Club 7 Cinema

“Rapito” / “L’Enlèvement” / “Kidnapped”. Durada: 2h05. Producció Itàlia-França-Alemanya.  Director: Marco Bellocchio. Guió de Marco Bellocchio i Susanna Nicchiarelli, amb la col·laboració d’ Edoardo Albinati i Daniela Ceselli, lliurement inspirat en el llibre ‘Il caso Mortara‘, de Daniele Scalise. Repartiment: Fausto Russo Alessi (Momolo), Barbara Ronchi (Marianna), Enea Sala (Edgardo, de nen), Leonardo Maltese (Edgardo, d’adult), Paolo Pierobon (el Papa Pius IX), Bruno Cariello (Lucidi), Fabrizio Contri (Jussi), Fabrizio Gifuni.

Sinopsi: Segresten un nen jueu i el converteixen al catolicisme, el 1858. El 1858, al barri jueu de Bolonya, els soldats del Papa irrompen a cals Mortara. Per ordre del cardenal, han vingut a agafar l’Edgardo, el seu fill de set anys. La mainadera l’hauria batejat en secret quan era un nadó i la llei pontifícia és indiscutible: ha de rebre una educació catòlica. Els pares de l’Edgardo, trasbalsats, faran mans i mànigues per a recuperar el fill. Amb el suport de l’opinió pública italiana i la comunitat jueva internacional, el combat dels Mortara pren de seguida una dimensió política. Però l’Església i el Papa rebutgen tornar el nen, per a afermar un poder que cada cop trontolla més…

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició.

