Club 7 Cinema

Són belgues, però gasten precisió de rellotge suís a l’hora de presentar un llargmetratge cada tres anys. Imperturbables, no deixen de petja l’altra cara d’Europa, la de les bosses de pobresa i la marginalitat al si de l’opulent territori de l’euro. El seu és un cinema de ficció amb caire de documental que literalment s’aboca a l’existència i les tensions de vida dels que queden fora del benestar: fills deixats de la mà de Déu; petits delinqüents que breguen per sobreviure; els emigrants objecte d’explotació…

Amb El silenci de Lorna tornen a la competició de Canes, on han guanyat anteriorment ja dues Palmes d’Or ( el 1999, amb Rosetta, i  el 2005, amb L’Enfant).

Un perfil dels germans Dardenne, la filmografia com a directors de cinema i informació i/o comentaris sobre alguns films seus, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Arta Dobroshi és Lorna, a El silenci de lorna, dels germans Dardenne

Els directors de Canes 2008: Jean-Pierre i Luc DARDENNE

Naixement. Jean-Pierre Dardenne (21 d’abril de 1951, Engis, Bèlgica) i Luc (10 de març de 1954, Awirs, Bèlgica)

Estudis. Jean-Pierre estudia Art dramàtic a l’Institut des arts de diffusion i Luc, Filosofia.

Carrera. Jean-Pierre té de professor el poeta i cineasta Armand Gatti, que els proposa -a ell i a son germà Luc- de fer-li d’ajudants de director. I, amb el suport de Gatti, realitzen diversos videos militants en diverses ciutats obreres de Valònia, sobre els problemes urbanístics i de la vida quotidiana.

A partir de 1978, fan diversos documentals, entre els quals cal remarcar Le chant du rossignol, sobre la resistència anti-nazi a Valònia.

El 1986 dirigeixen el seu primer llargmetratge, Falsch.

Els Dardenne han declarat: “Pensem que el cinema té també una funció social. Les obres artístiques tenen una capacitat d’impactar al nostre món. Com a espectadors, és la mena de cinema que volem veure”.

D’ençà La promesa (1998), el seu cinema compromès, crític amb l’Europa del benestar i abocat -estilística i temàticament- als seus personatges, s’ha anat imposant als festivals, incrementant exponencialment el seu prestigi internacional. Si La promesa triomfà a Valladolid el 1996, s’han endut la Palma d’Or de Canes en dues ocasions -i són ben pocs els cineastes que n’acumulen-: Rosetta (1999) i L’enfant (2005); per bé que són totalment habituals d’aquest certamen -han participat a la secció oficial competitiva en quatre ocasions, en 9 anys!-

Temàtiques.

La persecució nazi dels jueus.

El negoci de la immigració.

Bosses de marginació al cor de la Unió Europea

El jove davant el món dels adults: la promesa d’un noi a un emigrant vs el negoci brut de son pare amb els emigrants; la noia en atur que brega per una vida normal vs la mare que te;

Relacions pare / fill; paternitat perduda; paternitat no assumida

L’obertura -amistat, solidaritat- com a remei a l’individualisme egocèntric.

La grandesa de la redempció, de la rehabilitació.

Estil.

Entre documental i ficció; ficció de textura documental.

La càmera no deixa de petja els protagonistes; simbiosi càmera-personatge.

Retarden la resolució, perquè l’expectativa negativa perdi intensitat i guanyi terreny l’oportunitat positiva: una mena d’aprofitament especial del suspens cinematogràfic.

FILMOGRAFIA com a DIRECTORS DE CINEMA -ficcions-

2008 Le Silence de Lorna

2007 Chacun son cinéma -cm, episodi “Dans l’obscurité”-

2005 L’Enfant

2002 Le Fils

1999 Rosetta

1996 La Promesse

1992 Je pense à vous

1987 Falsch -“opera prima”, ficció-

INFORMACIÓ i/o COMENTARIS SOBRE ALGUNS FILMS

1987 Falsch

Directors Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne. Guió Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne, basat en la novel·la de René Kalisky. Música Jean-Marie Billy, Jan Franssen. Fotografia Walther van den Ende, Yves Vandermeeren. Muntatge Denise Vindevogel. Festivals i premis Canes -secció paral·lela-

Repartiment Jacqueline Bollen (Lilli), Nicole Colchat (Mina), Christian Crahay (Gustav), Bruno Cremer (Joe)

Nota sinòptica 1 Esbossa el retrat de Joe, l’últim supervivent d’una família jueva exterminada als camps nazis.

