Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Los pasos dobles (Los pasos dobles | The double steps), d’Isaki Lacuesta.

Què és «Los pasos dobles»? A priori, podem considerar aquesta curta pel·lícula com una barreja de moltes pel·lícules possibles. Hi ha una pel·lícula d’aventures (..), les notes musicals ens recorden que també la història pot transformar-se en un film de Sergio Leone, mentre que els aspectes més ètnics ens recorden el cinema de Jean Rouch i els més simbòlics ens situen de ple dins el pes del cinema africà de Souleyman Cissé o Idrissa Oueadrogo, nascut de la força de la tradició oral. Hi ha també la figura mítica del pintor d’origen belga François Augéras (..). Augéras es converteix en la rèplica d’Arthur Cravan, el personatge que va guiar el primer documental d’Isaki Lacuesta i troba la seva prolongació en la figura de Miquel Barceló, que al llarg de la pel·lícula adquireix un caràcter espectral, com si fos un pintor que recupera un llegat i troba en la vida primitiva una forma de fer parlar l’art, la vida i l’atzar (Triple salt mortal sense xarxa, Àngel Quintana, El Punt Avui)

Hi ha moltes maneres de veure «Los pasos dobles»: a mi m’ha agradat interpretar-la com un western puríssim en el fons i heterodox en les formes. Lacuesta inclou una cita explícita al gènere –un toc Leone–, de la mateixa manera que puntua el camí amb altres referències més inesperades (..), però el vincle amb el western arrela ben endins i fa que la pel·lícula dialogui amb la precedent «Los condenados» (2009). Si aquella era un western crepuscular que exhumava i posava en qüestió una mitologia –la de l’heroi–, al mateix temps que es preguntava com fer cinema polític a hores d’ara, «Los pasos dobles» té certa condició de “prewestern” sobre l’origen d’un mite (el foraster que s’integra fins a tal punt en la cultura indígena que esdevé mite fundacional –i paradoxal– d’aquella) i sobre les reencarnacions del tema en la posteritat (Les identitats d’ Augiéras, Jordi Costa, El Punt Avui) 

«Los pasos dobles», que conté imatges fascinants del paisatge desèrtic i dels cossos dels intèrprets africans, té com a hipòtesi de ficció la recerca del búnquer enterrat d’Augiéras, a banda que la seva suposada localització sigui una altra, però es desenvolupa narrativament de manera molt lliure obrint constantment històries mentre els personatges muden la identitat. Lacuesta comenta que voldria que l’estructura de la pel·lícula, evitant les transicions i les explicacions, s’assemblés a les pintures fragmentades de Barceló i, de manera particular, a aquelles realitzades a partir de l’acció devoradora de les termites en algunes obres en paper del pintor. Una pel·lícula puzle, doncs, amb forats i feta volgudament a pedaços. Isaki Lacuesta explica que va suposar que els paisatges filmats a «Los pasos dobles» podrien fer pensar en pel·lícules de Pasolini com ara «Èdip Rei» i «Medea», però que es va adonar que, de fet i en relació amb l’estructura, l’afinitat més gran és amb «Les mil i una nits» (Pas doble i endavant (Imma Merino, El Punt Avui · Crònica de Sant Sebastià 2011)

Com en una bona pel·lícula d’aventures, l’escenari és el desert africà i l’objectiu, un tresor amagat: el búnquer que Augiéras va deixar enterrat sota la sorra, amb les seves pintures murals, en algun lloc de l’actual Mali. Com en qualsevol relat d’iniciació, hi ha també un home que es busca a ell mateix canviant constantment d’identitat. I com a pel·lícula que es va fent a mesura que avança, que pren formes diferents a cada instant, necessita un demiürg a l’ombra, algú d’on surt i a qui van a parar les diferents històries, paper que finalment ha acabat adoptant un Barceló silenciós, a soles amb el seu quadern d’apunts pictòrics, reflex del quadern d’apunts fílmics que és la pel·lícula (Los pasos dobles, Carlos Losilla, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona)

(..) una pel·lícula que flueix i que es deixa portar a partir de moltes idees, conceptes, personatges, espais i sensacions, un film lliure que necessita en tot moment d’una mirada oberta per indagar entre els seus plecs, entre les sutures que separen un bloc d’un altre, la realitat de la ficció, el document del gènere, el que és mitològic del que està arran de terra (Una pel·lícula lliure, que flueix -amb enllaç de pagament- (Quim Casas, El Periódico, 23.09.2011)

Lacuesta ha sabut coonfeccionar un calidoscopi lluminós, ple de suggeriments i connexions insospitades, un mosaic potent que, fidel a l’essència de l’obra de l’artista, estén la reflexió, espontàniament, a tot quant hi ha en el món que l’envolta, un infinit d’idees i sensacions que, aparentment en desordre, o amb lligams insòlits, formen un tot harmònic, impactant, sòlid i dolç, com el cor del més secret. Un calidoscopi de seqüències que giren i, en rodant, construeixen i alteren el relat (L’ostra dins la perla, Xavier Montanyà, Vilaweb · Mail Obert)

Una pel·lícula que interpel·la constantment l’espectador, reclama la seva participació activa per recompondre el puzle. Com abans va fer amb «Cravan vs. Cravan» o amb Camaron de la Isla («La leyenda del tiempo»), Isaki Lacuesta utilitza la figura d’un desaparegut per a una exploració heterodoxa i poètica sobre el pas del temps i les seves ferides (bellíssima, alhora que inquietant, la imatge de la pintura feta pols pels tèrmits), sobre les arrels culturals i la creació artística (Safari a l’oli -sense enllaç- (Jordi Batlle i Caminal, La Vanguardia Cat, 23.09.2011)

Isaki Lacuesta: (..) crec que en la mesura que som persones diferents, que evolucionem i madurem, el doble ens ajuda a conèixer-nos i a assumir les contradiccions que hi ha dins nostre, i les pintures d’en Barceló també van en aquesta línia. És cert que hi ha temes similars que en pel·lícules anteriors, però la forma de portar-ho a la pantalla és completament diferent. Los pasos dobles té molt de pel·lícula d’aventures, però va canviant d’estil a cada escena, i de fet, cada seqüència funciona com un petit conte i aquestes narracions, en lloc d’acabar, es van encadenant (Isaki Lacuesta: ´La pel·lícula no s´ha de consumir, s´ha de consumar, com l´amor´, Alba Carmona, Diari de Girona)

Isaki Lacuesta: (..)  el mateix Augiéras escrivia: “Vaig de metamorfosi en metamorfosi fins a esgotar els meus dobles”. Això ens servia com a excusa per explicar la història que nosaltres volíem i canviar els estils. En el  fons és una cosa molt natural. És l’esquema dels contes de tota la vida, des de “Les metamorfosis” d’Ovidi fins a “Bola de drac”, en què Son Goku canvia i es va convertint en personatges diferents. Miquel Barceló: I de les històries orals africanes. (..) Això és molt de l’Àfrica: cada vespre expliquem històries al pati de casa i les històries sempre són les mateixes, però una mica diferents. És com una pedra que vas polint. I t’adones que una història que un cop vas explicar tu et retorna amb una nova forma (Isaki Lacuesta i Miquel Barceló, Xavi Serra, Ara · Crònica de Sant Sebastià, 20.09.2011)

FOTO Los pasos dobles, d’Isaki Lacuesta

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!