Amb el guió polifònic que li han escrit Paul Haggis (el de Crash i de Million Dollar Baby) i William Broyles, Jr., a partir del llibre de James Bradley (el fill de l'infermer que aixecà la bandera a Iwo-Jima) i Ron Powers, Clint Eastwood construeix Banderes dels pares en tres grans parts succesives i un epíleg. Va saltant de la batalla del turó Suribachi a la gira espectacular pels Estats Units dels "heroics" marines d'Iwo Jima, per a exposar un contundent NO A LA GUERRA, primer; per a, en segon lloc, aigualir i denunciar l'èpica bèl·lica, amb els seus mites artificialment construits o explotats, i, en tercer lloc, per a tractar de les ferides en l'ànima dels supervivents, ferides humanes, que neguen d'arrel la retòrica oficial de l'heroiïcitat. Finalment, l'epíleg, potser narrativament cançoner mentre va enllestint-ho tot, va convertint el fill en protagonista, el fill d'un d'aquells marines, el que ha anat a buscar testimonis d'aquells soldats, del fotògraf d'Associated Press que captà la foma imatge d'Iwo Jima. N'ha de ser el protagonista, el fill, perquè és a ell, a la seva generació i a les següents, que Banderes dels pares trasmet el testimoniatge de l'experiència històrica, pregonament americana, que nega qualsevol justificació a la guerra, a cap guerra.
Fer ara, en plena guerra de l'Irac, Banderes dels pares esdevé un admirable i impressionant acte de responsabilitat moral i política. I cal remarcar el fet que Spielberg l'hagi produïda alhora que presentava al món Múnic, la seva contundent denúncia de la política (de l'extrema-dreta) que ens aboca a una abassegadora i inacabable espiral de destrucció. Certament, produint Banderes dels pares ve a matisar el patriotisme de la seva Salveu el soldat Ryan i ho fa en el mateix terreny (el gènere bèl·lic), amb un film que hi té alguna retirada (el desembarcament, el cromatisme de les imatges en aquelles seqüències, els nois i les mares de l'Amèrica profunda...) i que, tanmateix, ha hagut de dirigir-li un altre, justament un Clint Eastwood avesat a tractar del pes de la memòria, de com la reben els fills, i acostumat a parlar d'homes bregats, supervivents d'un passat violent inherent a la història del país i desencaixats en la realitat gairebé amnèsica en què els ha tocat de viure. He de reconèixer que Spielberg m'ha sorprès ideològicament, amb Múnic i amb Banderes dels pares; però, tant l'una com l'altra, em semblen dues pel·lícules necessàries, imprescindibles per salut democràtica. Artísticament no pas del tot reeixides, però d'un nivell i d'un gruix impressionants.
Escrit aquest article, tot just acabat d'arribar de veure Banderes dels pares, encara tocat per l'emoció. Vull pair-la un xic i, llavors, el completaré (aquest post)
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
