Club 7 Cinema

En general, no va ser gaire ben rebuda per la crítica al Festival de Canes, “Club Zero“, de Jessica Hausner; ara que s’ha estrenat a Catalunya, els d’aquí podem fer-nos-en la nostra pròpia opinió. Es tracta d’una producció d’empreses del sector d’Àustria, Anglaterra, Alemanya, França i Dinamarca., d’ 1h50 de durada, protagonitzada per Mia Wasikowska, Sidse Babett Knudsen, Sam Hoare, amb guió de Géraldine Bajard i Jessica Hausner.

Sinopsi: La senyoreta Novak s’incorpora a un institut privat on inicia un curs de nutrició amb un concepte innovador, canviant els hàbits alimentaris. Sense despertar les sospites de professors i pares, alguns alumnes cauen sota la seva influència i s’incorporen al cercle tancat del misteriós Club Zero.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Diego Lerer, a Twitter: Quina cosa tan horrorosa és “Club Zero”. Segur que l’Östlund li dona un premi. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: Una professora nova carismàtica és reclutada per un internat progressista d’elit, en algun lloc, suposem, al Regne Unit, per instruir els estudiants en “Menjar conscient”. La senyoreta Novak (Mia Wasikowska) explica a la seva petita classe d’adolescents impressionables que reduir dràsticament la quantitat d’aliments que consumeixen pot tenir beneficis de gran abast, per al planeta i per a la seva pròpia salut espiritual, mental i física. Diligentment, els nens rebutgen els seus àpats, però es mengen la filosofia cada cop més extrema de la senyoreta Novak. (..) Es tracta dels perills d’externalitzar les responsabilitats parentals a persones i institucions amb agendes. Sembla fantàstic, com sempre, l’ús que fa Hausner del color i la vestimenta és sorprenent i eloqüent, però es tracta d’una pel·lícula amb guió molt prim que funciona a un nivell molt superficial (..). Paco Vilallonga, a Twitter: Metòdica, cartesiana. Una pel·lícula d’una gran perfecció formal on tot està mil·limètricament calculat. Però l’extrema fredor del conjunt et distancia i fa complicat empatitzar amb el discurs de fons. Gens recomanada per espectadors sensibles. I  a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) pel·lícula terriblement inquietant -fins i tot hi ha una escena especialment desagradable de veure- centrada en l’alimentació ecològica i les noves teràpies nutritives. Com és habitual en la seva directora, “Club zero” excel·leix per la metòdica, mil·limètrica i minimalista posada en escena. Des del vestuari als decorats, passant per la planificació dels enquadraments, tot està calculat al detall amb una precisió gairebé obsessiva. Aquesta perfecció formal potser dilueix una mica el seu discurs de fons, que una vegada plantejat no s’acaba de desenvolupar. Joan Millaret Valls, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net’: (..) un film visionari i enigmàtic sobre la qüestió de la nutrició dut fins a l’extrem, la no ingerència d’aliments, i els seus imprevistos resultats. En un estil asèptic i fred, una realització mil·limètrica, Hausner difumina els límits entre protesta i consciència ecològica i el comportament sectari fanàtic que se’n deriva. Així, través de la fe, la creença cega, es pot arribar a no menjar res i purificar el teu cos i la teva ment. Un pas previ per a ingressar en el cercle tancat del Club Zero, segons aquesta professora il·luminada, que et durà a un estadi elevat, quasi espiritual, una mena de reencarnació. Un film problemàtic, tèrbol i torbador, que fa un retrat punyent i inclement de les classes benestants i el seu esnobisme ecològic i alimentari, i també, de les seves escoles d’elit i del món de l’ensenyança. Un film de caire visionari i futurista, encara que ben arrelat en la nostra societat, que ressona com un crit d’alarma desesperat davant del nostre món. Un entorn on preval la manca de llaços estrets i emotius entre pares i fills sota l’embolcall de la superficialitat, la moda o el consumisme. Un territori propici a l’autodestrucció i un camp abonat al predicament de qualsevol bajanada. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Sembla que els dards de la directora de “Little Joe” van dirigits, diana fàcil, als practicants integristes del ‘mindfulness’ i l’alimentació orgànica, i, per extensió, als pares que deleguen l’educació dels seus fills a professors que tal vegada no estan preparats per a això, però el seu plantejament no per obvi deixa de ser més problemàtic: estem davant d’una sàtira sobre l’ecologia entesa com a ideologia sectària o, per contra, davant d’una defensa dels desordres alimentaris com a rebel·lió última del cos dels centennials contra el capitalisme que ha forjat la identitat econòmica? És la fe en el cos l’última cosa que ens queda en una societat més preocupada per condemnar els afectes que per tallar en sec una neurosi col·lectiva? Tan a prop de “Lourdes” com de “Little Joe”, “Club Zero” sacrifica totes aquestes preguntes a la repetició d’una sola idea, i, malgrat incloure imatges francament provocatives -una noia menjant-se el seu propi vòmit-, evita, de una forma una mica mandrosa, aprofundir en l’origen del seu conflicte dramàtic, un personatge tan opac que ni tan sols Hausner sembla tenir interès a comprendre. