Club 7 Cinema

Imma Merino (El Punt, 09.04.2007) comença la crítica de La flauta màgica bo i comentant que el director Kenneth Branagh ha tirat endavant l’adaptació de l’opera de Mozart com un encàrrec de "sir" Peter Morris, una mena de mecenes operístic que, ara a través del cine, argumenta voler contribuir a la popularització de l’òpera. Però (recorda Merino), la idea de "popularitzar" mitjançant el cinema a vegades s’ha confós amb banalitzar, alleugerir i, al capdavall, amb crear productes hipotèticament més comercialitzables. I diu "hipotèticament més comercialitzables" perquè, com s’ha demostrat allà on s’ha estrenat, aquest film ha patit una notable ensopegada. Aclarit que el rendiment a taquilla no ha d’interferir en la valoració artística de l’obra, la crítica passa a comentar la proposta de Branagh d’ambientar-ne l’acció a les trinxeres de la I Guerra Mundial, assegurant que no funciona pas, aquesta ambientació, (..) que hi ha alguna cosa que xerrica. Li retreu que no explora els aspectes més foscos i greus de "La flauta màgica", sinó que n’explota el costat més lúdic fins a la impertinència i més en relació amb un context bèl·lic. Tot seguit, Imma Merino passa a parlar del mal gust que Kenneth Branagh pot exhibir (que, afirma, ja puntejava (..) en les seves adaptacions shakespearianes, com ara en aquells vermells violents del seu Hamlet) i assenyala com exemple del mal gust a La flauta màgica, a part de les opcions cromàtiques, el perfil de la boca de Lyubov Petrova ocupant bona part de la pantalla mentre arriben les primeres coloratures de la Reina de la Nit. Per acabar d’adobar-ho, escriu: a més, com a exemple de com Branagh pot confondre la lleugeresa de Mozart amb l’exhibició acrobàtica, les últimes coloratures se senten mentre la reina va fent saltirons com una boja… Tanmateix, el títol d’aquest article és "L’odiosa comparació del retrat de Pamina" i és que, mal que li costa fer les odioses comparacions, no pot estar-se de fer-ne, si més no una, només una, al final de tot, entre l’adaptació cinematogràfica que Ingmar Bergman féu de l’òpera de Mozart i el que n’ha fet Branagh: sobre el retrat de Pamina.

Podem llegir la crítica sencera d’Imma Merino, clicant aquí: La flauta màgica · Merino · El Punt

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

Albert Guasch (número 27 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico corresponent a la setmana del 5 a l’11 d’abril de 2007) també comença parlant de La flauta màgica com un encàrrec; però en termes potser discutibles, certament galdosos per al cineasta: li van posar a la mà una generosa suma de lliures (..) i Branagh, tan coneixedor del gènere líric com del pop "indie" balear, va acceptar. ´

És molt breu la crítica de Guasch, però la conclusió a què arriba resulta demolidora: els amants de l’òpera, o aquells inclinats a experiències iniciàtiques, pot ser que disfrutin d’aquest musical colorista; els altres, bé hi ha la possibilitat que al final ho vegin tot gris.

Podemm llegir l’article sencer d’Albert Guasch, a la pàgina 13 del número 27 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico corresponent a la setmana del 5 a l’11 d’abril de 2007.

Xavier Roca (Avui, 5 i 6 d’abril de 2007) comenta que, amb La flauta màgica, Kenneth Branagh afegeix Mozart i, de retruc, Bergman, a la llista de referents cinematogràfics, literaris o musicals que donen sentit pràcticament a tota la seva filmografia. I remarca que Branagh canvia de lloc i època el llibret original (..) tal com ha fet en la majoria de les seves adaptacions de Shakespeare (afirmació al meu entendre no del tot encertada). Igualment, Roca fa notar que el cineasta no vol deixar l’oportunitat d’imprimir el seu segell personal (..) i atorga a la posada en escena un dinamisme frenètic…

La sensació que el crític està dient-ne una de calenta i una de freda se’ns confirma en el darrer paràgraf del seu escrit, en què situa la pel·lícula entre el rigor i la concessió, així com li valora arriscada l’opció -de cara als puristes- de traduir el text a l’anglès. I ho rebla amb aquesta frase final: el resultat -diu- és d’una espectacularitat una mica ampul·losa, brillant i "kitsch" alhora, però que malgrat tot arriba amb dificultats al públic profà.

Diria que, tot i veure’n el got mig ple, Xavier Roca no s’allunya tant de l’opinió, per exemple, d’Imma Merino.

La crítica sencera de Xavier Roca, podem llegir-la clicant aquí: La flauta màgica · Roca · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > abril > dia 5 > "Cultura i espectacles" > "Mozart segons Branagh")

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!