Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Aquesta pot ésser l’última gran oportunitat de Clint Eastwood per guanyar una Palma d’Or. O si voleu, a l’inrevés, la darrera ocasió propícia de què disposa el Festival de Canes per poder lliurar el seu màxim guardó a Eastwood. No gosaré pas dir que la cosa estigui arreglada d’antuvi; però fóra pas gens estrany que Changeling se l’endugúes, certament, la Palma. Hi anys que passen, aquestes coses. Recordo que el 1993, encara no s’havia alçat el teló del certamen i ja s’assenyalava El piano, de Jane Campion, com la que guanyaria sense ni baixar de l’autocar. O just l’any següent, en què precisament Clint Eastwood era president del Jurat i Tarantino era un valor absolutament en alça. S’ensumava que, amb aquell president, Pulp Fiction s’enduria la Palma d’Or, i així va ser. No es tracta de fer-se l’endevinador, perquè hi ha molts exemples que desmenteixen els que van d’oracle; però és veritat que, en algunes edicions, es donen circumstàncies que afavoreixen l’encert d’allò que se’n diu eufemísticament “la màxima favorita”. I és que aquest 2008, Sean Penn és el president del Jurat. La seva personalitat com a actor i cineasta no és aliena a Clint Eastwood i, recordem-ho, Penn guanyà un Oscar com a millor actor, precisament, pel seu paper protagonista a Mystic River.
Clint Eastwood, a més, ho ha fet tot a Canes, menys guanyar-hi ni la Palma d’Or ni cap dels premis més destacats. Va inaugurar-lo el 1990 amb Caçador blanc, cor negre; el va cloure el 1997, amb Poder absolut; en presidí el Jurat el 1994; hi ha concursat, amb aquesta, en cinc ocasions ocasions —el 1985, amb El genet pàl·lid; el 1988, amb Bird; el 1990, l’esmentada Caçador blanc, cor negre; el 2003, amb Mystic River, i ara, el 2008, amb Changeling—. És a dir, se l’ha honorat molt i guardonat es pot dir gens —per Bird, va endur-se el premi de la Comissió Superior Tècnica—. Com deia, als 78 anys anys d’edat del cineasta, Canes té enguany si no la darrera, segurament una de les últimes grans oportunitats d’incorporar-lo a l’historial del Palamarès.
Anant a Vull llegir la resta de l’article, trobareu la filmografia de Clint Eastwood i informació i/o comentaris d’alguns dels seus films. En no disposar de prou temps per a treballar tots els directors, he decidit que, especialment de Clint Eastwood i Steven Soderbergh —potser els més coneguts— en recolliria només la filmografia i poca cosa més.
FOTO Clint Eastwood, director de Changeling
Els directors de Canes 2008: Clint EASTWOOD
PERFIL
Naixement. 31 de maig de 1930 (San Francisco, Califòrnia, EUA)
FILMOGRAFIA com a DIRECTOR DE CINEMA
2008 Changeling
L’Echange
2006 Letters from Iwo Jima
Cartes d’Iwo Jima
Cartas desde Iwo Jima
Lettres d’Iwo Jima
Lettere da Iwo Jima
2006 Flags of Our Fathers
Banderes dels pares
Banderas de nuestros padres
Mémoires de nos pères
2004 Million Dollar Baby
2003 Mystic River
2002 Deute de sang
Blood Work
Deuda de sangre
Créance de sang
Debito di sangue
2000 Space Cowboys
1999 Execució imminent
True Crime
Ejecución inminente
Jugé coupable
Fino a prova contraria
1997 Midnight in the Garden of Good and Evil
Mitjanit al jardí del Bé i del Mal
Medianoche en el jardín del Bién y del Mal
Minuit dans le jardin du bien et du mal
Mezzanotte nel giardino del bene e del male
1997 Poder absolut
Absolute Power
Poder absoluto
Les Pleins pouvoirs
Pottere assoluto
1995 Els ponts de Madison
The Bridges of Madison County
