Club 7 Cinema

Ja s’ha fet pública la “carta als Reis” que han escrit des de Hong Kong i… valga’m Déu, si ens porten tot el que demanen!

Sembla gairebé segur que Takeshi KITANO hi serà amb Kantoku Banzai! (títol que, si no he entès malament el que m’han explicat, vol dir “Visca el director!” i, efectivament, Kitano hi encarna un director de cinema). No és habitual del Festival de Canes, el cineasta japonès, que va triar la Mostra Venècia per presentar meravelles com Hana-bi (1997), Dolls (2002), Zatoichi (2003) i Takeshi’s (2005); mentre que, a la secció oficial de Canes, només hi ha tingut L’estiu de Kikujiro (1999).

Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l’article

De ganes me’n moro que s’acabi confirmant la presència d’un altre japonès, Shinji AOYAMA, autor d’una de les pel·lícules que més m’han trasbalsat, en tota la meva vida: l’elegíac poema audiovisual Eureka (2000), guanyador del premi de la crítica i el del jurat ecumènic a Canes. Conegut a casa nostra gràcies a la tasca del Festival de Sitges i al BAFF, els cinèfils d’aquí li poden haver conegut la radical Eli, Eli, lema sabachthani (2005) i Crickets (2005). Ara, pot tornar al Festival amb Sad Vacation, un drama sobre els vincles de sang.

No cal dir que, des de la Xina, també donen per fet que el gran mestre de mestres, HOU Hsiao-hsien, serà al certamen amb “el seu primer film en francès”, Le balon rouge; de la mateixa manera que s’hi passejarà WONG Kar-wai, amb la seva primera pel·lícula en anglès, My blueberry nights (que podria rebre l’honor d’inaugurar aquesta 60a edició, segons els rumors que han començat a córrer per França i, certament, situada en aquesta rutilant “pole position”, fóra una manera d’intentar distreure’n la pressió críticomediàtica). D’aquestes dues pel·lícules, ja n’he parlat a l’article Carta als Reis, al llindar de la primavera.

Guanyador del Grand Prix, l’any 2000, amb Dimonis al llindar de la porta, que li costà l’ostracisme i persecució de les autoritats comunistes xineses, Jiang WEN probablement tornarà a Canes, amb El sol també surt, que té Joan Chen i el mateix actor i director, al repartiment.

El coreà LEE Chang-dong, que va impactar a Venècia el 2002, amb Oasis (2002) -sobre el vincle entre un noi inadaptat social, tot just sortit de la presó, i una xicota amb paràlisi cerebral-, ja havia causat una petita sensació en una secció paral·lela de Canes, amb Pippermint Candy (2000), també temàticament dura. Enguany, sembla que podria estrenar-se en la secció competitiva, amb una obra aparentment més lleugera, Milyang, comèdia romàntica….

No en trobaríem pas gaires, de cineastes vius que hagin dirigit 100 pel·lícules. I el veteraníssim sud-coreà IM Kwon-taek n’és un dels pocs, si no l’únic que hi ha al món (insisteixo, viu, ara mateix). Durant anys i panys, l’home s’havia dedicat a productes comercials (d’aquí el seu bagatge quantitatiu); però, ja gran, va començar a fer obres de creació. En l’edició del 2000, va literalment meravellar-nos amb la dolça, sensible, bonica i alhora agosarada versió d’una “opera coreana”, Chunhyang. I si, malgrat tot, alguns vam rebre’l amb certa prevenció, per com fregava el rabeig estètic, ens va desarmar al cap de dos anys, amb l’admirable Embríac de dones i pintura, inspirada en la vida abismal d’un pintor genial de finals del segle XIX. Poc que va estar-ne a l’alçada, després, amb Low Life (2004) -projectada al BAFF-, en què precisament repassava la història política de Corea, a la segona meitat del segle XX i ho feia des del que hi representà el cinema. Ara, sembla que IM Kwon-taek ha enllestit A través dels anys, pel·lícula que significa la número 100 de la seva trajectòria i costa pensar que Canes es deixi perdre l’oportunitat de celebrar-ho, en una d’aquelles fastuoses gales al Gran Teatre Lumière del Palau dels Festivals.

N’hi ha que tenen sort. A WANG Xiaoshuai li va tocar la loteria fa dos anys, quan la presència al jurat de personatges amb ganes de guardonar “films amb causa política”, com Javier Bardem o Agnès Varda, va fer que la discretíssima Shangai dreams s’endugués un excessiu premi del Jurat. Él 1998, WANG havia presentat en una secció paral·lela Tan a prop del paradís, en què seguia el difícil encaix a la ciutat d’uns nois de la Xina rural. Sensible cinema de personatges essencialment bon i tanmateix enllotats per la situació social o política en què el toca viure, va donar peu a Drifters (2003) -també projectada en una paral·lela de Canes-, sobre el somni americà d’un xicot que havia aconseguit “viure’l”, entrant-hi clandestinament. Tanmateix, entre una i altra pel·lícula, WANG va tastar l’èxit amb La bicicleta de Beijin (2001), Gran Premi del Jurat, a Berlín. Decebedorament, Shangai dreams (2005) retrobava l’atmosfera de reclosió dels personatges (filles dels que, de joves, van combregar amb els missatges de la revolució cultural i van deixar la ciutat -Xangai- per anar a viure a indret remots a l’interior de la Xina, on ara es panseixen, amb el seu comunisme estantís, lluny, molt lluny de les transformacions econòmiques i socials que el poder promou a les ciutats de la costa -Xangai-); però la pel·lícula sucumbeix al relat i tot el potencial del seu cinema s’esbrava en el delit de narrar. Doncs bé, ´sembla que WANG té força números per tornar a la Croisette, amb Left, Right.

I KIM Ki-duk? També és a la llista. Encara que actualment rep faves per tots costats, l’autor de Primavera, estiu, tardor, hivern i… primavera (2003), podria gosar de treure el nas per Canes, d’on sortí força escaldat amb L’Arc (2005) -projectada a “Un certain regard”- i això que venia envoltat de l’èxit de Ferro 3, a Venècia, i de Samaritan Girl, a Berlín. No vull ni imaginar-me què pot passar, ara que ha caigut en desgràcia (ja que no s’ha refet, amb Time), si fa el pas de presentar-hi la nova Breath, història d’amor d’un presoner que s’enamora de la dona que li pinta la cel·la i que està protagonitzada per CHANG Cheng (el de Three Times, de HOU Hsiao-hsien; el de Tigre ajupit, drac amagat, d’Ang Lee… El març de 2007, però, encara l’estava filmant i ho té just per enllestir-la a temps.

En el terreny de la pura especulació (de fet, tot això és força especulació, per els casos que ara esmentaré, més) entren Triangle (tríptic sobre crims, que signen Tsui Hark, Ringo Lam i Johnnie To); The Sparrow, de Johnnie To; la comèdia de ciència ficció A Hope, d’ Stephen Chow; l’opera prima d’ Alexi Tan, Blood Brothers, i la nova pel·lícula de Pen-ek Ratanaruang, Ploy.

Veurem què en queda!

La fotografia d’aquest article és de My blueberry nights 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!