Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
En solidaritat amb el meu poble
A TALL DE METÀFORA: …
ACTUALITZACIÓ DEL 9 DE GENER DE 2008: Poso el bloc en estat de vaga com a senyal de protesta contra la ignomínia del PSC+PP a Malgrat
ACTUALITZACIÓ DEL 15 DE NOVEMBRE: Malgrat: la pocavergonya en format DVD.
ACTUALITZACIÓ DEL 10 D’OCTUBRE: En solidaritat amb el meu poble, segona part.
ACTUALITZACIONS DE L’ 1 DE SETEMBRE: Fa trenta anys no s’avisà la Guàrdia Civil, no es denuncià ningú al jutjat, l’obra amb permís s’aturà i finalment se salvà el Parc de Can Campassol + La responsabilitat política de Francesc Baltasar, Medi ambient i l’ACA + Fotografies del Racó de Can Feliciano.
Altres actualitzacions del dia 31.08.2007: PER VERGONYA DE TV3 I VILAWEB-TV + L’exalcalde socialista, entre els tres mil nou-cents signants en defensa del Racó de Can Feliciano + Per fi Vilaweb Malgrat es desperta + Crida a la consciència tots i cadascun dels regidors i regidores de Malgrat.
Nova actualització (31.08.2007, primera hora del matí), cliqueu aquí: Art i memòria col·lectiva.
El vespre del 30 d’agost, he penjat al bloc un article d’ Antoni Monguilod, director de Som-hi!, que podeu llegir, clicant aquí: Can Feliciano
La nit del 29 al 30 d’agost, l’actualització l’ he feta en aquest altre article: Tercera jornada de revolta popular. I, el migdia del dia 29, vaig penjar aquest altre "post": S.O.S.: doneu-nos un cop de mà! És urgent!
Nova actualització (29.08.2007, 00.38h) a Vull llegir la resta de l’article
*** *** *** ***
Per llegir tot l’article i les primeres actualitzacions, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article
Nota El document fotogràfic (vegeu arxius adjunts) de l’home que començant espontàniament a salvar els arbres i el racó de Can Feliciano ha despertat la revolta popular, l’he extret del bloc Malgrat Confidencial.
A primera hora d’aquesta tarda m’he assabentat que hi havia una revolta popular, en defensa d’un racó bonic del meu poble (Malgrat); que un senyor gran s’havia enfilat aquest matí als arbres ufanosos d’aquell indret, que els de l’ Agència Catalana de l’ Aigua i l’ Ajuntament (uns i altres o els uns pels altres, se me’n fot, el cas és que han estat operaris al servei de les nostres institucions) havien començat a tallar; que una sèrie de gent sensible s’hi afegit i també s’hi ha enfilat; que la veu a començat a córrer i la gent s’hi anava atansant; que els antidisturbis dels Mossos d’Esquadra i els operaris de les serres assassines s’han finalment retirat….
He passat una mala tarda. Empipat, per l’agressió a aquest racó; perplex, perquè n’estic fart d’haver d’anar defensant causes; confirmat un cop més en el caràcter obsolet de la política actual, perquè això s’havia de saber abans de les municipals i als ciutadans no ens arribà una informació com aquesta; indignat amb el meu mateix poble, perquè l’obra que ha provocat els fets és la de l’innecessàri, antiecològic, poc ben vist per la Unió Europea, especulatiu urbanísticament, malgastador de calés cobriment de la riera anomenada de Sant Genís, la primera part del qual (ja executada) s’ha fet amb la indiscutible avinença general (si més no majoritària) de la població; trist, perquè la gent jove d’ara, en democràcia, ha de passar per les mateixes actuacions d’immoralitat executiva contra el bé comú que patíem quan jo n’era de jove, amb el darrer ajuntament franquista (l’obra incompleta del qual està enllestint l’actual consistori, per cert)… Enmig d’aquest garbuix mental, trucades d’amics i coneguts: mal humor general. Indecisió. Hi ha gent acampada, em diuen. No tinc gens de ganes d’haver de tornar a fer coses com les que he hagut de fer en anteriors ocasions.
