Club 7 Cinema

Un autèntic regal de Nadal, especialment per als cinèfils: l’estrena de l’última pel·lícula d’Aki Kaurismaki.

“Fallen Leaves” / “Les feuilles mortes” / “Kuolleet lehdet”. Director i guionista: Aki Kaurismaki.  Durada: 1h21. Producció Finlàndia. Amb Alma Pöysti, Jussi Vatanen.

Nota sinòptica: Tragicomèdia tenyida d’indulgència. Sinopsi: Dues persones solitàries es troben per atzar una nit a Helsinki i cadascuna malda per a trobar en l’altre el seu primer, únic i darrer amor. El seu camí cap aquest objectiu lloable topa amb l’alcoholisme de l’home, la pèrdua d’un número de telèfon, la ignorància dels seus noms i de les seves adreces respectives recíproques. La vida té tendència a posar obstacles en el camí dels que busquen la felicitat.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició, Premi del Jurat, Gran Premi del Jurat de la Palm Dog -al gos Chaplin-| Festival de Sant Sebastià 2023 – Perlak, Gran Premi FIPRESCI al Film de l’Any.

Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: La malenconia, la sobrietat, la ironia, l’amor pel cinema, la dignitat de la gent obrera, els enquadraments precisos, el sentit del cromatisme, el pes de les cançons, el punt de desesperació, però, finalment, l’esperança. Tot allò que caracteritza el cinema poètic d’Aki Kaurismaki hi és a “Les feuilles mortes”, que manlleva el títol de la cèlebre cançó composta per Joseph Kosma amb lletra de Jacques Prevert que, en versió finesa, se sent al final de la pel·lícula mentre les imatges remeten a les últimes de “Temps moderns”, de Chaplin. Hi és d’una manera especialment brillant, com s’ha reconegut i celebrat a Canes amb una immensa ovació després de la projecció de gala. (..) L’humor sempre hi és, però no dilueix el sentit social del cineasta. Una absoluta meravella. Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: Després de dies de pluja i cel gris, aquest dilluns per fi ha sortit el sol a Canes. El director finlandès Aki Kaurismäki hi estrenava la pel·lícula “Les feuilles mortes”. Un retorn al seu imaginari de classe obrera solidària, personatges de poques paraules, melancòlics tangos finlandesos i resistència al capitalisme econòmic i estètic que, tanmateix, presenta una sèrie de novetats. El director finlandès ha incorporat una plantilla d’intèrprets més joves, una tria lògica en una pel·lícula que també es decanta per un gènere poc present en la seva filmografia, el melodrama romàntic. (..) En un festival en què se’ns han acumulat les pel·lícules que superaven les dues i tres hores, Aki Kaurismäki resol amb menys de 90 minuts una obra mestra que renova i alhora sublima el millor del seu estil. Ploraries ja només amb el primer intercanvi tímid de mirades dels protagonistes, la prova de com es pot transmetre la màxima emoció de la forma més sòbria. “Les feuilles mortes” brilla com a comèdia de moments hilarants que homenatja els clàssics (el gos de la pel·lícula es diu Chaplin) i com a melodrama romàntic proletari. El món de Kaurismäki sembla aturat en el temps, però no viu aïllat del present. (..) Al Palais del festival un sentiment de felicitat ha recorregut les butaques. Pocs artistes contemporanis són tan capaços de reconciliar-nos amb el món des d’una mirada sempre crítica. Ja va sent hora que li donin una punyetera Palma d’Or a Aki Kaurismäki. Paco Vilallonga, a Twitter: Meravella. És impossible no commoure’s amb la poesia en estat pur d’aquesta història d’amor trista però d’una emotivitat que et desarma. El director finlandès assoleix la seva màxima depuració estilística. Un homenatge a Chaplin sublim. Un 10. I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) Inclassificable i sempre disposat a muntar el seu show durant la famosa pujada de les escales del Palais dels Festivals -on ha fet broma amb el Delegat General Thierry Fremaux-. Kaurismaki ha presentat en competició “Les feuilles mortes”, el seu primer treball després de sis anys de silenci. I ha demostrat que està en plena forma amb aquesta malenconiosa i preciosa història d’amor que manté tots els elements que han construït el seu estil personal i intransferible. (..) És un Kaurismaki pur, amb la seva estètica gairebé atemporal, els seus diàlegs conspicus, tenyits d’aquella tristesa i sentimentalisme dels seus millors films. I amb un homenatge molt emocionant i tremendament poètic al cinema de Charles Chaplin. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Aki Kaurismaki és l’únic cineasta que es manté fidel al seu llegat [de Chaplin] i busca la manera d’integrar-ne l’herència a l’interior de la seva filmografia. Kaurismaki també va començar com Chaplin rodant moltes pel·lícules. Entre el 1981 i el 1999 va rodar una pel·lícula o dues pel·lícules cada any, a partir d’un moment va anar distanciant els seus rodatges, fins al punt que en tretze anys només ha rodat dos llargmetratges, “El otro lado de la esperanza” (2017) i “Les feuilles mortes” (2023). En aquest període Kaurismaki ha anat buscant la perfecció dins d’un estil, mentre ha anat afinant les seves variacions, la construcció dels seus personatges, els seus paisatges interiors, els seus centelleigs de tristesa, fins a aconseguir arribar a fer una pel·lícula que busca el rigor en cada detall , l’elegància a cada pla, la humanitat a cada gest. De manera significativa l’última paraula