Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

29 de setembre de 2007
0 comentaris

Altres veus: Els testimonis (Les témoins / Los testigos)

Foto Sami Bouajila, Emmanuelle Béart, Lorenzo Balducci i Michel Blanc, a Les témoins, d’ André Téchiné.

Per Àngel Quintana (El Punt, 23 de setembre de 2007), André Techiné construeix Les témoins a partir de (..)  la voluntat de transformar la vida en una gran novel·la (..), concretament en la gran novel·la sobre el malestar d’una dècada, en la qual el contagi de la sida va provocar molts de recels, va crear angoixa i va acabar generant un profund sentiment de dol perquè es van perdre moltes coses pel camí. I fa notar com Techiné està obligat a assumir la condició de testimoni (..) i relatar tot allò que va viure, reflexionar per tot allò que es va perdre pel camí i transformar la novel·la realista en una reflexió sobre les ferides d’un temps concret. Tot seguit, Quintana descriu i comenta les dues parts en què Techiné ha dividit Les témoins: ‘Els dies formosos’ (en què el cineasta aposta no pas per la pel·lícula, sinó per veure com el temps històric -en aquesta ocasió, l’època de l’eufòria dels primers anys de MItterand- és clau per entendre de quina manera poden forjar-se algunes relacions i en la qual el crític troba referents de la filmografia anterior del director) i ‘La guerra’ (en què se’ns parla del moment en què a França varen començar a aparèixer dins la comunitat homosexual els primers indicis del virus de la sida (..) i les relacions humanes teixides en la primera part del relat donen pas a una crònica que gira al voltant de la por d’acabar contagiats pel virus (..) que esdevé una plaga malèfica que atempta contra la biologia humana i contra la llibertat dels costums. Després d’haver remarcat fins a quin punt Les témoins funciona com una obra coral en la qual no paren de creuar-se els destins dels múltiples personatges, Àngel Quintana conclou que es tracta d’un film complex, ric en mil i un matisos en el qual s’imposa la necessitat de poder testimoniar.

La crítica sencera d’Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: El dret històric a testimoniar

Què en diuen Nando Salvà (Èxit, d’ El Periódico) i Carlos Losilla (Avui)? Cliquem aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Les témoins sembla que és la reacció contra un dolor silenciat molt de temps i que ara es pot fer públic, sense portar a exercicis de nostàlgia ni reconstruccions d’antiquari, sinó només recordant com l’epidèmia va suposar la fi de la innocència sexual, d’una forma de vida segons la qual les amistats i les relacions eren obertes, flexibles, transparents -escriu Nando Salvà, a Èxit (núm. 45, suplement d’ El Periódico, setmana del 20 al 26 de setembre de 2007). El crític hi destaca la potència en la posada en escena (..), en què el cop emocional brota de l’aspror, i remarca el fet que el missatge del film, en el fons, està ple de vida.

Podem llegir íntegrament la crítica de Nando Salvà,  “La fi de la innocència sexual” [article sense enllaç], a la pàgina 22 d’ Èxit (núm. 45, suplement d’ El Periódico, setmana del 20 al 26 de setembre de 2007); a la mateixa plana en què Quim Casas dibuixa el perfil del cineasta: “André Téchiné” [article sense enllaç].

Carlos Losilla (Avui, 29 de setembre de 2007) qualifica Téchiné com  un dels cineastes francesos més compromesos amb el seu temps, tant pels temes que toca com per les formes que utilitza, un estil novel·lesc heretat del cine de la Nouvelle Vague que ell porta cap a una mena de topografia exhaustiva de l’època que ens ha tocat viure. Considera que Les témoins potser és l’obra del cineasta en què la densitat narrativa resulta ser directament proporcional a l’emoció que destil·la. La descriu com un descens als inferns (..) en el qual Techiné agafa un grapat de personatges i els segueix al llarg del temps, des de la felicitat d’un estiu esplendorós fins a l’amenaça de la mort i la fi de totes les coses que han conegut. És a dir, som davant d’ una història èpica sobre la pau i la guerra, sobre els límits del paradís i allò que va passar després. Parla be de l’estil de la pel·lícula i de la seva fotografia esplendorosa, però Losilla en destaca sobretot una raresa, difícil de trobar avui en dia: aquesta és una pel·lícula en la que es pot sentir el pas del temps -diu-.

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Guerra i pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!