Los puentes de Madison
Sur la route de Madison
I ponti di Madison County
1993 Un món perfecte
A Perfect World
Un mundo perfecto
Un monde parfait
Un mondo perfetto
1982 Sense perdó
Unforgiven
Sin perdón
Impitoyable
Gli spietati
1990 El principiant
The Rookie
El principiante
La Relève
La recluta
1990 Caçador blanc, cor negre
White Hunter Black Heart
Cazador blanco, corazón negro
Chasseur blanc, coeur noir
Caccioatore bianco, cuore nero
1988 Bird
1986 El sergent de ferro
Heartbreak Ridge
El sargento de hierro
Le Maître de guerre
Gunny
1985 El genet pàl·lid
Pale Rider
El jinete pálido
Pale Rider, le cavalier solitaire
Il cavaliere pallido
1983 Impacte sobtat
Sudden Impact
Impacto súbito
Le Retour de l’inspecteur Harry
Coraggio… fatti ammazzare
1982 L’aventurer de mitjanit
Honkytonk Man
El aventurero de medianoche
1982 Firefox
Firefox
Firefox, el arma definitiva
Firefox, l’arme absolue
Firefox. Volpe di fuoco
1980 Bronco Billy
1977 Ruta suïcida
The Gauntlet
Ruta suicida
L’Epreuve de force
L’uomo del mirino
1976 El bandoler Josey Wales
The Outlaw Josey Wales
El fuera de la ley
Josey Wales hors la loi
Il texano dagli occhi di ghiaccio
1975 Llicència per matar
The Eiger Sanction
Licencia para matar
La sanction
Assassinio sull’Eiger
1973 Breezy
Breezy. Primavera en otoño
1973 High Plains Drifter
L’home de les planes
Infierno de cobardes
L’Homme des hautes plaines
Lo straniero senza nome
1971 Play Misty for Me
Esgarrifança en plena nit
Escalofrío en la noche
Un frisson dans la nuit
Brivido nella notte
1971 The Beguiled: The Storyteller -cm documental-
INFORMACIÓ i/o COMENTARIS SOBRE ALGUNS FILMS
1997 Poder absolut
Absolute Power / Poder absoluto / Les Pleins pouvoirs / Pottere assoluto
Director Clint EASTWOOD. Guió William Goldman, basat en el llibre de David Baldacci. Música Lennie Niehaus. Fotografia Jack N. Green. Muntatge Joel Cox. Festivals i premis Canes 1997 – Secció Oficial Fora de Competició i Film de Cloenda.
Repartiment Clint Eastwood (Luther Whitney) Gene Hackman (president Allen Richmond), Ed Harris (Seth Frank), Laura Linney (Kate Whitney), Scott Glenn (Bill Burton), Judy Davis (Gloria Russell)
Sinopsi Un lladre d’elit es converteix en testimoni involuntari d’un crim que esquitxa directament el president del Estats Units i els serveis secrets de la Casa Blanca malden per enxampar-lo.
Crítica que en vaig publicar a Som-hi! d’octubre de 1997
Una de les grans pel.lícules d’aquest any cinematogràfic és Poder absolut, el thriller absorbent i apassionant que Clint Eastwood ha dirigit amb la serenitat dels clàssics, des d’una perspectiva moderna i amb un subtil sentit de l’humor.
L’argument de Poder absolut relata la persecució d’un lladre d’èlit per part dels serveis de seguretat de la Casa Blanca. El guió però no es limita a seguir la convencional història de lladres i policies. De primer se’ns mostra la galdosa realitat íntima d’un personatge i no és fins al cap d’una estona que se’ns en revela la seva identitat pública. Aleshores podem comprovar la honorabilitat social de la que gaudeix aquest individu tan pervers en la seva vida privada. Paral.lelament, el guió ens presenta un altre protagonista: el lladre d’èlit. D’aquest però, primer en coneixem la seva identitat pública (és un enemic de la societat, un tipus fora-de-la-llei) i no és fins al cap d’un temps que se’ns mostra la seva realitat íntima. Llavors, constatem la humanitat i els bons sentiments que atresora aquest indesitjable social.
