Club 7 Cinema

De la pel·lícula de Rachid Bouchareb, Indígenes, que ara s’ha estrenat a les Illes, Catalunya i País Valencià, ja en vaig parlar en aquest article: Indígenes · Vador, el mes de setembre passat. Abans de passar a fer un resum de crítiques i articles publicats i d’establir-hi els enllaços, permeteu que parli del nom d’aquesta pel·lícula. El títol original és ben clar, en una llengua romànica com la nostra (francès): Indigènes. Però ens l’han estrenada com Days of Glory, que és el títol amb què s’ha distribuït internacionalment. Que potser té més ganxo comercial, per allò que recorda  Paths of Glory / Senderos de Gloria, d’Stanley Kubrick? Que potser el nom original podria resultar poc atractiu, quan no incòmode, a determinats espectadors potencials? Treguem-ne les conclusions que volguem, prou galdoses en qualsevol dels dos casos, el cas és que fa pena. Fa llàstima, és ridícul i estúpid que se’ns esborri un títol original ben entenedor, eloqüent i del tot escaient a la pel·lícula, per un altre que respon a la mercadotècnia i de connotacions més boiroses. I, atenció, llevat de Presència i Vilaweb, que encara no han perdut el sentit comú, tota la resta dels nostres mitjans de comunicació, devotament fidels al seu criteri d’identificar les pel·lícules pel nom que els posen les distribuïdores espanyoles, n’hi diuen Days of Glory. Tant l’Avui (en què Esteve Riambau mira de tapar la vergonya amb un paràgraf final, dedicat a aquesta qüestió del títol, en el qual recull el desacord del director pel rebateig i tot seguit intenta fer-nos passar bou per bèstia grossa); com Èxit (suplement setmanal d’ El Periódico, la matusseria lingüística del qual i el seu provincianisme ja no feia preveure cap altra cosa). Per cert, a Itàlia, l’han estrenada com Indigènes i s’han deixat estar de la bajanada dels Days of Glory.

Anant a "Vull llegir la resta de l’article" trobareu el resum de l’entrevista d’Àngel Quintana a Rachid Bouchareb i de l’article d’Imma Merino, a Presència (23-29 de març de 2007); així com de l’article ja esmentat d’ Esteve Riambau, a l’Avui, i la crítica de Quim Casas i l’entrevista de Julián García a Bouchareb, a Èxit.

Amb un desplegament informatiu que honora la publicació i els seus autors, Presència (suplement dominical d’ El Punt) de diumenge passat  ha presentat Indigènes als lectors, just abans de l’estrena a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Un article extens d’ Imma Merino ens situa els fets de la pel·lícula en la crònica històrica i després se centra en la pel·lícula, parlant dels motius del director i productor Rachid Bouchareb per tirar-la endavant, la tria d’actors amb arrels nord-africanes i la seva implicació en el film i, finalment, en comenta l’èxit comercial i polític.

Així, doncs, comença recordant que l’estiu de 1940 (..) la França Lliure només disposa d’uns 7.000 homes (..) i que les colònies franceses (d’Àfrica, Àsia i Oceania) comencen a fornir l’exèrcit que, juntament amb les forces aliades, lluitarà en contra del nazisme. Recorda que després del desembarcament aliat al nord d’Àfrica el novembre de 1942 (..) la reconstrucció d’aquesta armada francesa per part del general Giraud (..) rep una forta empenta i s’anirà reforçant amb soldats nord-africans, siguin mobilitzats o voluntaris i que havent reunit 700.000 persones (entre les quals, Merino subratlla la presència de republicans espanyols que, després de la derrota a la Guerra Civil, continuen la seva lluita contra el nazisme) es proposen l’alliberament de França, juntament amb els aliats anglesos i nord-americans. Tot seguit descriu l’itinerari que van seguir, fins arribar a París, passant per Itàlia i la Provença (i no s’està d’assenyalar el fet que els combatents magribins han estat acusats de milers d’assassinats i violacions de la població civil). Explica que milers d’indígenes (com s’anomenaven els soldats de les colònies) nord-africans van morir-hi i que els supervivents van fer-se "invisibles" en les imatges joioses de l’alliberament de la capital francesa, en una ocultació que ha estat duradora. Fent-ne un brevíssim memorial de greuges, descriu aquesta injustícia històrica amb tres punts: al moment del combat, els relegaren als llocs més baixos de la jerarquia militar, els van utilitzar com a carn de canó i finalment els van esborrar de la història oficial (o, si més no, els en van minimitzar l’aportació).