Mentre m’ho rumio, vaig fent el que tenia a l’agenda per avui: bloc ("Cinema del dia"), estrenes que vénen (confirmat el cas de "Chanson d’amour" i, per tant el comento), preparo un post sobre el Festival de Deauville, m’estudio un possible tractament "a distància" sobre el Festival de Venècia (perquè no hi seré) i encaro una possible solució per mantenir "viu" el bloc un dies que estaré al balneari… De sobte, uns timbals sonen de lluny, vénen del carrer de l’ Ajuntament i, amb ells, una manifestació important de gent (de tota edat i condició): la revolta té, en aquelles hores, una notable volada. Segueixo indecís, emprenyat amb mi mateix i amb la situació, empipat perquè hagin tocat els arbres. Enllesteixo la feina. Em truquen del País Valencià, que els amics d’aquí els ho han explicat i volen saber la meva opinió. Em desfogo (pobres…!). I poso la directa: faig unes quantes trucades, sopo d’una revolada, em dutxo i me’n vaig a fer companyia una estona als acampats. Llegeixo el manifest (un model de text assenyat i equilibrat, d’escrit de gent del poble, al marge de la classe política, gent que volen preservar els racons que ens donen personalitat, que ajuden a configurar-nos una identitat física, compartida, comunitària). Signo la petició de defensa de l’arbreda de Can Feliciano. Amb trobo amb amics i coneguts, en parlem. Passem gairebé 2 hores amb els ciutadans i ciutadanes responsables a qui mai no podrem agrair prou la sensibilitat, gosadia, frescor i sentit de poble amb què estan actuant.
Desvergonyidament grocs com són, els de Vilaweb-Malgrat no n’ha dit res en tot el dia (que jo hagi vist pels enllaços de la pàgina principal de Vilaweb) i demà veurem què en diran els d’ El Punt (sempre amatents als vincles publicitaris amb els ajuntaments i, els corresponsals: mira, la cap de pemsa de l’Ajuntament de Malgrat era d’ El Punt, com ho era la d’algun altre ajuntament de per aquests verals; o sigui, que poc en puc esperar…). Veurem, però… [Actualització de 28.08.2007, 13.16h: un cop vist el que n’ha sortit publicat, en faig cinc a Vull llegir la resta de l’article]
En aquesta ocasió, amic lector, amiga lectora, la "pel·lícula" de què he parlat és dissortadament real, no pas cap documental, ni molt menys una ficció. Ja em perdonareu aquest parèntesi en el meu bloc de cinema, tanmateix personal
Actualització 28.08.2007, 13.16h
Fet un cop d’ull al tractament periodístic de la notícia, just és reconèixer que, en aquesta ocasió el diari El Punt s’ha comportat (també és cert, que qui en signa la notícia em resulta desconegut):
Veïns de Malgrat frenen la tala d’uns arbres «centenaris» que es fa per millorar un tram de la riera
En canvi, Vilaweb-Malgrat o bé s’ha fos del tot o segueix muda…
Actualització 29.08.2007, 00.38h
Acabo d’arribar a casa, al final d’un dia mogut. Amb festa a la feina, tenia programat de fer tot de coses. M’he llevat i, ja mentre esmorzava, anava escrivint. Al migdia, quan la dona ha arribat, hem parlat de la concentració programada a les 7 de la tarda: jo ho tenia un pèl just per arribar-hi, si tanmateix anava al cine havent dinat, com estava previst. I volia anar-hi avui i demà, al cinema, per aprofitar aquest parell de festius i recuperar terrent perdut, que vaig endarrerit de veure coses i, a més, m’abellia especialment veure el Medem i el