Alexander Payne ha fet una gran pel·lícula que sembla una obra menor. És difícil de descriure la delicadesa amb què el director (..) equilibra el somriure i la llàgrima en aquesta meditació sobre els vincles entre l’home i la terra, entre el perdó i la rancúnia, entre el món dels vius i el dels morts (Los descendientes, Sergi Sánchez, Ara – Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
(..) una tragicomèdia que es mou amb una naturalitat sorprenent entre el melodrama devastador i la comèdia absurda, i ho fa sense necessitat de decantr-se per cap dels dos extrems (..) La història avança lliure. Aquest és el gran secret de Payne com a director: saber crear aquesta aparença de llibertat magnífica. També té un sentit magistral del moment i del lloc (Emoció, com en el tango -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat)
Payne i, sobretot, pel·lícules com “A propósito de Schmidt” (2002), “Entre copes” (2004) i “Los descendientes” (2011), també deriven d’aquell somni frustrat d’un Hollywood adult en què varen somniar cineastes com ara Bogdanovich, Hal Ashby, Francis Ford Coppola i Martin Scorsese al llarg dels anys 70 i que la consolidació de l’estètica de la immaduresa de George Lucas, Spielberg i els seus deixebles va frustrar a principis dels 80 (
Descendents, Jordi Costa, El Punt Avui, 31.01.2012) (..) Clooney, interpretant-se a si mateix com als anuncis de Nespresso, potser connecta amb el públic pel seu carisma natural, però no per què faci creïble aquest pare de família absent que es veu súbitament enfrontat a les seves “herències”. (..) el tema central de la pel·lícula, la reflexió sobre el llegat que deixem als nostres descendents. Però tot i alguns encerts, “Los descendientes” no s’arriba a treure de sobre certa superficialitat, manca de compromís i massa voluntat d’agradar, de caure bé, de resoldre-ho tot i d’emocionar amb recursos fàcils de melodrama (Les herències (Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)***
FOTO © FOX Els descendents, d’Alexander Payne
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!