Club 7 Cinema

No tinc pas gaire tirada cap a les pel·lícules de James Bond. Potser allò que més m’hi ha agradat sempre ha estat el caire de divertimento . No entraré ara a parlar dels famosos i maniqueus missatges implícits o explícits contra el teló d’acer que van traginar al llarg de tres dècades, ni del tractament de la dona a tota la sèrie del 007. No en parlo, entre altres coses, perquè ja us dic que aquestes pel·lícules no m’han acabat d’interessar mai. Tanmateix, m’ha sorprès el que ha passat ran de l’estrena de Casino Royale. Semblava destinada a rebre bastonades per tots costats i no. M’arriben comentaris molt diversos i positius, sempre tractant-la com  a divertimento; de manera que m’he decidit llegir les crítiques que se n’han publicat i aquí en faig un resum.

Judith (Espaiisidor.blogspot, 29.11.2006) parla de "Bond, inquietant Bond" i enfoca tot l’article al que considera una depuració de la sèrie respecte els malabarisme i la pirotècnia visual dels darrers títols protagonitzats per Pierce Brosnan. Comença per la descripció del nou actor que encarna el superagent britànic, Daniel Craig; segueix per la valoració de la pel·lícula com a més crua, més descarnada i més realista, i acaba remarcant com els típics ginys futuristes de James Bond els han substituït per aparells, certament de tecnologia punta, però reals, perfectament reconeixibles com a contemporanis nostres. A continuació, Judith reflexiona sobre aquest gir cap al realisme, que els responsables han fet tot emparant-se en algun nom de prestigi. I  especula sobre la possibilitat que el retorn a la saga tradicional d’en 007 hagi estat un intent de fugir de l’orientalització estètica creixent al cinema d’acció de Hollywood. Finalment, parla de les ambigüitats del personatge, que ara esdevé absolutament inquietant 

L’article de Judith, podem llegir-lo clicant aquí: Casino Royale / Judith / Espaiisidor

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

"James Bond, any 1", així titula Xavier Roca la seva crítica (Avui, 27.11.2006) i és que la dedica a exposar fins a quin punt assistim a una refundació de la franquícia del 007, amb aquest Casino Royale: en modifica els trets justos per seguir sent reconeixible i, alhora, redefinir el personatge -afirma Roca-. Recorda que som davant de la primera aventura de Bond, aquella que ho explica tot: com arriba a 007, el currículum amorós, amistats perilloses… Descriu, el crític del diari Avui, les diferències més importants entre Daniel Craig i els anteriors intèrprets de James Bond. En recorda que el director, Martin Campbell, amb Goldeneye, ja va assumir un anterior rella´nçament de la saga del superagent i, acte seguit, ens fa un resum de les principals novetats que hi ha introduït. Hi retreu un cert desordre narratiu; però es manifesta satisfet especialment amb alguns dels personatges secundaris i amb algunes seqüències com una de clímax subaquàtic que, segons Roca, ja poden formar part de l’antologia dels millors moments de la sèrie. Ras i curt, conclou que Casino Royale encaixa amb els fans de James Bond, si bé segurament no en farà pas de nous.

La crítica de Xavier Roca podem llegir-la, clicant aquí: Casino Royale / Roca / Avui

"Començar de cap i de nou" és el que remarca també Nando Salvà (Èxit, suplement d’El Periódico, 23-29 de novembre de 2006), en parlar de Casino Royale. Salvà se centra gairebé del tot a parlar del nou actor, Daniel Craig, a qui qualifica de magnífic. D’ell diu coses com que, per fi, algú ha perdut tota condescendència sobre el personatge i se l’ha pres seriosament; que cap dels seus predecessors, per exemple, s’hauria atrevit a mostrar-se tan brutal com Craig, o que faria efecte interpretant el més sagnant dels enemics de Bond, per aquest físic de granit, per aquesta virilitat masegada i perquè és un home masegat per la ràbia, la por i la vulnerabilitat. Nando Salvà també considera escaient Casino Royale per fer que reneixi la sèrie del 007, ja que és el primer relat sobre James Bond, cronològicament parlant; per a ell, a més, aquesta adaptació revigoritza la saga que, explica, havia quedat exhausta.

Víctor Alexandre (Tot Sant Cugat, núm. 1037, 08.12.2006), en parlar de Casino Royale, també para tota l’atenció en els actors que han donat vida a James Bond. L’autèntic James Bond és -en paraules seves- Sean Connery, per bé que de seguida matisa que no és qüestió de qualitat artística, sinó de carisma. Comenta els diversos intèrprets que ha tingut el personatge i acaba en Daniel Craig, celebrant-ne l’elecció, perquè el considera més a prop de les arrels del personatge. I s’explica. Finalment, acaba pronosticant que no trigarem gaire a veure segones versions de les pel·lícules rodades per Connery.

L’article, publicat a Tot Sant Cugat, la podem llegir al bloc de Víctor Alexandre, clicant aquí: Casino Royale / Alexandre / victoralexandre.cat

Actualització (18.02.2007)

Joan Pons (Benzina,  núm. 11, gener de 2007) la considera una gran pel·lícula sobre el tema de la construcció de l’heroi. Comença el seu article exposant que el gran problema de la franquícia (..) de James Bond era fins ara, precisament, el model d’heroi i que Casino Royale ha reeixit a actualitzar-lo. Esmenta el càsting -Daniel Craig- com a gran encert modernitzador, perquè aquest Bond té aspecte d’heroi de cinema d’acció actual i es comporta com a tal. Afirma que en una època audiovisual post-"Alias" no podia ser d’altra manera. I, per tant, remarca que els clixés de la sèrie (..) perden sentit, de manera que si fan acte de presència (..) l’esmòquing, el dry martini, l’Aston Martin… (..) és des d’un gir de distanciament irònic. Reiteradament, Joan Pons aplaudeix els guionistes -sobretot Paul Haggins- i fa notar que, malgrat tot, l’estratègia de posada al dia quedaria en no res, si la pel·lícula no s’aguantés en una ben ferma arquitectura de cinema d’espionatge i, en aquest sentit, afirma que Casino Royale és un notable thriller d’acció. En destaca un cert classicisme, que no defuig seqüències d’acció molt espectaculars; per bé que hi troba més intensos i emocionants els episodis dialogats.

La lectura de la crítica sencera -i jo diria lúcida -de Joan Pons, a la pàgina 33 del número 11 de Benzina (gener de 2007)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!