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Jessica Hausner construeix la seva pel·lícula com una metàfora sòlida sobre els perills d’una societat en què l’alimentació ha estat posada sota sospita, en què els veganismes i altres actituds alimentàries poden amagar estats d’anorèxia. Un món en què les patologies alimentàries s’acaba transformant en patologies psicològiques, però en què tota una joventut sembla llançada a les proclames de l’alimentació conscient. Rodada amb un clar afany esteticista, amb un equilibri formal excessiu i des d’un distanciament dramàtic que sovint resulta massa fred i poc empàtic, “Club Zero” és una paràbola sobre les patologies d’un món on l’excés de zel ens transforma psiquícament . Una parabola que planteja qüestions sobre els excessos d’esticisme per plantejar una qüestió que afecta vides i conductes. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ la castiga posant-li només 2 estrelles sobre 5 i en diu: (..) el seu recent pas [de Jessica Hausner] a les pel·lícules en anglès ha donat lloc a una obra nebulós de la mena del seu film “Little Joe” del 2019, i així ho ha tornat a demostrar amb aquesta pel·lícula exasperant i desconcertant. “Club Zero” és una no sàtira extenuant i sense sentit que no diu res de valor sobre els seus temes ostensibles: la imatge corporal, els trastorns alimentaris i el sobreconsum occidental. (..) La passió evangèlica de la senyora Novak per l’assignatura encisa els cinc alumnes de la seva classe. I aleshores els diu que seran els pocs privilegiats secrets que formaran el nucli del seu revolucionari Club Zero, joves que sobreviuran sense menjar en absolut; un culte fanàtic de Jonestown que existeix a plena vista. (..) La pel·lícula sembla burlar-se d’idees òbviament absurdes (..). En realitat, ningú diu les paraules “bulímia” i “anorèxia” en veu alta, i no està clar si evitar aquests termes evidents és una opció artística, un comentari a la negació o només una manera d’evitar l’obvi problema argumental (..) I quan la senyora Novak condemna l’excés de consum i la cobdícia… bé, no està clar immediatament que aquestes idees siguin errònies o que mereixin que s’augmentin satíricament fins a una autolesió òbviament grotesca. És una altra falta d’aquest cineasta d’altra banda molt talentosa. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Potser siguin les modes contemporànies instal·lades per directors com Yorgos Lanthimos o Ruben Östlund, president del jurat, aquesta irònica, aspra i brutal manera de pegar a la burgesia europea suposadament progressista. O aquest costat aspre i tan austríac que té la seva pel·lícula es relaciona amb el fet que el productor no és cap altre que Ulrich Seidl, els angles de càmera del qual i maneres de posada en escena per moments Hausner sembla imitar. El cert és que el nivell d’intel·ligència crítica que tenia aquella pel·lícula [“Lourdes” (2009)] sembla que ha baixat fins al cinisme més banal i la ironia gratuïta que enfanguen els temes interessants que tracta la seva pel·lícula “Club Zero”. Ningú dubta que és una cosa forta i rellevant el que es tracta aquí: les pressions socials que viuen els adolescents, la radicalització de certs grups, les modes perilloses que es generen per les xarxes socials i la manera com certs tòpics importants de la època són banalitzats des de la militància performàtica. Però tot això queda a la perifèria, com una cosa no del tot explorada, o tapada per la manera com la pel·lícula de Hausner, com els directors abans esmentats, es posa per sobre dels seus personatges, els ridiculitza, els tracta de tarats, persones incapaces de tenir alguna idea pròpia. Segueix el sistema Östlund a la perfecció: és crítica social per la via de l’acudit dolent, per burlar-se dels seus personatges i de les seves suposades crítiques socials fins a donar com a resultat, al cap i a la fi, una pel·lícula en extrem conservadora. (..) La meva impressió és que Hausner no té instints còmics i les seves bromes no funcionen gairebé mai. Encara si funcionessin la pel·lícula seria bastant impresentable, però ni tan sols surt ben parada. Tot s’anirà tornant més desagradable, cruent, cínic i perillós quan la Srta. Novak comenci a donar evidències que, més que un curs sobre aprendre a menjar, el que és seu és una mena de secta religiosa (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: Sàtira sobre la nova moda de la nutrició saludable, Jessica Hausner aplica a “Club Zero”, també en competició, aquella mirada quirúrgica típica de cert cinema austríac que contribueix a copsar l’autoritarisme latent en un context concret. (..) “Club Zero” resulta en excés òbvia i previsible tant en la realització com en el tractament del tema, i ni tan sols pot presumir de ser tan negrament còmica com altres obres de la cineasta. Som davant d’un d’aquells films d’autor