Club 7 Cinema

“Las cuatro hijas” / “Les filles d’Olfa” / “Four Daughters”, de Kaouther BEN HANIA. Producció: França, Tunísia, Alemanya, Aràbia Saudí. Durada: 1h47. Amb Hend Sabry, Nour Karoui, Ichraq Matar, Majd Mastoura, avec Olfa Hamrouni, Eya Chikahoui, Tayssir Chikhaoui.

Nota sinòptica 1: Docu-drama de llarga gestació inspirat en el personatge real d’una mare que va perdre dues filles adolescents a causa de la radicalització, després que van fugir a Líbia per unir-se a ISIS amb els seus xicots. Sinopsi: Entre la llum i la foscor es troba l’Olfa, una dona tunisiana i mare de quatre filles. Un dia, les seves dues filles grans desapareixen. Per a cobrir-ne l’absència, la cineasta Kaouther Ben Hania convida actrius professionals i inventa una experiència cinematogràfica única que aixecarà el vel sobre les històries de vida de l’Olfa i les seves filles. Un viatge íntim d’esperança, rebel·lió, violència, transmissió i germanor que qüestionarà els mateixos fonaments de les nostres societats. 

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició, premi no oficial L’Oeil d’Or (ex-aequo) al Millor Documental| Altres nominacions i premis.

Enllaç: IMDB

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Paco Vilallonga, a Twitter: Una proposta metacinematogràfica que barreja ficció, documental i cinema dins el cinema, la cineasta tunesina tracta el cas real de dues germanes radicalitzades per Daesh i com això dinamita el seu nucli familiar. Molt interessant. Joan Millaret Valls, al web ‘Cinemacatala.net’: (..) colpidora cinta tunisiana (..). Una obra híbrida que tot i l’artifici resulta exemplar a l’hora de transmetre la veritat i el dolor. Una pel·lícula que parla de les dones al Nord d’Àfrica, de religió i de societat, i que resumeix perfectament el daltabaix dels últims anys des de la irrupció del gihaidisme. Un corprenedor film que posa les vivències d’aquestes tres dones en el mig del relat.  Sergi Sánchez, a Facebook: (..) la tunisiana Kaouther Ben Hania vol explicar la vida de l’Olfa del títol i les seves quatre filles, dues reclutades per l’estat de Daesh a Líbia el 2016, basculant entre el documental i l’ocasional recreació ficcionada. Aquest dispositiu, que en l’arrencada sembla que tindrà un pes important al film, es dilueix en el desenvolupament, i provoca més confusió que una altra cosa. Queda, és clar, l’autoretrat de la figura femenina després de la Primavera Àrab, il·lustrat amb totes les contradiccions -un suposat alliberament que va conduir, paradoxalment, a una radicalització integrista- d’un moment històric del qual encara queda molt per explorar. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ via Facebook: Cada cop és més curiós veure com el cinema contamina el teatre i aquest el cinema. En els darrers anys, un dels gèneres teatrals més oberts a la investigació és l’anomenat teatre documental o verbatim. La definició pot semblar un oxímoron ja que el teatre es basa en l’artifici escènic i el documental busca la veritat en allò real, però el teatre documental té com a gran carta el poder del testimoni directe. Les persones reals poden substituir o dialogar amb els actors per explicar fets que tenen a veure amb la pròpia experiència vital. Les filles d’Olfa de la cineasta tunisiana Kaother Ben Hania podria ser una obra de teatre documental, però és una pel·lícula i com a tal s’aparta de les idees preconcebudes al voltant del documental. No és un treball observacional, ni hi ha la veu en off de Déu que ens explica els fets, ni es juga amb entrevistes. El dispositiu de Ben Hania no és altre que reunir una mare real, Olfa que dóna títol a la pel·lícula perquè expliqui la seva experiència arran de la desaparició de les seves filles a mans de l’integrisme islàmic. Olfa tindrà un doble, una actriu que interpretarà el paper. A l’escena també intervindran les dues filles petites i dues actrius seran les germanes desaparegudes. La directora dirigirà la funció i podrà intervenir en determinats moments i el dispositiu escènic barrejarà el testimoniatge personal amb la reconstrucció dramàtica dels fets. L’espai de la representació serà clau i només s’utilitzaran imatges d’arxiu en els moments finals, a partir d’imatges tretes dels noticiaris que parlen de la implicació de les dues germanes desaparegudes amb els grups terroristes islàmics. El teatre documental que filma Ben Hania adquireix una curiosa força que va més enllà del dramatisme dels fets que s’expliquen. La mare real dialoga amb el seu doble, mentre els engranatges de la reconstitució escènica entren en diàleg amb els records i les vivències que són comptades. El recorregut que proposa la pel·lícula ens diu moltes coses sobre Tunísia, l’Islam i els perills de la radicalització (..). El drama de la mare, la desestructuració de la família, el malestar de les dues germanes i els fantasmes d’una radicalització absurda travessen la pel·lícula. (..) El document acaba mostrant la seva veritat gràcies a l’artifici escènic.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

Devorades pel llop fonamentalista, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: (..) La pel·lícula aborda un cas real (molt mediatitzat, com també s’hi fa present) amb una evident dimensió col·lectiva. Allò determinant per a la seva especificitat és que la directora (també de “L’home que va vendre la seva pell”, que va ser nominada a l’Oscar a l’ara dita millor pel·lícula internacional) es planteja com fer-ho per no caure en el sensacionalisme o en la morbositat. Si en la seva anterior pel·lícula esmentada Ben Hania va inspirar-se en el cas real d’un sirià que, per sobreviure a l’Europa que el mal acollia, va acceptar que un artista tatués la seva pell amb la idea (i, en fi, el profit) de denunciar la situació dels refugiats, en aquesta ocasió aporta una nova i, en tot cas, pertinent exploració en el terreny fèrtil entre la realitat i la representació o, si es vol, entre el documental i la ficció. Allò que es veu són en certa manera els preparatius del rodatge d’una pel·lícula sobre Olfa i les seves quatre filles, les presents i les absents. La mare i les germanes Ekia i Taissir aporten el seu testimoni, que dona compte del dolor, però també, en el cas de les filles, d’un desig de vida plena que ensopega amb el masclisme de la seva societat. A la vegada, hi ha actrius que les representen i, observant-ho, ho comenten: tant si elles mateixes parlen o si són representades, el cinema intenta ser una forma de curació. Pot semblar que el dispositiu formal engoleix allò real, però no és ben bé així: dona la dimensió de la seva complexitat. I del misteri que resta: com va poder ser que fossin devorades pel llop?.

Quan el Daeix s’emporta les teves filles, crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara’: (..) Com succeeix en obres de temàtica similar, Ben Hania posa en escena un dispositiu híbrid que fusiona entrevistes, interpretacions que recreen els moments més dolorosos de la família i material dels mitjans de comunicació, ja en el corol·lari de la pel·lícula, filant un exercici de memòria familiar però també de teràpia. Potser el resultat és, en alguns moments, confús i esgotador, però el film il·lumina una realitat tan salvatge i estremidora que resulta impossible no sortir de la pel·lícula commocionat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!