L’estructura narrativa de Poder absolut doncs, posa en contrast la imatge pública dels seus dos protagonistes i en revela la seva falsedat. Ara be, la cosa no es queda aquí. Al llarg de la pel.lícula, veiem la barra amb que el polític i el capitalista utilitzen la TV per fabricar la seva falsa imatge d’homes honrats. Clint Eastwood apunta cap a la TV específicament i, més en general, cap als mitjans de comunicació, inclòs el cinema, per remarcar la responsabilitat que tenen en la hipocresia imperant a la nostra societat de la superficialitat. D’entrada, el lladre d’elit, al que ell dona vida, contempla l’agressió del polític a la seva amant a traves d’un mirall i assegut a una butaca, talment com un espectador de cinema que mira el que uns altres fan dins del marc de la pantalla. Ara be, la realitat que veuen els seus ulls és d’aquelles que mai no apareixen a la petita ni a la gran pantalla; forma part d’aquelles coses que s’amaguen des del poder i la podem considerar una metàfora de les moltes veritats i de les diverses qüestions clau per a la societat, que mai no apareixen als mitjans de comunicació. La situació d’aquest lladre a la seqüència en qüestió recorda la de James Stewart a La Finestra Indiscreta (d’Alfred Hitchcock), per la passivitat obligada que pateix i, sobretot, perque el seu interés sera clau perque la veritat s’imposi a les falses aparences. Si be és cert que l’actitud inicial del personatge és quedar-se el secret per a ell i fugir, sobretot quan es veu encalçat per la policia; finalment canvia i decideix plantar cara. La seva passivitat inicial es converteix en bel.ligerància contra el cinisme i la mentida i gràcies a aquest canvi d’actitud la veritat es coneixerà i el criminal pagarà la factura. En aquesta part de la pel.lícula però, en Eastwood-actor esdevé una mena de fantasme omnipresent i omniscient, gràcies a la màgia del cinema, i és capaç d’adoptar totes les formes imaginables amb l’ajut del maquillatge, el camuflatge i la disfressa. Ell es converteix en el director dels esdeveniments, el demiurg que mou els fils de la història i determina el destí dels protagonistes. És així com en Clint Eastwood-director atorga facultats pròpies d’un cineasta al personatge que ell mateix interpreta davant la càmera. D’aquesta manera, el canvi que experimenta el lladre esdevé una reivindicació de l’ètica que ha de guiar al cineasta, al comunicador, davant la veritat.
1997 Mitjanit al jardí del Bé i del Mal
Midnight in the Garden of Good and Evil / Medianoche en el jardín del Bién y del Mal / Minuit dans le jardin du bien et du mal / Mezzanotte nel giardino del bene e del male
Director Clint EASTWOOD. Guió John Lee Hancock, basat en el llibre de John Berendt. Música Lennie Niehaus. Fotografia Jack N. Green. Muntatge Joel Cox.
Repartiment John Cusack (John Kelso), Kevin Spacey (James ‘Jim’ Williams), Jack Thompson (Sonny Seiler), Irma P. Hall (Minerva), Jude Law (Billy Carl Hanson), Alison Eastwood (Mandy Nichols)
Crítica que en vaig publicar a Som-hi! de maig de 1998
La darrera pel.lícula de Clint Eastwood és una obra estranya i absorbent, que amb el pretext d’un film de judicis va sondejant alguns aspectes galdosos de la societat contemporània. Enunciada així, podria semblar que Mitjanit al jardí del Bé i del Mal tracta del mateix que la Legítima Defensa de Coppola (comentada el mes passat en aquestes mateixes pàgines) i no obstant les perspectives dels seus autors son ben diferents. A la pel.lícula de Coppola, hi ha una mirada nostàlgica i fugaçment desesperada cap a l’individu maltractat per una societat aclaparadora de l’ésser humà; en canvi, Clint Eastwood s’interessa per la hipocresia profundament arrelada al teixit social dels Estats Units. Certament, son dos films de judicis; però a Legitima Defensa el procés és un desgavell, que rima amb la visió crítica que es dona de les institucions socials i a Mitjanit al jardí del Bé i del Mal el judici és rigurós, si be les seves vistes serveixen més per a mostrar la naturalesa de la comunitat a què pertany l’acusat, que no pas per enfilar cap dilema judicial.