que han trobat una fórmula per vendre una suposada radicalitat en el fons molt digerible. David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire’: Si més no, a cada nova pel·lícula de Jessica Hausner és cada cop més innegable que cap altre director narratiu és més escèptic, o fins i tot hostil, envers les institucions socials en què les persones confien la seva fe. (..) Amb “Club Zero” igualment simplista però encara menys explicable, torna amb una comèdia fosca inspirada en Pied Piper sobre els perills potencials de confiar massa en els mestres de l’escola dels nostres fills. Ja ho sabeu, els veritables dolents del segle XXI. Per descomptat, no hi ha res inherentment dolent a fer una pel·lícula sobre aquest o qualsevol tema (..). Però Hausner d’alguna manera aconsegueix recargolar una sàtira irònica del “benestar” d’Instagram i de l’enfocament de suma zero de la Generació Z als problemes del món (..). Sempre ha estat difícil no admirar l’audàcia d’Hausner, però aquesta vegada l’audàcia de la seva narració finalment es transforma en una provocació troll. (..) Els nens de la senyora Novak no només sembla que no tinguin altres amics (mai no es dona a entendre que van ser seleccionats per les seves inseguretats), sinó que semblen desinteressats pel sexe, les xarxes socials o qualsevol tipus de compromís amb el món exterior, malgrat el fet que tots tenen telèfons mòbils. Des del vernís rosa a la màquina expenedora de l’escola fins a la crueltat semblant a la de Lanthimos que els personatges utilitzen per avergonyir-se mútuament per a obeir, cada detall de “Club Zero” està esmaltat amb l’alegria auto-insistent d’una sàtira poc divertida que mossega tot el conjunt molt més del que està disposat a mastegar. (.. ) Una pel·lícula que no té ni idea d’on atribuir la culpa. Són els pares amb excés de feina el problema? Els professors de l’escola estan rentant el cervell als nostres fills? O els adolescents d’avui intransigentment progressistes corren un risc únic de que els seus ideals s’utilitzin com a arma contra ells? Cap d’aquestes coses s’exclou mútuament, però totes estan mal articulades aquí. Una cosa és que Hausner qüestioni la religió, que ha estat responsable de tota mena de pecats al llarg dels segles, però els antidepressius, i ara els educadors, se senten com a objectius cínics per a una cineasta desesperada per soscavar qualsevol cosa que pugui ajudar la gent a preparar-se millor per a les dificultats d’un món sense Déu. Vull tenir fe que estic malinterpretant les intencions de Hausner, i possiblement no per primera vegada, però m’estic esgotant per la falta de fe que sembla tenir en tots els altres.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

La perversitat de l’àngel, article de Paco Vilallonga, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: (..) Si bé “Club Zero” no podem qualificar-la estrictament com una pel·lícula amb elements fantàstics des del punt de vista de l’adscripció genèrica, sí que té en comú amb “Little Joe” [l’anterior pel·lícula de la cineasta, Jessica Hausner] utilitzar elements subversius de la quotidianitat per portar-
los a l’extrem de manera progressiva. I jugar de forma intel·ligent amb els nous límits que la tecnologia i els mètodes científics implicaran per les relacions humanes. La protagonista de “Club Zero” és Mrs Novak (magnífica com sempre Mia Wasikowska), la professora de nutrició d’una escola privada d’elit que establirà una relació especial amb cinc estudiants i els portarà a explorar els límits del seu autocontrol físic i emocional. Mentre la resta de les autoritats escolars desconeixen la perillosa dinàmica que s’està establint entra professora i alumnes, Mrs Novak, amb un pla pervers amagat sota la seva aparença angelical, conduirà als joves a una situació extrema que els farà plantejar els dilemes entre la identitat individual, les aparences derivades de la pressió social i el sentit de pertinença grupal. Hausner és conscient en tot moment que té entre les mans un material altament inflamable. En aquest sentit, juga permanentment amb les expectatives de l’espectador, i “Club Zero” mai es mou en el terreny del que és previsible. La pel·lícula és una nova mostra de l’estil impecable i implacable de la directora austríaca. Res està deixat a l’atzar, tot està formalment molt calculat, i l’estètica asèptica i cartesiana del film són una peça bàsica per embolcallar la deriva dels personatges, abocats a una espiral descontrolada d’imprevisibles conseqüències. (..) I com ja ens té acostumats, el seu no és un cinema fàcil ni agradable de veure. Però és un cinema inconformista, sempre atent a interpel·lar-nos, a fer que ens preguntem coses, i que reflexionem sobre aspectes fonamentals de la societat. Així és “Club Zero”, un film que deixa més interrogants que respostes, que planteja dilemes de difícil solució i que obliga l’espectador a un exercici d’immersió que va en paral·lel al que la cineasta porta als seus personatges.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!