Club 7 Cinema

En un moment de certa crisi dels anomenats blockbusters, l’arribada a les pantalles de “Dune. Part 2” ve a donar una mica d’aire als multicinemes, que, de fet, s’han avesat a viure d’aquestes superproduccions (i, de fet, en part per això plora la criatura…). El públic sembla que hi està responent prou bé; ara, la crítica nostrada no es pot pas dir que hi estigui xalant gaire…:  Llarga, esteticista, ambiciosa i cançonera, diu l’Àngel Quintana; Una segona part on preval un major èmfasis en detriment d’aconseguir moments més atmosfèrics. Més pretenciositat i menys elegància, sentencia en Joan Millaret Valls (que és un admirador de la primera part de la saga); Potser “Dune: parte dos” és més dinàmica que la pel·lícula inaugural, però és coherentment continuista, així que difícilment convencerà els escèptics (..), escriu Ignasi Franch…

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Algunes reaccions ran de l’estrena del film a Catalunya:

Àngel Quintana, a Facebook: Ho sento però he quedat esgotat davant Dune 2. Llarga, esteticista, ambiciosa i cançonera. Ja no sóc d’aquest món.

Joan Millaret Valls, a Facebook comenta: Després de veure als cinemes l’estrena de ‘Dune Part 2’ aquest cap de setmana he volgut remirar ‘Dune Part 1’ Si quan la veig veure al cinema la vaig trobar una meravella incontestable ara a la tv m’ha semblat una incontestable meravella. I, a ‘cinemacatala.net’ en publica l’article (de “Dune 2”) Messianisme arabitzant, en què diu: (..) El realitzador canadenc imprimeix de nou la seva concepció faraònica al projecte i reprèn la història dels clans dels Atreides anorreats presentant uns errants Paul Atreides (Timothée Chalamet) i la seva mare, Lady Jessica (Rebeca Fergusson), en el desert d’Arrakis. Tot i les suspicàcies dels Fremen, Paul i la seva mare aprenen a conviure fins a la seva integració en la societat d’aquests habitants del desert, els quals segueixes sabotejant les gegantines recol·lectores d’espècia dels Harkonnen que estan espoliant el planeta Arrakis. Si la primera part de ‘Dune’ reposava en el camí de la forja d’un heroi, el paper d’un escollit, la fusta d’un líder, Paul Atreides (Timothée Chalamet), ara s’aprofundeix en el caràcter mític de Paul, envoltat d’una aura progressivament messiànica. Punt en el qual Denis Villeneuve s’apropa més que mai al film-epopeia ‘Lawrence d’Aràbia’ (1962, David Lean) (..). Aquí un Paul deïficat, que desvetlla l’admiració dels Fremen, farà com Lawrence d’Aràbia quan s’encarregava d’agrupar les tribus àrabs en contra de l’imperi otomà. En aquest món arabitzant d’Arraquis, el líder Stilgar (Javier Bardem) encarna d’alguna manera la deriva més fonamentalista dels Fremen. I també (..). Denis Villeneuve excel·leix de nou en aquesta segona part en la seva posada en escena, tant vistosa com virtuosa, encara que els ingredients per fer de ‘Dune. Part 2’ una experiència immersiva, una pel·lícula captivadora, una experiència subjugadora, com era la fenomenal primera part, no s’assoleixen. Una segona part que peca de força dispersió, de multiplicació de veus, d’atropellament narratiu. L’aposta per l’èpica i l’espectacularitat ha provocat en aquest represa bandejar la fisicitat, el caràcter matèric, l’organicisme de la primer part. Una segona part on preval un major èmfasis en detriment d’aconseguir moments més atmosfèrics. Més pretenciositat i menys elegància.

‘Dune: parte dos’: una saga galàctica més fosca i complexa que ‘Star Wars’, crítica d’Ignasi Franch, al diari ‘Ara’: Denis Villeneuve continua la història amb la mateixa solemnitat, més dinamisme i batalles d’una èpica inquietant. (..) A diferència del que succeeix a les històries de bons i dolents que predominen a l’univers ‘Star Wars’, aquí les coses són una mica més complicades. Potser la simpatia del públic continua amb els colonitzats i oprimits del planeta Arrakis, però la violència a gran escala que acaben emprant resulta també inquietant, d’una èpica fosca que pot generar més temor que admiració. Potser Atreides és un messies, però els messies també poden ser terribles. Al cap i la fi, ¿podia haver-hi un bàndol bo dins d’una lluita entre dinasties pel domini d’un imperi? Potser “Dune: parte dos” és més dinàmica que la pel·lícula inaugural, però és coherentment continuista, així que difícilment convencerà els escèptics (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!