Veure en català “Tintín” o “Eva” em sortiria molt car

Jo visc a Malgrat, que per als que no la situeu al mapa, és una localitat a tocar de Blanes i Calella, a la punta del Maresme i arran de la comarca de la Selva. El cine “nostre” és el Lauren Costa Brava, de Blanes, i tenim prou a mà la Sala Mozart, de Calella, i els Cines Arenys, d’Arenys de Mar.

Avui  s’estrenen dos films emblemàtics de l’acord entre el Departament de Cultura i les majors, sobre el doblatge en català, Tintín i el secret de l’unicorn, de Steven Spielberg, i Eva, de Kike Maillo (que, amb l’enganyifa de la doble versió, la major “acordada” va permetre que inaugurés Sitges 2011).

Si les vull veure en català, me n’he d’anar fins a Mataró o a Girona, perquè entre aquestes dues ciutats no hi ha cap sala que les projecti en català.

Això vol dir que, a més del cost de l’entrada, veure-les en català em comporta una despesa de benzina -i segons com d’aparcament-, a més d’una inversió més gran de temps -que, alhora, vol dir pèrdua d’activitats que podria estar fent en aquesta estona de més-. I, com tots els catalanets i catalanetes, una part del que he pagat d’impostos han anat per pagar el doblatge al català.

“¡Si quieren cine en catalán, que se lo paguen!”: Oh, i tant que ens l’hem de pagar. I alguns més!

No en tinc prou éssent un ciutadà. Jo, català que parlo català, tinc menys drets a Catalunya que els meus conciutadans que parlen castellà i fins que aquells catalanoparlants que volen consumir cinema en castellà. Jo “me lo tengo que pagar”

Durant anys (molts) he estat aplicant un criteri: si una pel·lícula s’estrenava en versió catalana o VOSC, no l’anava a veure en VE o VOSE, perquè després s’utilitza l’estadística de taquilla contra la normalització del cinema en català. A més a més, he fet campanya (molt respectuosa, però campanya) perquè els amics i amigues m’imitessin i perquè els pares fessin quilòmetres on fos per dur els fills a veure cinema en català. Aquest criteri m’ha dut, no pas poques vegades, a renunciar a veure films que com a cinèfil no podia deixar passar, simplement perquè no tenia temps de desplaçar-me tants quilòmetres.

S’ha acabat.

Més enllà d’una postura personal que pot resultar tan coherent com inútil, no té sentit mantenir el criteri.

Tenim una llei vigent per a garantir el drets dels catalanoparlants, però el govern no la desenvolupa en aquest sentit i, a més, arriba a un acord amb les “majors” que evidentment segueix deixant-nos penjats a força ciutadans i ciutadanes (permeteu que ho remarqui: que vivim en zones molt poblades!). Es pot admetre que cal una progressivitat en la consecució d’objectius; però no ens podem permetre ni mixtificacions, ni que dades ni paraules remogudes emboirinin una realitat que és galdosa. El cert és que després de l’acord anunciat amb pompa i circumstàncies —i escampat per alguns mitjans de comunicació nostrats sense cap sentit crític (tot i l’evident manipulació de les dades a les notes de premsa de Cultura)—, la crua realitat és que s’estrenen Tintín i Eva i per a força gent, tot segueix igual de malament.

D’esforços per la llengua n’he fet, en faig i en faré. Per a mi, la promoció, defensa i ús de la llengua catalana és primordial. No cal dir que, com tants i tants a casa nostra, la calerada que m’hi gasto és descomunal. Però en el tema del cinema en català no estic disposat a fer més el dròpol. Si el govern ens estafa, partits com CiU enreden, el gruix de l’opinió publicada ja s’avé a la situació galdosa… escolti’m, jo no he de seguir fent el gamarús!

FOTO Cartell català de Tintín i el secret de l’unicorn, de Steven Spielberg

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *