Club 7 Cinema

FOTO [Alta Films] David Thewlis i Irène Jacob, a La vida interior d’en Martin Frost, de Paul Auster

Sinopsi (de la contraportada del guió, editat per Edicions 62): Martin Frost (David Thewlis) s’ha passat els tres últims anys escrivint una novel·la i necessita un descans. No té plans, només aspira a estar-se unes setmanes al camp, a no fer res. I s’instal·la a casa dels seus amics Jack i Anne Restau, lluny del brogit mundà novaiorquès. Però amb unes poques hores de silenci i d’aire pur en té prou, i de sobte una idea li comença a voltar pel cap. Martin es posa a escriure, tot just una línia. No serà un relat molt llarg (..) i es quedarà a casa dels seus amics fins que l’acabi. Se’n va a dormir i l’endemà es desperta amb una noia (Irène Jacob) mig despullada al llit, que diu que es diu Claire i que és la neboda dels Restau…

Paul Auster (..) aborda el tema de la musa i de l’amor com a inspiració a La vida interior d’en Martin Frost. Una altra cosa és si la pel·lícula està inspirada. Més aviat sembla mostrar un cineasta força ingenu (Imma Merino, El Punt)

La vida interior d’en Martin Frost no té cap mena d’interès, ni per als admiradors de les seves novel·les ni per als qui n’esperàvem alguna cosa més consistent (Carlos Losilla, Avui)

Faula ingràvida que va de l’angoixa a l’esperança (..), nova exploració, ara amb el suport de la imatges, sobre els límits de la ficció i els complexos processos de la creació literària (Quim Casas, Èxit)

Paul Auster intenta que funcionin mecanismes narratius, personatges, jocs de paraules i d’aparences que, escrits o imaginats, tal vegada resultarien brillants, però que filmats esdevenen ridículs (Toni Vall, Benzina)

Els resums i enllaços o referències d’aquestes crítiques, anant a Vull llegir la resta de l’article

---

Imma Merino: Donant voltes al tema de la musa (El Punt, 08.12.2007)

---

Carlos Losilla:  L’escriptor va al cine (Avui, 06.12.2007)

Per Losilla, el primer llargmetratge que Paul Auster va filmar en solitari, Lulu on the Bridge, va donar unes certes esperances respecte a la seva vàlua com a cineasta (..), però amb La vida interior d’en Martin Frost, les coses queden molt més clares (..): o bé la seva opera prima va ser un encert aïllat i merament casual, o bé ens trobem davant d’una ensopegada aïllada que esperem que no es torni a repetir. I és que  La vida interior d’en Martin Frost no té cap mena d’interès -afirma-, ni per als admiradors de les seves novel·les ni per als qui esperàvem alguna cosa més consistent (..). A més, li retreu que es tracta d’ una història molt literària, en el pitjor sentit del terme (..) i que les formes no beuen de les tradicions dels Estats Units, sinó d’una visió idealitzada de la cultura europea molt pròpia d’alguns intel·lectuals nord-americans, de manera que barreja Eric Rohmer i Manoel de Oliveira amb aires de vodevil distanciat, tot plegat produït per un Paulo Branco en hores realment baixes. Per si encara no n’hi hagués prou, Carlos Losilla n’assenyala l’absència total de qualsevol sentit del ridícul.

---

Quim Casas: "Sobre la vida de les muses" [article sense enllaç] (Èxit, núm. 56, suplement d’El Periódico, setmana del 6 al 12 de desembre de 2007)

Clarament "austerista", Quim Casas qualifica La vida interior d’en Martin Frost com a obra austeriana en el sentit més pur de la paraula, per la mena de gènesi que ha tingut el film i per com el protagonista és un escriptor novaiorquès que busca refugi i descans en una casa de camp portuguesa, igual que el mateix Paul Auster, ciutadà de Brooklyn, va buscar a Portugal la llibertat per rodar aquesta faula ingràvida que va de l’angoixa a l’esperança.

---

Toni Vall: "Versatilitat" [article sense enllaç] (Benzina, núm. 21, novembre de 2007)

Em confesso fan absolut de la literatura d’Auster, de la seva depuradíssima tècnica, dels seus personatges protagonistes, del seu gloriós afany fabulista, del seu joguinejar amb la fantasia, de la seva perpètua dualitat entre realitat i ficció (desig)…, diu Toni Vall. No obstant això, no s’està de titllar de pel·lícula mínima La vida interior d’en Martin Frost i de reconèixer-hi notables defectes i irregularitats. Certament i com a bon "austerista", se sent atret pel paral·lelisme entre el protagonisme d’aquest film i el d’ "El llibre de les il·lusions", la magnífica novel·la de l’escriptor. I fins troba una certa gràcia a la història que explica la pel·lícula. Ara bé, Vall arriba a la conclusió que, cara a un nou projecte cinematpgràfic -si és que arriba a existir- Paul Auster hauria de tenir clar que escriure una novel·la no és el mateix que escriure i dirigir una pel·lícula. Una obvietat com aquesta, no assumida per Auster, és el que -a criteri del crític- fa anar més malament La vida interior d’en Martin Frost; ja que intenta que funcionin mecanismes narratius, personatges, jocs de paraules i d’aparences que, escrits o imaginats, tal vegada resultarien brillants, però que filmats esdevenen ridículs. En un acte de solidaritat amb l’escriptor cinematogràficament estimbat, Toni Vall li proposa versatilitat, que provi d’escriure i dirigir una pel·lícula que, potser només en aparença, poc tingui a veure amb el seu món literari (..), i li esmenta l’exemple de David Mamet, que gràcies al cinema -diu- (..) va obrir una via d’exploració artística que la seva obra literària primmigènia no contemplava excessivament.