L’argument de Mitjanit al jardí del Bé i del Mal gira al voltant de la relació entre un jove escriptor (John Cusack) i el magnat (Kevin Spacey) que l’ha fet contractar per una prestigiosa revista per tal que escrigui la crònica de l’ostentosa festa anual que organitza a la seva prestigiosa “Mercer House”, a la tranquil·la localitat de Savannah (Georgia). Tot primer, el xicot visita el magnífic casalot sudista on transcòrre la festa i compleix amb la feina que se li ha encomanat; però aviat ho deixarà còrrer, perque els esdeveniments li faran veure que pot trobar material suficient per fer no un article periodístic sino un llibre sencer. El cas és que, la nit després de la recepció anual, aquell magnat ha mort a trets el seu amant, un gigoló homosexual i compulsiu que tenia al seu servei. Aquesta història es basa en uns fets reals, que van tenir lloc el 2 de maig del 1981; si be la pel.lícula adapta un assaig que John Berendt va escriure a partir d’aquell homicidi i el guionista John Lee Hancock s’ha encarregat de treballar-lo per donar el que finalment veiem a la pantalla.
La localitat de Savannah és el context, l’espai físic on transcòrren els esdeveniments; però Clint Eastwood i el seu guionista s’encarreguen de convertir-la en l’objecte principal del seu interés. La Savannah de Mitjanit al jardí del Bé i del Mal no és la ciutat dominada pel poder tirànic de les armes, com la de Gene Hackman a Sense perdó, és un indret de convivència, un paratge d’urbanitat: un món agradable, tanmateix arnat, totalment arnat, per la hipocresia social. Els seus habitants tenen un alt sentit de comunitat; per a ells, aquest sentiment comunitari te un valor gairebé sagrat. És al que apel.la l’advocat defensor perque els membres del jurat no condemnin l’assassí del foraster i és el que fonamenta també el discurs del fiscal, que basa l’acusació en la necessitat de foragitar de la comunitat aquell individu que, amb el seu crim, l’ha tacada de sang i l’ha importunat posant en evidència la seva homosexualitat. No obstant, aquest sentiment col.lectiu, el comparteixen éssers humans que, contemplats individualment, tenen les virtuds i els defectes inherents a la condició humana: un veí que es sent estafat i amenaça amb enverinar les aigües; un policia que sembla honest i que menteix al seu testimoni per tapar un error que va cometre, petit però crucial per al procés; un xicot que testifica en termes molt humans i pretesament objectius contra l’acusat, però que finalment s’evidencia que parla mogut per la gelosia homosexual. Podem seguir: una mare que estima molt el fill però a la que allunyen de les revelacions sobre la seva vida sexual per estalviar-li patiment; un senyor que passeja el collar d’un gos mort per “torejar” la llei i cobrar el vitalici que només pot rebre mentre faci això; unes famílies negres d’alta societat que imiten les formes burgeses i pseudoaristocràtiques dels blancs, sense que hi hagi barreja, i a les que incomoda del tot la intromissió d’un individu de la seva mateixa raça però de baixa extracció social. Així doncs, en aquesta pel.lícula es capgira el mite de “comunitat” i s’hi remarca el complex feix de relacions humanes que es tendeix a simplificar i a manipular rera l’apel.lació al sentiment col.lectiu.
El crim de Jim Williams, un membre respectable d’aquella comunitat, posa en conflicte la societat de les bones aparences. L’homosexualitat d’aquell magnat, coneguda per tothom i tolerada mentre la manté oculta, és, a la pel.lícula, una mena de metàfora de la intimitat en conflicte amb el criteri social. A Savannah, el problema no és la homosexualitat; per això hi ha el personatge del travestit “The Lady Chablis”, que es mou al seu aire, amb el seu gust extravagant pels carrers i places de la ciutat, sense problemes. Lady Chabilis viu allà però pertany al submón nocturn, a l’univers amagat, fet d’adulteris i relacions clandestines, que la societat necessita però manté a part.Lady Chabilis, amb el seu estil i el seu sexe capgirat no molesta a la gent “de be”, mentre no gosi travessar el cancell del món “respectable i formal”. Així doncs, el mal pas que ha fet Jim Williams no és tant l’assassinat d’una criatura del submón com posar en evidència el lligam entre aquest submón i la societat que es creu “immaculada”. Per tant, Clint Eastwood i el seu guionista no es limiten a fer una pintura de la hipocresia social i van més enllà, per tractar de l’agressió que pateix la intimitat individual per mor de la hipocresia col.lectiva.