Situats en el context, Imma Merino passa a parlar de la pel·lícula. Comenta que, en contra d’aquesta injustícia històrica, el cineasta Rachid Bouchareb, parisenc de pares algerians, va concebre un projecte per fer present la decisiva participació dels Indigènes (títol original -diu Merino- al qual faré referència per no ser còmplice de la distribuïdora que l’estrena a l’Estat Espanyol amb el títol anglès Days of Glory) en la lluita contra l’exèrcit nazi (..) A través d’uns personatges individualitzats, vindicarà un col·lectiu oblidat. A continuació, relata com es va fer la tria de 4 actors clau, ben coneguts a França i amb origens familiars nord-africans. Ens fa una ràpida presentació de tots i cadascun dels quatre i recull unes declaracions que li’n va fer un, Roschdy Zem, el passat mes de gener: "No s’hi creia en la pel·lícula. Però nosaltres, els actors, vam compartir la fe amb Bouchareb i la convicció que aquesta pel·lícula s’havia de fer (..) hi havia alguna cosa amagada (o al menys poc coneguda) que s’havia d’explicar. Per això, el seu èxit no és només comercial". Arribats aquí, Imma Merino destaca que més de tres milions d’espectadors l’han vist a França, que va ser l’escollida per si la nominaven als Òscar i que la bona recepció d’ Indigènes va començar al Festival de Canes de l’any passat…

I un apunt final, de ressonàncies molt cinematogràfiques: el del cinquè home. Diu Merino que el cinquè home és Bernard Blancan, incorporat més tard al projecte per interpretar el tinent Martínez. Un cognom que fa evident els origens d’un personatge que Sergi López no va poder assumir perquè el rodatge del film era incompatible amb el d’ El laberinto del fauno, de Guillermo Del Toro.

L’entrevista d’ Àngel Quintana al director completa el reportatge que Presència ha dedicat a Indigènes. Rachid Bouchareb reconeix que, en fer la pel·lícula, no pensava que podria canviar les coses (..), que només pretenia que la gent prengués consciència de certes coses amagades per la història oficial (..) i formular una reivindicació concreta: el dret dels vells lluitadors a cobrar unes pensions que els corresponien. Explica que precisament els excombatents han estat la principal font d’informació, a l’hora d’escriure el guió: ja que en els arxius no hi havia res, perquè aquesta història havia estat esborrada, vaig decidir entrevistar, amb el meu guionista, prop d’un centenar de persones que em varen explicar, amb tota mena de detalls la seva experiència.

Bouchareb remarca que, al cinema francès sobre la resistència, ha passat el mateix. Només es parla de francesos dins d’aquesta resistència (..) ningú ha pensat mai fer una pel·lícula sobre els 150.000 soldats de les colònies franceses que varen lluitar per alliberar França del feixisme (..) perquè el tema no interessava (..) incomodava perquè alterava molts del mites que s’han construït al voltant de la resistència.

En un (gran) moment de l’entrevista, Quintana  li pregunta si va ser difícil rodar les molt espectaculars escenes bèl·liques d’acció que hi ha al film, sense disposar del pressupost d’ Spielberg i parem atenció a la resposta de Bouchareb: (..) Volia fer una obra reflexiva, que tingués algunes escenes de gènere. L’espectador a qui li va agradar Salveu el soldat Ryan, d’Steven Spielberg, o The Thin Red Line, de Terrence Malick, no podia sentir-se decebut per les imatges que els oferia. La solució va consistir a fer escenes espectaculars, però no fer gaire preses de cada pla (..) ho arriscàvem tot, però no volíem perdre el sentiment que fèiem sobretot una pel·lícula de guerra.

Em sembla del tot interessant la manera com Àngel Quintana i Rachid Bouchareb donen la volta a la tediosa i tòpica pregunta final de les entrevistes: la que va sobre els projectes. I és que lliguen el contingut d’ Indigènes amb el de la nova pel·lícula del cineasta, sobre la guerra d’ Algèria. Un vincle que passa, en concret, per la frustració dels excombatents davant la marginació que han patit i, més en general, per la gran decepció que molta gent d’ Algèria s’endugué. Explica Bouchareb que l’any 1945, el dia que va acabar la guerra, pels carrers d’Alger la gent celebrava l’alliberament de França (..) i aquell mateix dia, l’ exèrcit francès va dur a terme una important massacre en una població de l’est del país. Recorda que Ben Bela va lluitar a la Segona Guerra Mundial i tot plegat el va dur a decidir, juntament amb altres militars algerians, que l’única solució implicava l’alliberament del país.

L’article d’Imma Merino i l’entrevista d’Àngel Quintana al director, podem llegir-los al reportatge que Presència (suplement dominical d’ El Punt) ha publicat el 24 de març de 2007.