Nota sinòptica 2 Adaptació de la peça teatral de René Kalish, en què els Dardenne retraten, a tall de documental, el destí d’una família jueva de Berlín a l’època nazi.

1996 La Promesse

La promesa

Directors i guionistes Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne. Música Jean-Marie Billy, Denis M’Punga. Fotografia Alain Marcoen. Muntatge Marie-Hélène Dozo. Durada 1h34. Festivals i premis Valladolid 1996 -Espiga d’or i FIPRESCI); Canes – Quinzena dels Realitzadors.

Repartiment Jérémie Renier (Igor), Olivier Gourmet (Roger), Assita Ouedraogo (Assita)

Sinopsi Un noi ajuda el pare en el negoci -rendible- d’amagar i explotar immigrants il·legals. Fa com els adults, els imita els gestos, fuma i condueix; però pensa com un nen. Encara és prou innocent com per trencar la inèrcia de la seva vida i complir la promesa que havia fet a un immigrant ja mort. Aquest gest el durà a una emancipació i a una revolta, no violenta, contra una manera de viure.

Nota Aquesta pel·lícula va revelar els Dardenne, l’actor joveníssim Jérémie Renier i l’actor Olivier Gourmet.

1999 Rosetta

Directors i guionistes Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne. Música Jean_Pierre Cocco. Fotografia Alain Marcoen. Muntatge Marie-Hélène Dozo. Durada 1h35. Festivals i premis Canes 1999 (Palma d’Or i premi d’interpretació femenina -Emile Dequenne-)

Sinopsi Cada dia, Rosetta se’n va a buscar feina, a trobar un lloc que perd, que retroba, que li prenen, que reprèn… obsessionada per la por a desaparèixer, per la vergonya de ser una desplaçada. Ella voldria una vida normal, com els altres, amb els altres.

Crònica de Canes que en vaig publicar –som-hi! juliol-agost 1999-

David Cronenberg i els seus col·laboradors, entre els quals hi havia Holly Hunter, Jeff Goldblum, André Techiné, Bàrbara Hendricks i Yasmina Reza, van castigar Lynch, Egoyan i Kitano perquè s’havien estovat des d’un punt de vista estilístic i, en canvi, van premiar cineastes que havien fet obres menors, però que s’havien mantingut més radicals en la posada en escena, com és el cas dels germans Dardenne, en Rosetta, i de Bruno Dumont, en La humanitat (..) Al costat del cinema madur i savi de Lynch, Egoyan i Kitano, el que fan els germans Dardenne, en Rosetta, resulta benintencionat i coherent, però menor, molt menor. La pel·lícula segueix constantment la lluita de la protagonista per superar la situació de marginalitat en què la situa l’atur i, a través d’ella, els cineastes belgues ens documenten sobre l’existència de bosses de marginació al cor mateix de la Unió Europea i ens descriuen els conflictes anímics dels que malden per no caure al pou de la desestructuració. De totes maneres, els Dardenne han concebut el personatge de Rosetta com una noia intolerable, que confon la defensa de la dignitat amb l’arrogància i gairebé neurastènica. La victimitzen durant tota l’estona, fins i tot quan rosega l’únic amic que té, arrossegada pel delit canibalesc -neoliberal!- de sortir-se’n al preu que sigui. Tanmateix, a l’últim minut la redimeixen i salven la pel·lícula, ja que deixen clar que l’han acompanyada tot el film fins que ha reconegut el fracàs de la seva actitud negativa i s’ha obert a l’amistat i a la solidaritat. Així, Rosetta queda com una proposta per a la reflexió social que, sobretot, és remarcable pel costat formal. L’han realitzat de manera que la càmera no deixa es pot dir mai la protagonista, filmant-la pel darrere, pel costat, de dalt, de baix…o bé es converteix en càmera subjectiva o s’anticipa breument a l’espai que ella ocupa de seguida. Els altres personatges ens els trobem quan entren al camp visual, o sonor, que envolta la noia. És una opció estètica radical -més sincera que la dels nòrdics del Dogma, ja que no respon a la voluntat de fer un exercici estilístic trencador, sinó al desig de buscar una simbiosi entre la càmera i el personatge. Una opció que no és pas original del tot, però que la mantenen de forma coherent al llarg de tot el metratge, sense doblegar-se mai al convencionalisme.