D’alguna manera, Mitjanit al jardí del Bé i del Mal ve a ser una continuació de Poder absolut, l’anterior pel.lícula de Clint Eastwood. Allà, el cineasta tractava la falsedat i, permeteu-me la repetició del terme, la hipocresia a l’alta política i al món de les finances. Ara, Eastwood trasllada el tema al global de la societat, especialment a la part més ben situada i en bona mesura dirigent. D’altra banda, no és gens anecdòtic que el personatge del magnat sigui un nou ric que hereta el fetitxisme (pels objectes luxosos i les excentricitats) dels aristòcrates arruinats. Ell seria l’antítesi del personatge de Kevin Costner a Un món perfecte (també dirigida per Clint Eastwood i escrita per John Lee Hancock). Si Kevin Costner era el testimoni derrotat del fracàs del somni americà; Kevin Spacey és la prova exitosa del mateix fracàs. El Jim Williams al que dona vida Spacey és un individu que s’ha fet a si mateix fins assolir el cim de la societat; però les característiques d’aquesta societat impossibiliten que hi pugui accedir amb tota la seva personalitat, amb tot el seu jo i quan fa el pas, mal sigui de manera fortuïta, ho paga car. Així doncs, pel.lícula rera pel.lícula, Clint Eastwood va treballant els aspectes que més l’inquieten del seu país. No obstant, jo diria que al final de Mitjanit al jardí del Bé i del Mal es reconcilia més amb la seva societat que no als films anteriors. Aquí, l’escriptor protagonista acaba convertit en un ciutadà més del Savannah fílmic, on conviuen el Be i el Mal, les forces de la raó i l’inexplicable presència de l’irracional, com sembla que pot significar les estranyes referències que es fan als rites demoníacs.
La implicació dels autors en l’obra es manifesta en el personatge al que dona vida John Cusack. Aquest escriptor és de fet un protagonista merament instrumental. Pels seus ulls entenem el sentiment de comunitat que impera, pels seus ulls veiem la heterogeneïtat social, a traves d’ell ens impliquem, com a espectadors, en el conflicte d’aquella ciutat i amb ell agafem la distància del foraster observador. Ell no està gaire lluny del fantasmagòric personatge que interpretava Clint Eastwood a Poder absolut i és que el cineasta segueix interessat a qüestionar-nos la certesa de les imatges, el valor pressumptament objectiu del que és aparent. D’altra banda, com actor, John Cusack no ha defraudat les excel.lents expectatives. Combina aquí una certa ingenuïtat amb bones dossis d’intel.ligència i sagacitat; la qual cosa evidència l’encert de qui el va triar i la seriositat del seu treball interpretatiu, com ja havia acreditat amb els seus memorables treballs a The Grifters, de Stephen Frears i a Bales sobre Broadway, de Woody Allen. Al seu costat, Kevin Spacey llueix una sobrietat extraordinàriament combinada amb una intensitat aclaparadores.
Finalment no voldria acabar sense fer esment a la boníssima banda sonora, que recull bàsicament una antologia de temes de Johnny Mercer, interpretats per K.D.LANG, Joe Williams, Paula Cole, Tony Bennett, etc.