de “Les feuilles mortes”, d’Aki Kaurismaki, és Chaplin. De manera semblant a “Llums de la ciutat”, vivim una història molt trista d’amor marcada per unes dosis d’humor. És com si a l’interior de cada imatge reposés tot allò après durant una trajectòria, per a depurar-ho i treure’n tot el millor del seu estil. El resultat és un autèntic monument a l’amor entès com a forma suprema d’humanisme. Al llarg de la pel·lícula tot és tremendament senzill. (..) Kaurismaki filma una història de malentesos, separacions, retrobaments marcats per les males partides que de vegades l’atzar juga als enamorats. Però també marcats per una addicció a l’alcoholisme que distorsiona aquestes trobades i que implica un procés de superació personal, ja que l’amor pot transformar els vicis i treure noves noves virtuts. No hi ha ni un petó, ni els amants es toquen en tota la pel·lícula, però, hi ha moltíssimes belles cançons d’amor que puntuen totes les trobades. L’amor es desenvolupa allunyat de les convencions actuals i reprèn alguna cosa heretada de les formes de representar l’amor al cinema clàssic. Les referències cinèfiles van acumulant-se, “Breve encuentro”, de David Lean, “Tu i jo”, de Leo Mc Carey, “Une partie de campagne”, de Jean Renoir, i, sobretot, “Llums de la ciutat”. Al final a la banda sonora sentim una versió finlandesa de “Les feuilles mortes”, el poema de Jacques Prévert que va ser musicat per Joseph Kosna i popularitzada per Yves Montand. Un cop arribat a aquest punt i afectat pel record emocionat de la pel·lícula aquest cronista reconeix que potser l’única manera possible amb què es pot acabar aquest text és recordar que Prévert al seu poema va escriure: Tu que em vas estimar, jo que et vaig estimar./ I la vida separa els qui s’estimen,/ Molt dolçament, sense fer soroll./ I la mar esborra a la sorra/ El pas dels amants separats. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Al país amb més qualitat de vida del món, el director de “Nubes pasajeras” prefereix fixar-se una altra vegada en els desclassats, a les “fulles caigudes” del títol, a les ànimes solitàries que viuen als marges -un alcohòlic a l’atur, una caixera de supermercat que acaba treballant en una fàbrica- i s’enamoren en un karaoke. La poètica de Kaurismaki segueix fidel al laconisme dels diàlegs, a l’expressivitat cromàtica, als enquadraments fixos, al sentit de l’humor sobri, i sobretot a una construcció de personatges no per més sintètica menys emotiva. En aquesta història d’amor, travessada per les notícies de la guerra d’Ucraïna regurgitades per vells aparells de ràdio, Kaurismaki sempre es mostra idèntic a ell mateix. I, tanmateix, per què ens fa la impressió que aquesta repetició és tan bonica? Aquest crític no pot deixar d’admirar la manera com “Fallen Leaves” recondueix el fatalisme melodramàtic del relat -hi ha dos moments en què, com al “Tu i jo” de Leo McCarey, plana l’amenaça sobre els dos enamorats- amb dos plans, un gag afectuós i una promesa de tendresa eterna. I és que com pot acabar malament un amor que es consolida en una sala de cinema, davant d’una pel·lícula de zombis que es titula “Els morts no moren”. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: (..) és una altra de les seductores i delicioses comèdies cinèfiles de Kaurismäki, que inclou rock’n’roll. És romàntica i de caràcter dolç, amb un estil inèdit que de cap manera soscava ni ironitza les emocions implicades i amb algunes coses tallants a dir sobre la política contemporània. (..) Malgrat el títol, aquesta és una pel·lícula amb la primavera al cor. (..) “Fallen leaves” és una pel·lícula amb un gran cor i, per absurda i caricaturesca que sigui, t’omple d’una brillantor que et fa sentir bé. Joan Millaret Valls, a Twitter: (..) és un adorable i admirable Kaurismaki en estat pur: elemental, depurat, minimalista, estatisme, romàntic, poètic, melancòlic, melòman, colorista, obrerista, esperançador, entranyable, tendra, referencial i cinèfil. I a l’article pel web ‘Cinemacatalà.net’: (..) és una nova pel·lícula farcida d’humanitat, d’amor, de tendresa i de melancolia. I, novament, tenim la concepció estètica ben reconeixible de Kaurismaki, conformada per la seva senzillesa, el seu minimalisme, el seu estatisme, el laconisme dels actors, el colorisme en vestits i decorats, la presència de gossos perduts i les cites referencials cinèfiles. Una miniatura cinematogràfica tan adorable com admirable. Alejandro G. Calvo, a Twitter: 17 palmes d’or li donava jo a Aki Kaurismaki. “Fallen leaves” és la millor pel·lícula que he vist a Cannes 2023. (..) A “Fallen leaves”, Aki Kaurismaki torna a fer la seva mateixa pel·lícula: la de “Sombras en el Paraíso”, la de “Un hombre sin pasado”, etc. I, alhora, crea una nova pel·lícula enlluernadora, bellíssima, tan romàntica com ‘tronchante’ (l’acudit de Bresson ha arrencat aplaudiments). En aquest univers de perdedors nats que aconsegueixen triomfar gràcies a l’amor, hi ha una de les grans històries del cinema. Xavi Serra, a Twitter: (..) és la pel·lícula més romàntica de Kaurismaki, una obra mestra senzilla, bella i lluminosa, Doneu-li ja la Palma d’Or… i la Palm Dog. Mrtoldo, a Twitter: Així de senzill. Felicitat plena. Alberto Lechuga, a Twitter: Davant d’una pel·lícula exemplar, una comèdia romàntica tan bonica, només cal l’agraïment i el brindis.