Greengrass. Decideixo canviar el pla previst: treballaré uns articles a la tarda i, a les 7, aniré a la concentració. Faig el dinar amb la dona, dinem i, efectivament, em poso a treballar al despatx. Intento continuar un article sobre Deauville 2007, que vaig deixar penjat ahir, i recordo que em cal reorganitzar tots els articles del bloc sobre festivals i premis de cinema, ja que ara em cal un accés ràpid al que he publicat anteriorment i ja fa una temporada que, de tant en tant, pensava que calia reestructurar-ho. M’hi poso i, quan ni tan sols ho havia enllestit… trucada d’emerència: S.O.S. de la gent que és acampada, protegint l’arbreda i racó de Can Feliciano. A les 5 de la tarda els desallotjaran, amb el pretext que han de netejar la riera, treure’n els troncs tallats ahir, i ells s’hi oposen. M’ho fan saber, en una impecable cadena de trucades telefòniques que han organitzat; em demanen que hi anem, per evitar-ne el desallotjament i que ho faci córrer. Indignat (encara més), els dic que enllesteixo el que estic fent i m’hi arribo. Així ho faig. Deixo l’article llest, però el penjo sense foto (provisionalment), per no entretenir-me. Abans de marxar de casa, encara agafo el repertori de telèfons i començo a escampar l’ S.O.S. entre amica, coneguts i algun mitjà de comunicació. Quan faig cap al racó de Can Feliciano, ja hi ha força gent i en va arribant més. En una tarda assolellada d’agost, la gent hem deixat la feina, el descans o el que estigéssim fent i allà érem. A mi no m’agraden aquesta mena de mobilitzacions i hi he anat ben bé per l’emergència que significava; tanmateix, quan he estat allà, m’he sentit plenament identificat, compenetrat amb tots els que hi érem: compartíem uns sentiments comuns. Cada vegada més gent.
Devien ser passades les cinc, que no havien vingut a desllotjar res i apareixen els que han estat a la Casa de la Vila, que en tornen amb una bona notícia: han aconseguit evitar-lo, a canvi que nosaltres mateixos traguem els troncs i branques de la llera de la Riera. I ens hi hem posats, tots. En poca estona, neta com una patena! Alhora, la ràbia s’ha fet encara més gran, quan tocaves amb les pròpies mans les restes dels que fins abans d’ahir eren arbres esponerosos, que feien bonic, ombra, i formaven part d’un indret patrimonial col·lectiu, d’aquells que configuren i perfilen l’espai de la memòria individual i col·lectiva que ens defineix com a poble. Tot plegat això; només això; tanmateix, això ! Acabada la tasca i complert el nostre compromís, es fa cada cop més evident la intel·ligència i sentit comú dels que estan donant la cara, parlant amb l’alcaldessa i amb qui calgui: no cauen al parany de donar cap pretext que desviï l’atenció de l’únic que la gent volem, que és salvar l’arbreda i el racó de Can Feliciano. Si els de la Conselleria de Medi Ambient (via Agència Catalana de l’Aigua) són tan sensibles a la causa ecologista i a la inquitedud social que volen -via Ajuntament- enviar els mossos d’esquadra per desallotjar la bona gent que defensa la Natura i la personalitat col·lectiva del poble, amb el pretext que la riera ha de quedar neta… no es preocupin, ja la netegem nosaltres! Entre tots ho hem fet i com aquell que res! Em trec el barret davant la generositat i el quinqué dels que van a parlar amb la Casa de la Vila -i el fetge que hi han posar!-!