2003 Mystic River
Director Clint Eastwood. Guió Brian Helgeland, basat en la novel·la de Dennis Lehane. Muntatge Joel Cox. Fotografia Tom Stern. Música Clint Eastwood, amb Lennie Niehaus que dirigeix l’orquestra simfònica de Boston i el Tanglewood Festival Chorus. Festivals i premis Canes 2003 – Secció Oficial Competitiva; Oscar (2 Oscar, millor actor -Sean Penn- i millor actor secundari -Tim Robbins-, i 4 nominacions no guardonades)
Repartiment Sean Penn (Jimmy Markum), Tim Robbins (Dave Boyle), Kevin Bacon (Sean Devine), Laurence Fishburne (Whitey Powers), Marcia Gay Harden (Celeste Boyle), Laura Linney (Annabeth Markum), Emmy Rossum (Katie Markum, la filla), Thomas Guiry (Brendan Harris), Spencer Treat Clark (Silent Ray Harris).
Sinopsi Jimmy Markum, Dave Boyle i Sean Devine van crèixer junts, als carrers d’una barriada de Boston. Res feia pensar que la seva amistat pogués esberlar-se, fins el dia que uns desconeguts van segrestar Dave davant dels altres dos companys. La seva complicitat adolescent s’esvaí, els respectius camins van separar-se inexorablement: Jimmy va estar embolicat en la delinqüència una temporada, Sean va entrar a la policia i Dave es tancà en ell mateix, va acontentar-se amb petites feines i va viure amb la seva mare fins que es casà amb Celeste. Sobtadament, una nova tragèdia torna acostar els tres homes: Katie, la filla de Jimmy, mor assassinada. Obsessivament, Jimmy vol venjar-se’n. Sean, implicat en la investigació, ha de seguir la pista que assenyala com a culpable Dave…
Crítica que en vaig publicar a Recull -19.03.2004-
L’atzar ha fet que l’última pel·lícula de Clint Eastwood -estrenada al nostre país el 24 d’octubre- arribi als Lauren de Blanes el 13 de març, dia de dol generalitzat per les víctimes dels atemptats terroristes de Madrid. Mystic River la podem considerar com una obra cinematogràficament nascuda com a conseqüència de l’11-S i l’hem tinguda a Blanes en ple xoc de l’11-M.
El fet que, un parell de setmanes abans, Sean Penn i Tim Robbins guanyessin els Òscar al millor actor principal i al millor secundari, respectivament, deu tenir alguna cosa a veure amb què els nostres multicinemes hagin esmenat l’error d’haver marginat un dels títols clau de la temporada i s’hagin decidit a programar-lo. Més val tard que mai.
Mystic River tracta de la violència, del perill de la venjança i de la hipocresia social que hi ha sobre el tema. D’entrada, cal saludar la gosadia de Clint Eastwood, en plantejar aquests temes al moment que el seu país s’està venjant dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York. A més, el director de Mitjanit al jardí del Be i del Mal ho presenta per l’esbiaix d’un film policíac, hereu de la millor tradició del cinema negre, en què, rere una trama de crim i d’investigació, traspua una notable voluntat de reflexió social -pensem, per exemple, en Fritz Lang.
Potser Mystic River no és una obra tan rodona, ni tan inspirada, ni té la textura magnífica d’ Un món perfecte o Sense perdó. És possible que Clint Eastwood hi jugui un pèl massa amb el truc de moure els fils de la intriga pel que li convé. Segurament recorre innecessàriament a una sèrie de flaix-backs que expliquen emfàticament els records que es van fent presents durant el metratge. Tanmateix, construeix un film d’impecable factura clàssica, fet amb l’elegància i el rigor d’un veterà.
Estructurada amb la seqüència canònica de presentació, nus i desenllaç, precedida d’un pròleg i acabada amb un epíleg, Mystic River trena els fils narratius que fan aparèixer diversos personatges com a sospitosos d’un crim. L’espectador, com en qualsevol pel·lícula de suspens, va seguint les pistes que se li donen. I, molt probablement, acabarà inclinant-se per assenyalar un protagonista com a culpable. D’aquest joc, Eastwood en té les cartes i les juga hàbilment, fins al punt de deixar una certa sensació de manipulació excessiva, per induir l’espectador. Certament, mirat des del punt de vista del gènere cinematogràfic, tot plegat resulta massa artificiós, trampós. Tanmateix, Mystic River té una altra vocació.