2002 Le Fils

The son / El fill / El hijo

Directors i guionistes Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne. Fotografia Alain Marcoen. Muntatge Marie-Hélène Dozo. Durada 1h43. Festivals i premis Canes 2002 (premi millor actor -Olivier Gourmet- i premi Ecumènic).

Repartiment Olivier Gourmet (Olivier), Morgan Marinne (Francis), Isabella Soupart (Magali), Nassim Hassaïni (Omar)

Sinopsi Olivier és monitor de fusteria en un centre de reinserció social. Un dia, la directora li demana que aculli Francis, un noi que vol aprendre l’ofici. Olivier ho rebutja, al·legant que té massa aprenents. Llavors, el xicot va a parar al taller de soldadura. Qui és Francis? Per què Olivier comença a anar-li al darrere pels passadissos del centre i pels carrers, fins a casa seva? Per què l’atrau tant? I per què sembla que el tem tant?

Crònica de Canes que en vaig publicar a Diari de Girona, 24.05.2002

Guanyadors de la Palma d’Or el 1999, amb Rosetta, els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne han tornat enguany al Festival de Canes amb el seu darrer treball, Le fils. Fidels al seu estil de càmera mòbil que no deixa de petja el personatge principal, focalitzen el seu interés en el monitor de fusteria d’un centre de reinsercio social de joves, des que rep com a alumne nou el noiet que va matar el seu fill fa uns anys. Aixi estudien les tensions animiques d’aquest home protector dels alumnes, en els quals projecta un desig inconfessat de substituir el fill que va perdre, i que se sent irracionalment atret per l’assassi, en una confusa barreja de delit per a conèixer-lo i ganes de venjar-s’hi. Allarguen les seqüències per retardar-ne la resolucio, creant un autèntic suspens cinematogràfic i fent que l’acte fred de la venjança vagi perdent sentit, en benefici del perdo adolorit. Le fils, però, no és tant una obra sobre la generositat del perdó com sobre la grandesa de la redempcio, de la rehabilitacio i, en aquest sentit, els Dardenne retroben la vocacio social del seu cinema de textura documental. La bona acollida que ha obtingut Le fils (..)

Crònica de Canes que en vaig publicar a som-hi! juliol-agost de 2002

El premi al millor actor ha anat a parar a Olivier Gourmet, l’intèrpret principal de Le fils (El fill), la nova crònica pseudodocumental de Jean-Pierre i Luc Dardenne. Desconegut i amb un registre naturalista, Gourmet resol amb eficàcia el seu paper d’un monitor de taller ocupacional que rep com a nou alumne el xicot que assassinà el seu fill fa uns anys. Transmet de manera versemblant les tensions, l’allau d’emocions contradictòries que sacsegen el personatge, des del rebuig inicial a l’alumne fins a l’indici final de venjança. El premi, però, li ve gros i cal entendre’l tant com la ja esmentada sortida salomònica del jurat, com una manera de donar suport a aquesta nova pel•lícula dels autors de Rosetta, injustament guanyadora d’una Palma d’Or fa tres anys

2005 L’enfant

The Child / L’infant / El niño

Directors, guionistes i productors Jean-Pierre i Luc DARDENNE. Fotografia Alain Marcoen. Muntatge Marie-Hélène Dozo. Durada 1h35  Festivals i premis Canes 2005 (Palma d’Or)