Algunes reaccions a l’estrena del film a Catalunya:

La generositat moral d’un gran cineasta, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: (..) Una certa malenconia, molt pròpia del cineasta finès, palpita en aquesta pel·lícula que arriba sis anys després de l’anterior, “L’altre costat de l’esperança”, reprenent-hi de manera sublim tot allò que estimem del cinema de Kaurismäki: la sobrietat, la ironia, l’amor pel cinema, la dignitat de la gent obrera, el sentit del cromatisme amb què fa combinacions que semblen impossibles sense caure en el decorativisme, el fet que ens recorda com les cançons s’assemblen a nosaltres, el punt de desesperació, però, cada vegada més, finalment l’esperança. El cas és que, amb la vivor que dona a les seves “fulles mortes”, Kaurismäki explica la història d’un amor complicat(..). L’amor hi és entre dos éssers solitaris als quals Kaurismäki, sempre ocupant-se de les classes populars, primer mostra en els seus llocs de treball: interpretats respectivament per Alma Pöysti i Jussi Vatanen, que demostren novament l’ull del cineasta pels actors. Ansa treballa en un supermercat i Hulappa, en una fàbrica metal·lúrgica. Es troben en un karaoke, en una escena impagable, i se citen en un cinema, però, com si fos una versió proletària de “Tu i jo”, sorgeix un impediment. Lligant-s’hi la poesia i l’humor en el cinema de Kaurismäki , quan finalment es troben, Hulappa diu a Ansa que ha hagut de gastar moltes sabates per arribar a ella. L’amor està a l’aire, però la relació es complica a causa de l’addicció d’ell a l’alcohol, que apareix per primera vegada com un problema en el cinema de Kaurismäki. Aquest, tanmateix, concedeix als personatges un final que evoca el de “Temps moderns”: l’estima per Chaplin és una constant d’un cineasta que, explicant una història d’amor, fa present a través de la ràdio la guerra d’Ucraïna. Tampoc no oblida les condicions precàries dels treballadors i com són controlats, oposant-hi la resistència i la dignitat dels seus personatges obrers, a vegades temptats per un nihilisme autodestructiu del qual Kaurismäki els salva amb una generositat moral que sembla haver-li crescut amb el temps. En tot cas, una pel·lícula imperdible d’un dels grans cineastes de la nostra època.

El miracle de l’amor en la nova obra mestra d’Aki Kaurismäki, crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara’: En aquest temps d’incertesa, on els núvols de desastre econòmic i de guerra són un soroll de fons continu, el cinema humanista d’Aki Kaurismäki apareix com la millor taula de salvació per encarar el present i, sobretot, el futur. La seva última pel·lícula, “Fallen leaves” (..) és, de fet, un preciós tractat sobre el desig de felicitat de dues persones que s’enamoren en el pitjor moment de la seva vida i que, fins i tot amb el vent en contra, volen estimar-se i caminar cap a un horitzó comú. Romàntic? Absolutament, però, què seria d’aquest món si no existissin somniadors com Kaurismäki? Amb “Fallen leaves”, el cineasta finlandès torna a l’imaginari del proletariat habitual en la seva narrativa per portar-lo al melodrama romàntic (..). És un canvi significatiu que indica esperança, tendresa i una idea de fantasia, però, com en els referents cinematogràfics que apuntalen aquesta pel·lícula, l’atzar hi intervindrà per dilatar la separació dels amants protagonistes. (..) A l’agitació dels protagonistes, arrossegats per la tristesa com si fossin les fulles del títol de la pel·lícula, Kaurismäki hi oposa unes formes depurades i elegants, on els elements contextuals (..) expressen tot allò que el laconisme dels protagonistes silencia. Aquest desbordament contingut marca de la casa adopta a “Fallen leaves” una emoció sincera, resultat de la maduresa d’un cineasta íntegre amb una manera molt concreta d’entendre el cinema. Aquella que sempre torna a Charles Chaplin com a brúixola, invocat, no en va, en el moment més bonic de la pel·lícula, un homenatge a “Llums de la ciutat” que colpeja el cor i ens reconcilia amb aquest món en crisi perpètua.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!