Vídeo: Clip en VO. Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: El cinema de Marco Bellocchio ha esdevingut una poderosa maquinària d’impugnació i reflexió sobre el passat de la vida italiana. Bellocchio pot revisar el cas Aldo Moro per explicar-nos la passivitat política del poder, endinsar-se en les clavegueres de la màfia o indagar en l’obscura història d’una amant de Mussolini per analitzar els mecanismes de posada en escena i mentida del feixisme. En aquest repàs històric, “Rapito” és un altre capítol memorable. Som el 1857, Bolonya forma part dels Estats Pontificis i està governada per un Papa Rei, Pius IX, el Papa més longeu de la Història, una part del mandat de la qual va estar marcada per la revolució que esclataria quan el Rei Vittorio Manuele va proposar el camí cap a la unificació italiana. “Rapito” transcorre entre el període de poder absolut del Papa i la seva decadència i mort el 1878, quan ja s’havia fet la unificació italiana. Enmig d’aquest context polític marcat pels corrents revolucionaris, Bellocchio ens parla del tema de la creació de la identitat. El punt de partida del relat no és cap altre que el rapte per part dels poders catòlics d’Edgardo Mortara (..). Bellocchio filma la història amb una gran potència visual i dramàtica, com si tota ella estigués marcada per un autèntic esclat de furor i ràbia, com si calgués treure a la llum el costat obscur dels antics ressorts de poder inquisitorial a l’interior de la església. En un moment significatiu de la pel·lícula el nen Edgardo és obligat amb el papa a dibuixar a terra d’una església tres creus amb la seva llengua. Els dogmes apareixen com a inalterables, com a elements fantasmagòrics que creen una autèntica batalla entre diferents opcions de la fe. Bellocchio mai falla. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Als 83 anys, Bellocchio demostra novament la seva gran força dramàtica i la complexitat amb què dissecciona les estructures de poder i així les formes de dominació que generen actituds de resistència o, com és el cas d’Edgardo Mortara, de submissió (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) en la seva indestructible denúncia de les institucions de poder, torna a clavar les dents a l’Església Catòlica a la notable “Rapito” després de la llunyana “En el nom del pare” i l’extraordinària, kafkiana “El somriure de la meva mare”. Aquí es tracta de dirimir com allò humà és aixafat pel corporatiu, sempre per mandat diví. (..) La pel·lícula, d’una intensitat dramàtica virulenta, està explicada com un autèntic malson: en nom de la fe, el catolicisme està disposat a convertir la vida dels homes que dissenteixen amb la seva religió en un infern en què la impunitat és llei. Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: Fanatisme religiós i polític, abús de poder, manipulació emocional i xantatge: aquests temes sempre han fascinat el veterà director italià Marco Bellocchio. Les seves pel·lícules més apassionades se centren en vides preses, deformades o arruïnades al servei d’una causa, i “Kidnapped” no n’és una excepció. Una peça d’època nerviosa, utilitza la història real d’un jove jueu que va ser gairebé literalment “segrestat” pel Vaticà a mitjans del segle XIX com a estudi sobre què passa quan els valors humans fràgils s’enfronten a un sistema autocràtic recolzat per un dogma inamovible. Amb la seva banda sonora orquestral molt exagerada, un càsting nítid i valors de producció cinematogràfica de la vella escola, “Kidnapped” inicialment es percep com una visió força convencional d’una causa històrica notable (..). Però un cop entrem al Vaticà i ens trobem amb el pobre i imperiós papa interpretat amb una alegria malèvola per Paolo Pierobon (un talentós actor de teatre encara poc utilitzat al cinema), la pel·lícula canvia de marxa. El melodrama s’enfonsa i es torna àcid, mentre un guió serpentejant (coescrit amb la seva companya directora Susanna Nicchiarelli) pren el nostre ingenu desig de que es faci justícia, de veure un impactant error antisemita corregit i el penja a assecar-se. “Kidnapped” amaga un missatge desolador i contundent dins de preciosos vestits antics i sumptuoses peces d’escenografia (..). L’escàndol posterior [pel segrest catòlic del nen Mortara] va comportar la condemna mundial del Vaticà i del papa Pius IX, que no obstant això es va negar a fer marxa enrere. Hi ha una teoria, amb què es juga a la pel·lícula, que el cas Mortara fins i tot va accelerar el cas de la unificació italiana i la crida a establir Roma com a capital d’un estat laic. (..) Aparentment, Spielberg va abandonar el seu propi projecte Mortara perquè no va trobar el nen adequat per interpretar a Edgardo. Bellocchio potser va tenir una tasca més fàcil, ja que, tot i que la jove Enea Sala és perfectament convincent, el jove innocent que interpreta s’ha convertit deliberadament en una mena de xifra, l’espai en blanc a l’ull de la tempesta. El seu enigmàtic paper el rep Leonardo Maltese com l’adolescent Edgardo a la segona part de la pel·lícula, i és aquí on l’espai buit comença a omplir-se d’una cruel ironia. Però també hi ha una vena fosca de comèdia inexpressiva en una pel·lícula en què veiem, en un moment donat, un Crist lleugerament atordit baixar de la creu i recórrer les opulentes sales del Vaticà, o un papa de dibuixos animats perseguit per rabins que volen per circumcidar-lo. Bellocchio sap com dosificar aquests moments extravagants, teixint-los a la història, però també forçant el seu públic a reflexionar sobre com de violenta i cruel ha de semblar la imatge de la crucifixió a un nen criat en una fe diferent, o com els tòpics i les mentides envolten. El judaisme i les “conspiracions” jueves no van acabar amb la mort d’un papa del segle XIX. Paco Vilallonga, a Twitter: Sòlida com una roca, impecablement narrada. Descobreix part de la Ha d’Itàlia en la lluita de poder entre els estats papals i el Risorgimento. La part final que connecta amb “The searchers” de J. Ford, la més commovedora. Clàssica en el bon sentit. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) un sòlid, ric i contundent film històric sobre la intransigència del Papat romà a la segona meitat del segle XIX. (..) Un film polític, religiós i històric (..). Un melodrama sostingut sobre un acte de violència tremendament agressiu (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 sonores estrelles sobre 5: (..) una història de crim polític real i esquinçadora a partir de les pàgines de la història. Es tracta d’un melodrama en tota regla amb la vehemència apassionada de Victor Hugo o Charles Dickens, que posa al descobert un episodi formatiu lleig de l’església catòlica europea: un afer d’antisemitisme i maltractament infantil. (..) Edgardo, amb un gran rentat de cervell, va créixer fins a ser un sacerdot i un vehement partidari de l’església. (..) Bellocchio ens mostra una convulsió brutal de tirania, poder i fanatisme amb ressons de l’afer Dreyfus a França i, posteriorment, d’esdeveniments horribles. (..) El segrest del jove Edgardo és una batuda en miniatura, i la crueltat del papa és un precursor de l’aparent indiferència de Pius XII en temps de guerra davant les atrocitats nazis. Em va emocionar amb aquesta pel·lícula: el moment en què el Papa amaga juganer a Edgardo a la seva capa mentre juga a l’amagatall és un paral·lelisme extraordinari amb quan es va amagar per primera vegada a les faldilles de la seva mare. El meu cor el tenia a la boca quan Edgardo és endut per les brutals autoritats. I al final, quan l’Edgardo més vell i agonitzant ve a veure la seva mare al llit de mort, Bellocchio crea un desenllaç que em va deixar amb la boca oberta. Això ja sembla un clàssic. Alejandro G. Calvo, a Twitter: I què voleu que us digui que no sapigueu ja de Marco Bellocchio? Doncs que a “Rapito” / “Secuestro” ho ha tornat a fer: un exercici brutal de classicisme cinematogràfic carregat de nervi, hòsties religioses i puny al vent pels que sempre acaben perdent. Un punt per sota de “Vincere” però si fa no fa.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