Repartiment Jérémie Renier (Bruno), Déborah François (Sonia), Jérémie Segard (Steve), Olivier Gourmet (el policia de civil)…

Sinopsi Bruno, de 20 anys, i Sonia, de 18, viuen del subsidi de la noia i dels quatre robatoris del noi i la seva banda. Sonia acaba de tenir en Jimmy, el seu fill, i el despreocupat Bruno ha d’aprendre a ser pare, ell que fins aleshores només es preocupava de viure al moment.

Crònica de Canes que en vaig publicar a Diari de Girona -18.05.2005-

(..) els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne, amb L’enfant, que ha recollit una de les ovacions més tancades de les que enguany va encadenant la premsa internacional acreditada al Festival.

L’enfant centra l’atencio en una parelleta que a penes viuen del subsidi d’ella i dels petits robatoris que fan el noi i la seva colla de lladregots de carrer. La xicota acaba de tenir una criatura i el flamant pare, despreocupat, egoista i encara molt adolescent, ha d’aprendre a assumir les noves responsabilitats materials i, sobretot, afectives. La pel.licula s’avé totalment a l’estil, les temàtiques i el context social del cinema dels Dardenne, autors de Rosetta i El fill. Novament, per l’esbiaix d’aquesta historia de joves marginals, tracen una panoràmica de l’anomenat quart mon inserit al si de la nostra opulent societat europea. El mon dels seus personatges és el del mercat negre, de xarxes de tràfic de nadons, de families desestructurades, de centres d’acollida, d’habitatges miserables, de nens lladres. Pero aquest duo fraternal de cineastes belgues eviten de repetir-se i ho aconsegueixen gràcies a l’autencitat que transmeten en la historia que expliquen. I sobretot per la seva inesgotable capacitat de creure en la capacitat de redempció del mes abjecte dels protagonistes.

El principal actiu de L’enfant és, tanmateix, l’actor Jéremie Renier. Aquest noiet, que els Dardenne van descobrir a La promesa, impressiona per la seva extraordinàaria interpretacio naturalista i, conjuntament amb el Bill Murray del film de Jarmusch, s’han convertit en els més ferms aspirants al guardor al millor intèrpret masculi.

2008 Le silence de Lorna

El silenci de Lorna

Directors i guionistes Luc i Jean-Pierre DARDENNE. Fotografia Alain Marcoen. Muntatge Marie-Hélène Dozo. Producció Archipel 35 (França); Les Films du Fleuve (Bèlgica) i Arte France cinéma (França). Durada 1h45. Festivals i premis Canes 2008 – Secció Oficial Competitiva.

Repartiment Arta Dobroshi (Lorna), Jérémie Renier, Fabrizio Rongione.

Sinopsi 1 Lorna, una noia d’origen albanès, accepta el matrimoni arreglat amb un toxicòman, Claudy. Un individu anomenat Fabio és qui ho ha muntat tot, d’acord amb un pla: un cop casats, Fabio mirarà d’assassinar Claudy, perquè Lorna pugui rebre una pensió i, amb els calés, obrir l’snack-bar que fa temps que li ronda pel cap. A l’hora de la veritat, però, les coses no sortiran pas com s’havien previst…

Sinopsi 2 Lorna, una noia d’origen albanès, accepta el matrimoni arreglat amb un toxicòman, Claudy, per obtenir la nacionalitat belga. Un individu anomenat Fabio és qui ho ha muntat tot, d’acord amb un pla: un cop casats, Fabio mirarà d’assassinar Claudy, perquè Lorna pugui casar-se amb un mafiós rus, disposat a pagar molts calés per fer-se belga. les coses, però, cal fer-les ràpidament. Lorna s’ho callarà?

Més informació [Festival de Canes] [IMDB] [AlloCine] [CommeAuCinéma] [PR]

Producció [Archipel35] 

Dist. Fr [Diaphana]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!