Club 7 Cinema

Elisabet Cabeza (Avui, 11 de febrer de 2007) ens presentava El bon pastor, a la crònica del Festival de Berlín, fent-nos saber que es tracta d’ un projecte que ve de lluny, un guió que passà de mà en mà (incloses les de Coppola, que ara hi figura com a coproductor) fins arribar a De Niro, i que relata la història de la CIA, des del naixement en una secreta fraternitat de la Universitat de Yale l’any 1939 fins a la crisi de la badia de Cochinos el 1961. Remarca Cabeza que, sent una trama poc complaent amb Washington, és important la presència d’ Angelina Jolie al costat de Matt Damon, cara al llançament del film (..) així com també ho és la presència, en papers secundaris, de tot de noms coneguts com ara Alec Baldwin, John Turturro, William Hurt o el mateix De Niro (..que s’ha reservat el personatge que dóna el tret de sortida a la CIA però manté la integritat moral, un cert sentit de servei a la "democràcia").

Podem llegir la crònica sencera d’Elisabeth Cabeza, clicant aquí: El bon pastor · Cabeza · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > Febrer > dia 11 > Cultura i espectacles > "La llei del silenci")

El bon pastor resulta interessant, perquè en el fons continua el discurs que van abandonar als setanta cineastes com el mateix Coppola i Martin Scorsese (..) diu Carlos Losilla (Avui). I Àngel Quintana (El Punt) treu punta al fet que, en poc menys de sis mesos s’hagin estrenat cinc pel·lícules que parlen de gent que s’infiltra (..). Trobareu el resum de les seves crítiques, anant a "Vull llegir la resta de l’article"

La personalitat i el referent que signifiquen Francis Ford Coppola (coproductor del film), De Niro (director) i Eric Roth (guionista) han cridat especialment l’atenció a Carlos Losilla que, a la seva crítica (Avui, 4 d’abril de 2007), assegura que El bon pastor, com bona part del cinema nord-americà actual, està fet mirant els anys setanta, a un tipus de cinema sobri i seriós que el mercat va arraconar amb l’arribada dels executius als grans estudis. I (afegeix) es podria qualificar el film com una mena d’ El padrí barrejada amb La conversa (1973), també de Coppola, i dirigida per un èmul d’ Alan J. Pakula. Tanmateix, per ell la pel·lícula és massa tímida a l’hora de convertir tot el material en un retrat de conjunt a l’alçada dels seus models, sobretot perquè no sap mantenir a ratlla alguns excessos (i s’explica). Arribat en aquest punt és on Losilla matisa que, malgrat tot, El bon pastor resulta interessant, perquè en el fons continua el discurs que van abandonar als setanta cineastes com el mateix Coppola i Martin Scorsese i en concreta els temes a què fa referència: parla de la pèrdua de l’ànima i de la innocència, de l’abjecció moral s’ha construït l’Amèrica contemporània, de la decadència d’un país… Quant a l’aspecte formal, en subratlla la posada en escena aparentment freda, però prou intel·ligent, perquè considera que deixa marge a l’espectador i, a tall d’exemple, comenta fins a quin punt El bon pastor permet posar en paral·lel la derrota de Bahía de los Cochinos i el cul-de-sac de la guerra de l’Iraq…

La crítica sencera de Carlos Losilla, podem llegir-la clicant aquí: El bon pastor · Losilla · Avui (atenció: accés directe a la crítica!)

Curiosa de mena és la crítica d’ Àngel Quintana a El Punt (08.04.2007). En efecte, comença parlant de la coincidència en poc temps de films  sobre gent que s’infiltra (i esmenta els policies de Miami Vice, els mafiosos irlandesos i els policies d’ Infiltrats, la noia de la resistència holandesa a Black Book i els espies de la RDA a La vida dels altres): gent que utilitza la mentida i la disfressa per ficar-se en vides que no són les seves i manipular determinats mons paral·lels. Quintama, però, no es queda en la simple descripció objectiva i en treu una reflexió: totes aquestes pel·lícules sobre traïdors no fan més que dissoldre les barreres de la moral i dur el cinema cap a un nivell de complexitat i subtilesa que era impensable anys enrere. I ho rebla amb una projecció formalista: és com si la figura de l’infiltrat s’hagués introduït a l’interior del relat clàssic i hagués desestabilitzat la seva lògica simplificadora. Apa: nosaltres que ho païm, que ell ja l’ha deixada anar, com si res! Deixeu-me dir que potser ho trobo unes afirmacions brillants, però potser excessives. Entenc que parla d’uns indicis d’inflexió en el pendent simplista que ha pres el cinema aquests "darrers anys" (indicis, perquè la coincidència de 6 títols podria ser tan sols una atzarosa febrada cojuntural que no respongui a res), i és que, de complexitat i subtilesa, n’hem trobat força al cinema, fins i tot en aquests "darrers anys" (certament, en el que es fa al marge de la indústria controlada pels executius, esmentats per Losilla).

Centrant-se ja en El bon pastor, Àngel Quintana parla de dues possibles direccions en què avança la pel·lícula. Una, com una crònica del naixement i creixement de la CIA (..) en la qual De Niro parteix d’una dada suggestiva: la visíó de la CIA com una extensió americana de les sectes maçòniques europees. L’altra direcció, la conspiració històrica que té, com a MacGuffin, al investigació d’alguna traïció a l’interior de la central d’intel·ligència que va servir per acabar desvelant el projecte de Bahía de Cochinos. Considera el crític gironí, que la primera direcció (cronologia de la CIA) queda frenada per la segona (la conspiració). A més, assenyala que, posat a barrejar història real i ficció, De Niro força massa les coses, fins al punt d’arribar a fer perdre part de la credibilitat acumulada en la primera part de la pel·lícula. No obstant això, en remarca com a mèrit principal el fet d’haver aconseguit canviar la imatge de l’espia i d’enfrontar-se a la grisor de l’espia sense complexos. En aquest sentit, comenta que els espies d’ El bon pastor no són superherois com Burne o James Bond, sinó uns éssers grisos (..) i que no són els enviats dels déus per salvar la pàtria (..) sinó uns personatges tèrbols (..)

La crítica sencera d’Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: El bon pastor · Quintana · El Punt

NOTA: just quan he acabat d’enllestir l’article, veig que Judith Vives, al seu bloc Espaiisidor, ja ha penjat el seu comentari sobre El bon pastor. Ara mateix m’és impossible resumir-lo i comentar-lo; però per l’interés que sempre té el que escriu Judith Vives, em permeto de recomanar-vos que hi aneu, clicant aquí: El bon pastor · Vives · Espaiisidor (dijous, 12 d’abril de 2007)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!