De manera significativa, el cas criminal es resol abans que s’acabi el desenllaç del film. A darrera hora, l’espectador que ha estat induït a error veu com n’és de perillós precipitar-se a l’horta d’executar justícia. Certament, les proves semblaven evidents i el justicier actua mogut per motius humanament comprensibles. Però, ni aquestes causes ni el parany de les proves tornaran a la vida a l’innocent immolat. Implicar l’espectador en la lògica de la investigació i en els viaranys de resolució dels suspens es revela, doncs, com una estratègia que va més enllà del simple entreteniment i respon a la voluntat d’incitar a la reflexió íntima, privada.
Una ficció com Mystic River esdevé una al·legoria de la realitat virtual que ens mostra la televisió, a partir de la qual tots arribem a conclusions “morals” sobre el que passa al món, malgrat que la realitat televisiva sigui tan maniquea i tramposa com ho és la ficció presentada per Clint Eastwood.
Justament, Mystic River té molta cura d’esborrar qualsevol divisió dels personatges entre bons i dolents. Aquí, tothom té causes o passa per circumstàncies, un passat traumàtic o un present enrabiat… Hi ha qui no pot amagar un crim i en provoca un altre. Hi ha qui troba una excusa fàcil per suportar l’assassinat d’un innocent… La injústica que relata la pel·lícula no es basa en la bondat o la maldat generalitzada; sinó en l’imperi de la violència que gangrena una societat en què es fan evidents els límits de la via policial i del sistema judicial. Un món en el qual, la hipocresia acaba sent el refugi en què ens eixopluguem.
2004 Million Dollar Baby
Director Clint Eastwood. Guió Paul Haggis, a partir dels relats d’ F.X. Toole. Música Clint Eastwood, amb arranjaments de Lennie Niehaus. Fotografia Tom Stern. Muntatge Joel Cox. Festivals i premis Guanyadora de 4 Oscar -pel•lícula, director, actriu i actor secunadri-, de 7 nominacions -pel•lícula, director, actor (Eastwood), actriu (Swank), actor de repartiment (Freeman), guió adaptat i muntatge- i Premiada als Glòbus d’Or en 2 apartats -director i actriu dramàtica (Swank)-.
Repartiment Clint Eastwood (Frankie Dunn), Hilary Swank (Maggie Fitzgerald), Morgan Freeman (Eddie “Scrap-Iron” Dupris), Jay Baruchel (Danger Barch, “Peligro”).
Sinopsi veterà entrenador de boxa, Frankie Dunn protegeix, fins i tot massa, els púgils de què té cura. I la màxima que els trasmet, de manera insistent, és la norma que ell mateix aplica a la seva vida privada: primer, protegeix-te tu. L’únic amic de Frankie és Scrap, un antic boxejador que li mena el gimnàs. Scrap sap el motiu de l’excessiva prevenció d’aquest home, que va a missa diària, des de fa vint-i-tres anys, buscant la redempció d’un pecat. La filla de Frankie no en vol saber res i li retorna totes les cartes que ell li envia. I apareix Maggie, una noia delerosa de viure el somni de triomfar a la boxa i decidida que Frankie l’entreni…
Comentari que n’he penjat en aquest bloc el dia 1 de març de 2005, clicant aquí: La noia del milió de dòlars
2006 Banderes dels pares
Flags of our fathers / Banderas de nuestros padres / Mémoires de nos pères
Director Clint Eastwood. Guió Paul Haggis i William Broyles Jr., basat en la novel·la de James Bradley i Ron Powers. Fotografia Tom Stern. Música Clint Eastwood i Lennie Niehaus. Muntatge Joel Cox. Productors Clint Eastwood, Steven Spielberg, Robert Lorenz. Coproductor Tim Moore. Producció DreamWorks SKG, The Malpaso Company, Warner Bros., Amblin Entertainment. Efectes visuals Digital Domain. Durada 2h12.