Al seu article informatiu sobre la pel·lícula, que ha publicat l’ Avui del 30 de març de 2007, Esteve Riambau també inclou declaracions de Rachid Bouchareb. Riambau comença fent-se ressó de l’èxit del film, bo i remarcant que la seva millor recompensa ha estat fora de la pantalla, ja que, sensibilitzat pel gran èxit de públic obtingut a França, Jacques Chirac va derogar la llei que congelava les pensions dels excombatents no francesos des del 1959 i les va actualitzar, tot i que sense efectes retroactius, a partir de gener de 2007. Considera que el director també ha liquidat un deute amb la seva pròpia família des del moment que un besavi seu va lluitar a la Segona Guerra Mundial (..) i, si bé recorda l’interés del cineasta pel tema de la immigració, remarca el fet que ara va més enllà i reivindica uns herois oblidats per la història oficial.  Sobre les dificultats de tirar endavant la pel·lícula, Riambau recull que "va ser dur reunir els diners perquè ningú no coneixia la història d’aquests soldats, no sortia als llibres. Als arxius no vaig trobar-hi pràcticament res fora de la censura que advertia dels perills derivats del fet que eren àrabs". Tot seguit parla dels actors i aporta unes interessantíssimes declaracions de l’actor Bernard Balcan (el "cinquè home"), sobre la immigració, la Segona Guerra Mundial i l’acollida d’aquesta pel·lícula: "hi ha gent –diu Balcan– que ha nascut a França però se sent desarrelada, com a mínim des del punt de vista cultural. En veure que al film hi surten àrabs sota bandera francesa, accepten que són francesos no només perquè han nascut a França sinó perquè els seus pares van lluitar pels seus colors. L’acollida a Egipte, al Marroc o al Líban ha estat molt bona. A Algèria és més delicat perquè, en l’actualitat, els resulta insuportable veure un compatriota seu que s’enrola voluntari sota la bandera francesa"

L’article sencer d’Esteve Riambau, podem llegir-lo clicant aquí: Indigènes · Riambau · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > Març > dia 30 > Cultura i espectacles > "Herois rescatats")

En una relliscada impròpia d’ell, Quim Casas (número 26 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, corresponent a la setmana del 29 de març al 4 d’abril) diu que el títol d’aquesta pel·lícula és idèntic al d’un film de Jacques Tourneur rodat el 1944 i centrat en la resistència soviètica al nazisme. Ben documentat, Casas aporta una valuosa informació sobre la bajanada de títol amb què s’ha estrenat aquí, Days of Glory; ja que el film americà de Tourneur que ell esmenta és Days of Glory (a França se li digué Jours de gloire i a Itàlia, Tamara, figlia della steppa); però, insistim-hi, el títol real de la pel·lícula de Bouchareb és Indigènes. A Quim Casas, però, li va bé identificar el títol amb el de Tourneur, així com assenyalar paral·lelismes entre la seva estructura itinerant i la de The Big Red One, de Samuel Fuller, perquè ell considera que estem davant d’ una pel·lícula bèl·lica de plantejament tradicional. Establert això, en reconeix com a senya d’identitat, el protagonisme d’aquells soldats que van servir França i mai no van obtenir el mateix reconeixement que els soldats i els oficials francesos. Destaca que Rachid Bouchareb no carrega mai les tintes en la forma en què els soldats algerians són menyspreats i alhora, que això no vuigui dir que passi de puntetes sobre el tema, ni de bon tros. Finalment, el crític barceloni adscriu la pel·lícula a la llista de títols que mostren la guerra en el seu vessant més realista, brut i terrós. Remarca que les seqüències bèl·liques no tenen cap mena de noció d’èpica ni d’heroisme i que els combats al bosc o la lluita al poble alsacià redueixen el conflicte a una instintiva lluita per la supervivència més enllà del color de la pell dels combatents.

La crítica sencera de Quim Casas, podem llegir-la a la pàgina 21 del número 26 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, corresponent a la setmana del 29 de març al 4 d’abril). I, a la pàgina 20 de la mateixa publicació, hi ha una entrevista de Julián García a Rachid Bouchareb. He volgut recrear una veritat històrica. Els meus personatges són de ficció, però la història que explico va ser viscuda per persones reals com vostè i jo, hi diu el cineasta, en boca del qual posen l’afirmació que cap excombatent nord-africà dels que he conegut m’ha mostrat gens ni mica d’odi per França (..) és una pel·lícula de reconciliació, sense lloc per al ressentiment o la revenja. Preguntat sobre si hi ha un xoc de civilitzacions, respon que no és veritablement un xoc, sinó més aviat un fort sentit de la frustració. Finalment, parlant de referents, Bouchareb explica que ha vist tantes pel·lícules de guerra com ha pogut, però que no ha recorregut a cap en particular; per bé que si se li demana una referència conscient, Els set samurais, d’Akira Kurosawa: una història d’homes, de combatents.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!