Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
En rebre el Grand Prix de Canes 2005, Jim Jarmusch va esmentar una sèrie de cineastes, per ell, claus. I Béla Tarr n’era un d’ells. Gus Van Sant, arran de l’èxit crítics de títols seus com Elephant i Gerry, esmentà l’hongarès Béla Tarr, amb lloances i en termes de mestratge. Qui era aquest Béla Tarr, de qui també, cada cop més en parlaven algunes revistes especialitzades? Poc se’l podia conèixer, fins que els DVD i les noves tecnologies ens l’han posat a l’abast. Enguany, debuta a la competició de Canes amb l’adaptació d’una obra de George Simenon: L’home de Londres. Algunes notes sobre Béla Tarr, a “Vull llegir la resta de l’article“.
Fotografia: Béla Tarr
Naixement 21 de juliol de 1955 (Pécs, Hongria).
Elements biogràfics Obrer, als 22 anys es llança a dirigir l’opera prima, mal sigui filmant-la en quatre dies i tot seguit es posa a estudiar cinema.
Formació Als vint-i-dos anys entre a l’escola superior de cinema de Budapest. Se’n llicencia el 1981 –als 26 anys d’edat–.
Professor Després de La condemna (1987), se’n va a ensenyar cinema a la Filmakademie de Berlin.
Carrera. El niu familiar la fa en quatre dies, als 22 anys d’edat i abans d’estudiar cinema. Igualment, quan encara ni ha enllestit la formació com a cineasta, el 1980 crea els estudis Tàrsulàs –que les autoritats comunistes hongareses tancaran al cap de cinc anys!–
El 1987 signa La condemna, en què evidencia ja un estil prou madur, lent i interés temàtic per les qüestions socials. Tot seguit se’n a fer de professor de cinema a Berlín i és el 1994, amb El tango de Satan –sobre la caiguda del comunisme–, que signa la que alguns consideren com la seva obra mestra.
De mica en mica, els més importants assagistes, crítics i cineastes d’arreu del món comencen a esmentar Béla Tarr com a gran cineasta, fins a convertir-lo en una mena de referent tan imprescindible de la modernitat cinematogràfica com desconegut resulta per a la immensa majoria dels cinèfils; per als quals, ha arribat a esdevenir com un “cineasta fantasma”, ja que molts no li hem vist l’obra fins que el DVD i les noves tecnologies no ens l’han posada a l’abast.
Temàtica
Qüestions socials.
Estil
Pla seqüència. Coreografia i apologia del pla seqüència.
Teatralitat en la posada en escena (moviment i registre dels actors…) –en determinades seqüències, com la inicial–. I, al contrari, seqüències de la quotidianitat.
Acompanyament, amb la càmera.
Més Milos Janksó que Theo Angelopoulos.
Distància irònica: talls irònics, que hi treuen gravetat.
Les harmonies Werckmeister.Certa component màgica (semblen folls a la seqüència inicial, tots emborratxats de cervesa, representant el cosmos; l’espectacle de la balena i el príncep…). La representació “còsmica”, com delirant, i el fantasiós relat d’aquell home que traspua pors, a partir de l’arribada de l’espectacle de la balena i el príncep.
Werckmeister. L’home suplanta els deus, va més enllà de les notes i afinaments naturals, per fer-se seus els sons divins. Werckmeister en fóra l’executor, qui va fer el pas definitiu. L’home que el protagonista cuida a casa, ho explica en una gravació que enregistra i proposa tirar enrere, tornar a l’estat natural. Un discurs que em sona un pèl grandiloqüent. Filosòfic.
FILMOGRAFIA
1977 El niu familiar
Családi tüzfészek / Family Nest / Le Nid familial
Nota sinòptica Els conflictes d’una parella jove que no pot mantenir la pròpia llar i han de compartir habitació amb els pares d’ell.
1978 Hotel Magnezit
1980 L’Outsider
Szabadgyalog
1982 Macbeth
Per a TV
1982 Panelkapcsolat
Rapports préfabriqués / The Prefab People
1984 Almanac de tardor
Öszi almanach / Almanac of Fall / Almanach d’automne
1987 La condemna
Kárhozat /Damnation / La condena
Nota sinòptica Espiral emocional en què els espais, els animals i el clima esdevenen tan importants com els protagonistes humans.
1990 The Last Boat
1990 Utolsó hajó
1990 City Life (erpisodi)
1994 Sátántangó
El tango de Satan
Nota sinòptica Set hores de metratge sobre la caiguda del comunisme
1995 Viatge a la plana
Utazás az alföldön / Journey on the Plain / Voyage sur la plaine hongroise
2000 Les harmonies Werckmeister
Werckmeister harmóniák / Armonías de Werckmeister / Les Harmonies Werckmeister / Le Armonie di Werckmeister
Directors Béla Tarr i Agnes Hranitzy. Guió Béla Tarr i László Krasznahorkai, el relat breu “Melanconia de la Resistència”, de Laszlo Krasznahorkai. Fotografia Patrick de Ranter, Miklós Gurbán, Erwin Lanzensberger, Gábor Medvigy, Emil Novák, Rob Tregenza. Música Mihály Vig. Muntatge Ágnes Hranitzky. Productors Ralph Cotta, Franz Goess, Paul Saadoun, Miklos Szita, Béla Tarr, Joachim Von Vietinghoff. Repartiment Lars Rudolph (János Valuska), Peter Fitz (György Eszter), Hanna Schygulla (Tünde Eszter). Color Blanc i negre. Durada 2h25. NFP Berlín 2001, Canes 2001-Qz. DF Pierre Grise.
Nota sinòptica El protagonista intenta viure la vida com a observador i no com a protagonista d’ell mateix.
2004 Visions d’ Europa (episodi Pròleg)
2007 L’home de Londres
The Man from London / A Londoni férfi / L’homme de Londres
Directors Bela Tarr i Ágnes Hranitzky. Guió László Krasznahorkai i Béla Tarr, basat en la novel·la de George Simenon, “L’homme de Londres”. Fotografia Fred Kelemen. Música Mihály Vig. Muntatge Ágnes Hranitzky. Productors Gábor Teni, Paul Saadoun, Christoph Hahnheiser, Joachim von Vietinghoff, Miki Zacher. Repartiment Miroslav Krobot, Tilda Swinton, János Derzsi, István Lénárt, Erika Bók, Ági Szirtes. Durada 2h12. NFP Canes 2007, SO. DI Fortissimo.
Nota sinòptica Adaptació de la novel·la de George Simenon, “L’home de Londres”. Segueix la història d’un guardagulles, testimoni d’un drama: una nit veu com dos homes es barallen ran de mar, que un cau a l’aigua i no en surt… L’actriu britànica Tilda Swinton és el nom més conegut del repartiment d’aquest film, que produïa el malaguanyat Humbert Balsan al moment de la seva mort.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig veure Satantango a Barna fa un parell d’anys i l’experiència va superar el fet cinematogràfic, és d’aquelles pel·lícules que et deixen un impacte en la memòria, com si les haguessis viscut realment. Impressionant. Damnation també em va agradar molt. Per cert, que aquesta era una de les pel·lícules preferides de Susan Sontag.
Felicitats per l’especial de Cannes, és fabulós.