Repartiment Ryan Phillippe (John “Doc” Bradley), Adam Beach (Ira Hayes), Neal McDonough (el capità Severance), Jamie Bell (Ralph Ignatowski), Paul Walker (Hank Hansen), Barry Pepper (el sergent Mike Strank), Michael Ahl (el senador), Jason Gray-Stanford (el tinent Harold Schrier), Brian Kimmet (el sergent “Boots” Thomas), Tom Verica (el tinent Pennel), Jesse Bradford (Rene Gagnon), Robert Patrick (el coronel Chandler), David Patrick Kelly (Harry S. Truman), Steven Koller (Randolph Scott), Alessandro Mastrobuono (Lindberg), Ken Watanabe (el geenral Tadamichi).
Sinopsi Al cinquè dia de la sanguinolenta batalla d’Iwo Jima, cinc marines i un infermer de la NAVY hissen junts la bandera nord-americana al cim de la muntanya de Suribachi, que tot just acaben de prendre als japonesos. La imatge d’aquests homes amb la bandera esdevé llegendària en cosa de ben pocs dies. El poble americà, cansat de la guerra inacabable, hi veu motius d’esperança. I per treure’n profit, les autoritats lliuren aquests “herois” a les masses populars. Els encomanen una nova missió: servir la pàtria, tot recaptant diners que cobreixein les despeses bèl•liques. Els nois s’hi avenen. Amb autèntica passió travessen el país de cap a cap, encaixen milers de mans i fan centenars i centenars d’aparicions públiques; però, dins seu, es lliura una altra batalla…
Nota Després de Million Dollar Baby, Clint Eastwood ens serveix un díptic format per aquesta pel•lícula i per Letters From Iwo Jima (que, filmada simultàniament, té l’estrena prevista per un parell de mesos més tard que la primera). Dues cares de la mateixa història. Ara, des del cantó nord.americà; després, la segona pel•lícula, des del costat japonès.
Comentari que n’he penjat en aquest bloc el 16 de gener de 2007, clicant aquí: Banderes dels pares
2006 Cartes d’Iwo Jima
Letters from Iwo Jima / Cartas desde Iwo Jima / Lettres d’Iwo Jima / Lettere da Iwo Jima
Director Clint Eastwood. Guió Iris Yamashita i Paul Haggis. Música Kyle Eastwood, Michael Stevens. Fotografia Tom Stern. Muntatge Joel Cox, Gary Roach Productors Clint Eastwood, Paul Haggis, Steven Spielberg, Robert Lorenz, Tim Moore. Producció DreamWorks SKG (EUA), The Malpaso Company (EUA), Warner Bros.(EUA), Amblin Entertainment (EUA). Durada 2h21. Festivals i premis Oscar (1 Oscar -muntatge de so- de 4 nominacions); Globus d’Or millor film de parla no anglesa.
Repartiment Ken Watanabe (general Kuribayashi), Kazunari Ninomiya (Saigo), Tsuyoshi Ihara (Baron Nishi), Ryo Kase (Shimizu)
Sinopsi La batalla d’Iwo Jima, focalitzada en el cantó japonès.
Comentari que n’he penjat en aquest bloc el 25 de febrer de 2007, clicant aquí: Cartes d’Iwo Jima
2008 Changeling
L’Echange
Director Clint EASTWOOD. Guió J. Michael Straczynski. Fotografia Tom Stern. Muntatge Joel Cox. Producció Imagine Ent. (EUA), Malpaso Prod. (EUA). Durada 2h20. Festivals i premis Canes 2008 – Secció Oficial Competitiva
Repartiment Angelina Jolie (Christine Collins), John Malkovich (reverend Briegleb), Michael Kelly (tinent Lester Ybarra), Jeffrey Donovan (capità J.J. Jones), Jason Butler Harner (Gordon Northcott), Colm Feore (cap de policia)
Sinopsi Basada en una història real. Als anys vint, una dona es troba que li segresten el fill. L’acaba recuperant, però… és de debò el seu fill, aquella criatura? La dona s’encara a la corrupta policia de Los Angeles, per descobrir la veritat.
Nota El títol original, Changeling, és un mot que fa referència a un nen o nena canviats per un altre/a
Més informació [Festival de Canes] [IMDB] [AlloCine] [CommeAuCinéma]
Producció [imagine entert.]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!