Club 7 Cinema

La Teresa (María Vázquez), de 42 anys, canvia els plans de vacances per ajudar la seva mare (Adriana Ozores), que ha patit un petit accident domèstic que l’ha deixada gairebé immobilitzada. Mare i filla passaran juntes un estiu molt sufocant, en què no aconseguiran posar-se d’acord ni en les coses més trivials. Tot i això, l’obligada convivència remourà més del que s’esperava i en les nits estivals la Teresa viurà moments reveladors amb la seva mare, aquesta és la sinopsi de  “Los pequeños amores“, de Celia Rico Clavellino, que ja s’ha estrenat, després de triomfar al festival espanyol de cinema de Màlaga, on s’ha endut el Gran Premi del Jurat i el Premi a la Millor Actriu Secundària, que ha estat per Adriana Ozores.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity.

Articles publicats ran de l’estrena del film a Catalunya:

Una mare dominant i una filla amb les il·lusions perdudes, article d’Imma Merino, per al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: (..) Amb el seu realisme arrapat a la quotidianitat, la segona pel·lícula de Celia Rico Clavellino (com l’anterior, “Viaje al cuarto de mi madre“) està ben allunyada de les fantasies hollywoodianes, però no deu [ser] per res que les faci presents mentre algun dels seus personatges expressen o suggereixen el desig d’una altra vida, d’anar a un altre lloc amb la fantasia de ser-hi més feliços o només, de posar-se a ballar. (..) Així que Teresa (..) ha de quedar-se per cuidar una dona maniàtica del seu ordre que, fastiguejada sense poder-se moure, vol continuar controlant l’espai domèstic manant i criticant la filla. És així que es va entreveient una distància amb les paraules creuades i amb els silencis. Un conflicte soterrat. S’ha de tenir present que Celia Rico també aborda a “Viaje al cuarto de una madre” (2018) una relació materna-filial. En aquest cas, d’una dependència extrema: recentment vídua, una dona (Lola Dueñas) s’aferra a la filla (Ana Castillo) que, per estudiar i créixer personalment, vol marxar del petit poble on habiten, però a qui li costa pel vincle afectiu amb la mare. La generositat moral concedida als personatges fa que la filla pugui marxar en pau i agraïment a la mare. Sis anys després, amb la mateixa senzillesa aparent, la jove cineasta aporta, doncs, un altre film sobre la complexa relació entre una dona, vídua de fa temps, i la seva filla, de la qual depèn temporalment. En certa manera, aquesta mare i aquesta filla són una possible represa o evolució dels personatges de Dueñas i Castillo a l’òpera prima de Celia Rico, que, l’any 2012, va iniciar-se com a cineasta amb “Luisa no está en casa“, un magnífic curt amb un esperit discretament pròxim a Chantal Akerman en què la gran Assumpció Balaguer encarna una dona que abandona les tasques domèstiques quan se li espatlla la rentadora. (..) Allà on la pel·lícula [“Los pequeños amores”] juga fort, però, és en la relació entre mare-filla: el conflicte latent, les coses no dites, els retrets maternals sobre la vida de la filla; però també l’acostament que, amb una discussió pel mig, arriba després de la tempesta (..). Celia Rico vol fer present l’atmosfera de l’estiu: la xafogor, les migdiades, els banys, les cerveses a les terrasses a l’aire lliure. Tot de manera discreta, sense dramatisme forçat i sentimentalisme. I amb unes capes que aporta la literatura: les referències a Emily Dickinson i, entre altres, a ‘Les il·lusions perdudes’, de Balzac. D’Imma Merino, també podem llegir-ne la crítica del film al diari ‘El Punt Avui’: Retorn a la casa de la mare.

