Club 7 Cinema

El novembre de 1975 comença el segon judici de Pierre Goldman, militant d’extrema esquerra condemnat en primera instància a reclusió criminal perpètua per quatre atracaments a mà armada, un dels quals va comportar la mort de dues farmacèutiques. Ell clama la seva innocència en aquest darrer cas i en poques setmanes esdevé la icona de l’esquerra intel·lectual. Georges Kiejman, jove advocat, en porta la defensa. Però aviat les seves relacions es tensen. En Goldman, incomprensible i provocador, s’arrisca a la pena capital i converteix en incert el desenllaç del judici. d’aquest cas judicial, polític i social, tracta la pel·lícula “El caso Goldman” / “Le procès Goldman” / “Il caso Goldman”, de Cédric KAHN, És el retrat psicopatològic d’un militant revolucionari, però també el retrat d’una societat corcada pel racisme. (..) Desesperat sense fe ni llei o cap dur perseguit per un estat policial i racista? El segon judici de Pierre Goldman va dividir França (..) En optar per reproduir aquest cas judicial, Cédric Kahn encaixa amb força tranquil·la en el delicat gènere de la pel·lícula de judici. També descobreix una caixa negra de passions, convulsions i escissions franceses, molt més enllà dels anys setanta.en van dir els responsables de la Quinzena dels Cineastes de Canes 2023, que aquest film va inaugurar.

Amb Arieh Worthalter, Jeremy Lewin, Arthur Harari, Christian Mazzuchini, Stéphan Guerin-Tillié.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Quinzena dels Cineastes de Canes:

Paco Vilallonga, a Twitter: (..) és un apassionant, solidíssim i rigorós drama judicial sobre un cas que va sacsejar França els anys 70. Kahn fa una demostració d’estil amb les solucions visuals per mantenir-te en tensió durant 2h. Brillant. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Cédric Khan parteix de la reobertura del judici per filmar-ne l’execució al llarg d’una pel·lícula de dues hores centrada enterament en el que passa a l’interior de la cort. La força de la pel·lícula és que tot el context polític que sorgeix al voltant del cas es posa de manifest en les declaracions dels testimonis, les intervencions dels advocats o fiscals. Khan és fidel a les actes del judici i crea a partir d’un extrem rigor formal, una gran pel·lícula judicial després de la qual sorgeix tot un món polític que serveix per comprendre les tensions del post-68. Després de les paraules creuades que escoltem a la pel·lícula podem comprovar la innocència de Goldman però també com s’aferra al costat obscur de la vida. L’ambigüitat marca la conducta del personatge, però després de les declaracions dels fiscals o dels membres del jurat sorgeix una reflexió sobre l’antisemitisme francès i altres formes de racisme. Fionnuala Halligan, a l’ article per a ‘Screen International’: La Quinzena dels Cineastes s’obre amb el judici fascinant i volàtil de Pierre Goldman, interpretat per Ariel Worthalter (..).

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

Sòlida recreació d’un judici, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) Goldman, doncs, va ser condemnat, però el cas va reobrir-se i, el 1976, va celebrar-se un altre judici que el va absoldre. A “El caso Goldman” (..) Cédric Kahn reconstrueix amb rigor i solidesa aquest segon judici. Hi fa presents les dificultats d’un jurat per esbrinar la veritat d’uns fets, les manipulacions institucionals per culpabilitzar un ‘enemic del sistema’ i també alguna cosa fosca, lligada a una pulsió violenta, d’un home que va ser assassinat anys després.

Pierre Goldman, un revolucionari jueu a judici, article de Xavi Serra, al diari ‘Ara‘: (..) sòbria i documentada reconstrucció del judici en què tot el protagonisme recau sobre la paraula: la incontenible retòrica revolucionària de Goldman, que té en el seu enginy i vehemència la seva millor arma i també el punt dèbil; la intel·ligència eficient i discreta de l’advocat de Goldman, el populisme entabanador del fiscal i la veritat fràgil de la desena de testimonis que declaren. El director de la pel·lícula, Cédric Kahn, ho compara tot plegat amb el judici a O.J. Simpson: “En els dos judicis la defensa de l’acusat no es basa en els fets sinó en girar la truita i acusar de racista la societat i el sistema”. A més, diu el director, tots dos processos són una finestra al món en què transcorren, ja siguin els Estats Units dels 90 o la França dels 70, que, afegeix, s’assembla molt a la França actual. “Hi ha la mateixa fractura entre l’esquerra i la dreta, entre la immigració i els francesos d’origen i entre les elits intel·lectuals i la suposada ‘França real’. És com si la sociologia del país no hagués canviat”. (..) De fet, veient la pel·lícula no és fàcil arribar a una conclusió sobre la innocència de Goldman: l’austera posada en escena i la multiplicitat de relats contradictoris que ofereixen els diversos testimonis –començant pel mateix Goldman– fan esquiva la veritat dels fets a judici. Fins i tot Kahn evita posicionar-se sobre la innocència o culpabilitat de Goldman: “Tinc la meva opinió, com qualsevol, però la meva convicció no és una veritat. França fa quasi mig segle que s’interroga sobre la innocència o culpabilitat de Goldman a través de llibres, articles, però el que m’interessava a mi era el seu extraordinari ús del llenguatge, tant al seu llibre com al judici”. D’aquesta posició emana un retrat sobre la complexitat, tant de la figura de Goldman com de la mateixa justícia. “En absència d’evidència i proves només queda la dialèctica –diu el director–. I la defensa de Goldman va fer un ús de la paraula impressionant”.(..) “En els jueus de la seva generació pesava més el comunisme i els ideals polítics que la identitat jueva –diu [Cédric] Kahn–. Goldman va ser un dels primers a reivindicar el seu judaisme. I és quan es defineix com a «comunista, revolucionari i fill de Shoah» que es converteix en una icona”. Sobre l’antisemitisme actual de França, però, Kahn es resisteix a pronunciar-se. “Més que un antisemitisme hi ha diferents antisemitismes: un d’històric més aviat burgès amb què s’identifica l’extrema dreta, un neoantisemitisme de les ‘banlieues’ per la identificació amb Palestina… A França hi ha antisemitisme, sí, però no és un país profundament antisemita“.

La societat, a judici, crítica de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: (..) Goldman es defensa millor a si mateix que a través dels seus advocats. És bel·licós i feridor a l’estrada, amb una posada en escena de si mateix vehement, i els representants de l’acusació parlen i actuen com no podrien fer-ho avui en un judici, aixecant-se, fumant, insultat i girant al voltant de l’acusat: el film és també un document d’un altre temps. Tot resulta molt epidèrmic, però Kahn rebaixa la tensió a través d’una realització equànime i pausada. Goldman sempre va dir que ell no havia matat dues dones en l’atracament a una farmàcia. El judici va acabar deixant en res les manipulacions exercides per la fiscalia i la policia, però el film no s’acontenta amb això: es pot veure també com el retrat d’una societat en crisi, dels seus defectes i de la seva apologia d’una justícia i una llibertat enganyoses. No és Goldman el que és jutjat en la cinta, sinó la societat en la qual va viure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!