sebastià per promoure el seu nou film, que va ser presentat a Canes, amb vista a l’estrena a l’Estat espanyol cap a finals d’any. La història està basada en un cas real que va escandalitzar (el títol espanyol ho fa explícit: “Secretos de un escándalo”) els EUA a primers dels últims anys noranta: Mary Kay Letorneau, una professora a la trentena casada i amb tres fills, va ser condemnada a presó per haver mantingut relacions sexuals amb un alumne seu de tretze anys, Vili Fualau, de família coreana; s’hi ha d’afegir que, amb dos fills en comú, el vincle va continuar fins a la mort d’ella, el 2020. (..) Haynes ha volgut procedir amb la llibertat de la ficció: “Hi ha una inspiració, però el film no vol reconstruir el cas real.” Per això, s’introdueix el personatge d’una actriu (Natalie Portman) que, passat el temps des dels fets, vol interpretar amb precisió (i així li ho exigeix Gracie) la dona “escandalosa” en el moment en què va iniciar la relació amb l’adolescent. “A través de la representació hi ha un distanciament i a la vegada una reflexió sobre la dificultat de reconstruir un cas real, i encara més si es procedeix amb el sensacionalisme d’un telefilm”, indica Haynes. El director reconeix, i ho fa evident a la pel·lícula, que una de les seves inspiracions és “Persona”, d’Ingmar Bergman, en què es produeix una relació vampírica, de possessió i intercanvi de personalitat (..).

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

Dues dones emmirallades, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: A “Safe” (1995), el segon llargmetratge de Todd Haynes, Julianne Moore interpreta una dona burgesa que emmalalteix d’una manera estranya: podria encarnar allò que l’escriptora Betty Friedan va definir com el “mal que no té nom”, en relació amb el malestar soterrat de dones de classes mitges-altes confinades en espais domèstics que semblen controlar sense tenir, però, poder en la institució familiar. En altres films del cineasta que trepitgen el terreny del melodrama, com ara les esplèndides “Lluny del paradís” i “Carol”, hi ha més dones atrapades en estructures familiars de les quals en són expulsades o bé se n’alliberen (..). A “May December”, que la distribució a l’estat espanyol ha rebatejat com “Secretos de un escándalo”, Julianne Moore (Gracie) assumeix una dona que, per primer cop en un film de Haynes, no només té el control de l’espai domèstic, sinó el poder dins d’una família posem-hi que atípica, però on també s’imposa una normativitat (..). En el film es fa present que, des dels seus inicis, Gracie ha dominat la relació, però, a més, en el punt en què s’aborda, Joe (que col·lecciona papallones, que semblen tan atrapades com ell) sent una insatisfacció: els fills es fan grans i se’n van de casa per dur una vida que mai no ha fet. Una ‘intrusa’ interfereix en la parella: una actriu que contacta a Gracie per encarnar-la en un telefilm que vol reconstruir el moment inicial de la relació amb Joe. No és per res que l’actriu, interpretada per Portman, es digui Elizabeth, el mateix nom del personatge (una altra actriu) de Liv Ullmann a “Persona”. Més que una possessió o una vampirització, com en el cas del mític film de Bergman, hi ha un emmirallament, una confrontació, que desequilibra totes dues. Sense moralisme, amb la seva complexitat i intel·ligència habituals, Haynes aporta un film pertorbador, esmunyedís, amb un humor rar i un fons de tristesa. Un film reflexiu (i amb reflexos a través de la presència de miralls, que a vegades són la càmera: una interrogació sobre la identitat) sobre com una ficció és una traïció a la realitat que pot inspirar-la.

Natalie Portman i Julianne Moore entre els secrets d’un escàndol, crítica de Manu Yçañez, al diari ‘Ara’: ¿Seria possible entrecreuar l’imaginari filosòfic de “Persona” d’Ingmar Bergman i el safareig de les revistes del cor? Sona a idea de bomber, però en mans de Todd Haynes, el director de “Carol”, l’absurd esdevé una porta oberta a l’estudi de la neurosi de la societat nord-americana. El rerefons sensacionalista de “Secretos de un escándalo” (..) prové de la història real de la professora Mary Kate Letourneau (..). Tanmateix, Haynes descarta resseguir la impactant cronologia dels fets (..) i es decanta per elaborar una ficció centrada en la crisi d’identitat. (..) En aquest context metafílmic, les dues figures femenines s’enreden en un endimoniat joc del gat i la rata. El personatge de Portman, que disfressa de cordialitat una voracitat vampírica, intenta per tots els mitjans penetrar en l’univers de l’antiga mestra, que ostenta una d’aquelles idíl·liques llars de la ‘suburbia’ ianqui que Haynes sap convertir en inferns claustrofòbics. I en aquest procés, el director de “Lluny del cel”, tan barroc com sempre, perfila dos girs fascinants. D’una banda, un intent de suplantació de la identitat que funciona com una metàfora de la transformació actoral. I de l’altre, una exaltació de la submissió masculina, patida per l’antic alumne, que Haynes percep com una inquietant inversió dels rols imposats pel patriarcat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!