Un cineasta contra el poder, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Fa seixanta anys que Marco Bellocchio, un dels més grans cineastes vius sense ser mai prou reconegut, explora en estructures (i institucions) de poder que reprimeixen, sotmeten i alienen els individus. D’aquí, contraposant-hi actituds de rebel·lió i resistència, ha abordat la família, que d’alguna manera sempre s’hi ha fet present (..), l’exèrcit, la psiquiatria tradicional, la màfia, les organitzacions polítiques, sigui la corrupta Democràcia Cristiana italiana o les dogmàtiques Brigades Roges, i, entre altres, de forma recurrent l’Església catòlica, amb el pes moral autoritari de la religió (..). Mantenint la sobrietat, però amb una gran força dramàtica i acostant-se a vegades a un cinema de terror, “Rapito” mostra la conversió al catolicisme (de fet, la rentada de cervell) d’un nen que arribarà a ser castigat pel papa Pius IX (fent-li dibuixar amb la llengua tres creus al terra) per haver-lo fet caure menat pel desig urgent de rebre la seva benedicció. Els esforços dels Mortara per recuperar el fill raptat fan palpable no només el poder del Vaticà, sinó els prejudicis contra els jueus que, estesos a totes les capes socials, van perllongar-se fins almenys als temps de les lleis racials durant el feixisme a Itàlia. Bellocchio, doncs, aporta una mirada crítica a la història del seu país mentre que també fa present que els sistemes de poder poden fer-se més encara més quan agonitzen: els fets van tenir lloc a les acaballes dels Estats Pontificis a conseqüència de la unificació d’Itàlia propiciada per moviments revolucionaris que, tanmateix, van acabar reprimits pel nou ordre constituït amb el regnat de Vittorio Emanuele II. Una nova mostra de la potència del cinema del gran Bellocchio.

Quan el Papa et segresta pel teu bé, crítica d’Ignasi Franch, al diari ‘Ara’: (..) “El rapto” acaba ocupant un espai un xic anòmal dins de les coordenades del drama històric. Hi predomina una certa sobrietat expositiva que s’allunya de l’espectacularitat hollywoodiana. Alhora, alguns passatges tenen alguna cosa d’al·lucinatoris, en consonància amb el rentat de cervell que pateix el jove Mortara, i hi ha escenes oníriques que no desentonarien en un conte de terror. Diversos pics d’intensitat dramàtica potenciats per esclats musicals, a més, remeten a l’emotivitat desfermada de l’òpera. L’audiència més aferrada al distanciament irònic propi de la postmodernitat, que ens empeny a mirar-nos les tragèdies com si fossin farses, pot contemplar aquestes inflexions apassionades des d’una certa sospita. Però podem prendre nota de la sacsejada de Bellocchio, que ens recorda que el procés de definició de les creences personals és complex… i, potser, molt menys lliure i molt més fràgil del que sembla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!