Abraçar una idea més modesta de felicitat, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara’: (..) A “Los pequeños amores”, el retrobament serveix de caixa de ressonància de les decisions voluntàries i de les circumstàncies que han portat aquestes dues dones a viure soles. Adriana Ozores clava el personatge de l’Ani, la senyora gran avesada a l’autosuficiència que de sobte comença a ser dependent, i projecta la recança que això li produeix en petits retrets alhora banals i irritants. Una afinadíssima María Vázquez encarna la Teresa, una dona de quaranta-i-pocs anys que assumeix que la vida no li ha anat com esperava. A través seu, i amb aquell mestratge per al retrat naturalista de personatges de carn i ossos que predomina entre la generació actual de directores, Rico Clavellino perfila aquest model de dona de mitjana edat sense fills ni parella estable en part per voluntat pròpia a qui toca abraçar una concepció més modesta de la felicitat. Com a contrapunt, el pintor de parets que encarna amb vulnerable encant Aimar Vega, un noi encara ple de somnis de joventut i d’oportunitats per equivocar-se (..).

Celia Rico: “No hi ha un únic amor, sinó molts, i ens poden omplir”, entrevista a la cineasta, d’en Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’: (..) La cineasta andalusa establerta a Barcelona explora de nou la relació d’una mare i una filla a ‘Los pequeños amores’ (..) Celia Rico: (..) Hi ha la instal·lada idea de l’amor romàntic, i quan no es fa realitat, es viu com un fracàs. I també existeix l’amor incondicional dels pares, que també està per damunt de tot i a més és el primer amor. Fins que em vaig posar a fer la pel·lícula no havia pensat en la relació que hi pot haver entre l’amor romàntic i l’amor incondicional dels pares. Són dos relats tan idealitzats que només provoquen frustracions. Quan fallen aquests relats, pensem que no hem fet les coses bé i fem una valoració negativa del que ens passa o del que no ens ha passat. I pensava que potser és bonic posar aquest títol i que la pel·lícula s’entengui com si fos un paratext, que es pugui llegir a partir d’aquesta idea que no hi ha un únic amor, sinó molts amors, i que ens poden omplir, cadascun des del seu lloc. Fins i tot l’amor a una professió, a una vocació, a la literatura, o a les matemàtiques, en el cas de Teresa, la protagonista. (..) Celia Rico: (..)  Les expectatives, fins i tot a curt termini, de vegades no serveixen per a res. D’un dia per l’altre es pot cancel·lar un viatge, i el que havies estat projectant durant molt de temps. En concret, les vacances de Teresa impliquen veure una persona, que per a ella és important. A partir de quelcom més anecdòtic com això, puc anar endinsant-me en totes les altres coses de la seva vida que estan travessades per les expectatives, que tenen a veure amb la professió, amb les relacions sentimentals, amb la maternitat o no maternitat, amb ser filla… Un no espera ser fill i haver de cuidar, perquè com a fills hem nascut sent cuidats. Està en una edat en què ha de fer balanç de tot això, i també de les expectatives que han dipositat sobre nosaltres els pares, la societat, i com ens hem cregut aquestes expectatives i hem lluitat per complir-les (..). Celia Rico: (..) Ens passem tota la vida intentant acostar-nos a la idea que tenen els pares de nosaltres, ho projectin molt o poc, o intentant anar a la contra d’això que ells desitgen. Anem per una banda o per l’altra, això sempre hi és. La manera de veure el món depèn dels valors i de tot allò que ens transmeten les nostres famílies. Comencem a vincular-nos a través dels primers amors, i després aprenem a vincular-nos de la manera com hem rebut l’afecte. Desenvolupem aquests afectes a partir d’aquests primers amors. La gent sovint busca a la seva parella algú que s’assembli al seu pare o la seva mare, o que sigui tot al contrari. Quan algú va a un psicòleg per parlar d’alguna cosa que li passa, el primer que surt sempre són els pares o les mares. (..) Celia Rico: (..) Quan mare i filla estan soles i es tracten de tu a tu, és impossible que surtin del rol que tenen. Quan entra una tercera persona en aquesta equació, tu ja no mires la teva mare com a mare, la mires com a persona que està parlant amb aquesta tercera persona. Han passat molt temps soles, estan en el seu rol, i aquest noi els permet observar l’altra. I aquí es produeix com un desplaçament que fa que també aflorin altres coses. Per mi té a veure també amb la idea que la casa s’està pintant i això fa que totes les coses (els objectes, els matalassos…), tot, es mogui, i quan alguna cosa es mou per fora, et remou per dins (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!