Ja s’havien fet un quart de set, l’emergència s’havia superat i calia aprofitar l’estona abans de la concentració. De camí cap a casa, em trobo un amic i anem a fer un cafè, ràpid, just el temps de quedar per anar a veure en Medem aquesta nit. A casa, d’una volada, em rento, em canvio i treballo no res, 10 minuts, al bloc. Les set. Faig cap a la concentració. A mesura que m’acosto a l’Ajuntament, veig que hi ha força gent. Més de la que em pensava. Una timbalers fan remor forta. La cridòria reclama la presència de l’alcaldessa, que no surt. Ho entenc. Juga a cansar el personal i sap que no té res a dir que pugui convèncer els presents. Tampoc entenc gaire aquesta insistència a fer-la sortir. Em vénen ganes de començar a cridar alguns eslògans, però me’ls empasso. Fa trenta anys, al darrer Ajuntament franquista (que feia les mateixes coses que ara fa aquest) li cridàvem allò de "Consistori dimissió!"; però m’ho callo, perquè, si bé és cert que la mínima dignitat hauria de fer que tots els polítics locals (tots, de tots els colors) se n’anessin a casa, això és impensable i no és una reivindicació que estigui al carrer. Ni tan sols la gent reclama la dimissió de l’alcaldessa (ni del conseller de Medi ambient de la Generalitat, tampoc). Per tant, val més no embolicar la troca, que, afortunadament, el personal té molt clar allò que vol: salvar l’arbreda i el racó de Can Feliciano; de la resta, no és el cas. El fet, però, que ningú vulgui manipular ni conduir el gruix dels presents, fa que hi hagi un diàleg escassament audible, perquè el megàfon de mà no dóna per més i la gent té ganes de desfogar la ràbia. Un diàleg assambleari, un pèl espès, de gent amb ganes que els polítics es comprometin en ferm a salvar-ho i que es deixin estar d’anar allargassant la cosa, perquè el cansament guanyi. Finalment, al cap gairebé d’una hora de trànsit tallat al centre de la població, la concentració es dissol, anant-ne el gruix cap al racó la salvació del qual s’està reivindicant.
A l’acte, coincideixo amb uns amics i anem a fer un toc, acabada la concentració. Tot seguit, sopar ràpid (entrepà) a un bar de vora casa, pujo al pis un moment, quatre retocs al bloc i, com una bala, a recollir el company cinèfil que, a les 10 de la nit hem de ser a Blanes, per veure Caótica Ana, de Julio Medem. D’un glop, abans d’entrar als Lauren Costa Brava, em prenc un cafè carregadet, perquè em noto el cansament i temo que la pel·lícula ho pagarà. Tanmateix, no hagués calgut el cafè, perquè les pretensions i el ridícul en què s’enfonsa la pel·lícula des de bon començament, a desgrat del talent visual de Medem, m’estalvia qualsevol símptoma d’esgotament mental.
Mitjanit. De tornada a casa, passo amb el cotxe per veure la gent que s’hi està de guàrdia, fent costat als acampats: tot segueix igual -em diuen- i demà, nova concentració a les 7 de la tarda -em confirmen-. Hauré de tornar a canviar els plans (que de fet, gairebé no en queda res, del plans que m’havia fet!). Deixo prop de casa seva el company cinèfil i vaig a jóc. Abans, però, vull deixar escrites aquestes notes al meu bloc.
I encara, un darrer comentari. A TVE, a "España Directo", a l’Avui, al diari El Punt, a l’ Agència Catalana de Notícies (tot i que, en aquest cas fa tuf, Saül, això fa tuf! ) n’han parlat… i a Vilaweb, no. Jo pregunto: si la cassolada, la revolta popular que hi ha a Malgrat hagués estat a Gràcia o a Sants, també es farien l’orni, els de Vilaweb? Aquest migdia, quan als Telenotícies de TV3 parlaven d’un parell de centenars de viatgers que s’havien revoltat contra la companyia aèria que no els havia tractat bé, jo pensava… i dels centenars de persones revoltades a Malgrat (en aquest cas), per què no en diuen res? Per què serà que, quan un tema et toca de prop, te n’adones de com són realment els periodistes de "primera fila"? I per què serà que, quan no et toca de prop, encara els seguim fent cas? Quina misèria, tot plegat!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!