Nanni Moretti se’n va al Vaticà

Que un individu com Nanni Moretti, sorneguer, càustic, d’esquerres, militant anti-Berlusconi i contra la mena d’esquerra que, amb la seva política va tornar a dur “il Cavaliere” i els seus amics feixites al poder, hagi dedicat la seva última pel·lícula a la figura d’un Papa electe que no en vol ser, de Papa, fa d’ Habemus Papam un dels títols més atractius de Canes 2011.

No és pas la primera vegada que l’Ésglésia apareix en una seva pel·lícula. Si més no, a La mesa e’ finita (1985), el protagonista era un capellà. Esclar que es tracta d’un mossèn que veu, amb angoixa creixent, com va quedant obsolet tot allò en què havia fonamentat les seves creences (és un capella encara jove que,  després d’haver servit Déu i la comunitat en una parròquia arraconada durant una dècada, torna a Roma ple d’unes esperances i bones intencions que aviat se li marceixen, a mesura que va trobant canviats tothom: els pares, la germana i fins els amics amb què havia compartit esforços polítics, anhels i dubtes). Ran de l’estrena (tardana) d’aquell film a casa nostra, José Luís Guarner escrivia a Fotogramas (núm. 1782, de febrer de 1992): L’acudit més clamorós de «La mesa e’ finita» —l’aparició de Moretti amb sotana— té molt menys d’impacte a Espanya, on no se’l coneix, que a Itàlia on se’l coneix bé pel seu passat trotskista, les seves pel·lícules marginals en Super 8 i la seva condició d’ “enfant terrible” del cinema italià d’ençà una dècada. Tot i que, no perquè faci de capellà és menys Moretti, sempre colèric i vilnerable, càustic fins al massoquisme, portaveu del desencant de la generació del 68.

Efectivament, quan tot just tenia vint anys, Nanni Moretti (19.08.1953, Brunico, Itàlia) ja va rodar un parell de curtmetratges ben significativament titualts La derrota (La sconfitta) —retrat d’un estudiant comunista en crisi— i Pâté de bourgeois —títol ben eloqüent!—. Al seu primer llargmetratge, Io sono un autarchico (1976) també repassa l’esquerra (intel·lectual), en què ell —sempre ell de protagonista, reflectint-hi la dimensió autobiogràfica— es deleix per refer la vida (la dona l’ha deixat) mentre un seu amic que el vol ajudar brega per muntar un espectacle d’avantguarda, forçant la companyia amb un entrenament físic i psíquic, que passa per discursos atabaladors sobre la política, Sade, el Living Theater, Foucault… El ressó del maig del 68 el fa aparèixer també a Bianca (1984), reduït a una caricatura, mentre el professor que interpreta, un purista, moralment exigent i de gran rigor ideològic,  ha de passar pel psicoanalista de l’institut on treballa (de nom “Marilyn Monroe” i on, per cert, s’enamora de la col·lega que dóna nom al film, encarnada per Laura Morante). Encara a Palombella Rossa (1989), l’amnèsic jugador de waterpolo que el protagonitza és un comunista que es resisteix a acceptar la fi de la fe en Marx. I el 1990, just després de la caiguda del Mur de Berlín i de la crisi dels partits comunistes de l’Europa de l’Est, agafa la càmera i se’n va a trobar els militants de base del PCI, en ple debat davant la proposta de canvi de nom (i reorientació ideològica), treball que es converteix en el documental La cosa.

Ran d’uns problemes de salut, el 1994 Moretti construeix una ficció que reprodueix, amb la seva indefectible ironia, el calvari mèdic que li ha tocat passar. Ho fa en clau de diari personal, en què recull també uns sèrie de reflexions sobre Roma (que recorre amb vespa: com li agrada, tot i que els especuladors…), el cinema (més aviat, la degeneració del cinema), els costums (més aviat, la degradació de la societat) i la vida mateixa (ho converteix en un cant a la vida simple, a la llibertat). És Caro diario, que guanya el Premi a la Millor Direcció de Canes 94, film que té una mena de segona part, d’actualització, el 1998, Abril (Aprile), que comença amb la victòria electoral de Berlusconi el 1994, documenta el seu compromís amb l’esquerra quan cau el govern de dreta dos anys després, parla de l’alegria de l’embaràs de la seva dona i del naixement del seu fill Pietro l’abril de 1996… un nou diari personal, en què es barreja la vida privada i la pública, la dimensió íntima i la política.

La dimensió íntima i la política, de fet sempre presents a la seva filmografia, donen peu, respectivament, a L’habitació del fill (Palma d’Or de 2001), pudorosa aproximació al dol per la pèrdua d’un fill (afortunadament, no autobiogràfica), i a Il Caimano (en competició el 2006), sàtira ferotge anti-Berlusconi, que culmina el seu delit de lluitar contra “il Cavaliere” també des de les pantalles de cinema (a més, esclar, de la seva activa militància pública).

Amb Habemus Papam, Nanni Moretti retroba els seus personatges en crisi. Ara es tracta d’un Papa electe que no es veu capaç d’exercir el càrrec (com a La mesa e’ finita es tractava d’un capellà a qui se li enfonsaven les creences, o a Palombella Rossa era un comunista amnèsic que es resistia a renunciar a la fe en Marx). I retroba el paper dels psicoanalistes. Això sí, no és ell el perplex, sinó que ha encarregat la tasca a un Michel Piccoli que, gornit, sembla de debò un autèntic bisbe de Roma. Per a ell s’ha reservat el paper del psicoanalista (a més, laic…) que ha de tractar el Papa electe. En una de les imatges de promoció del film, el podem veure en una audiència, assegut davant per davant del Vicari de Crist i envoltat de la cúria cardenalícila: fa un senyal al Papa, es gira per mirarse els purpurats i, tornant a mirar al pacient, li pregunta si té cap problema amb la fe… És una escena definitòria. Aquest cop, el Moretti de sempre, el Moretti humanista d’esquerres, el murri, se n’ha anat al Vaticà (encara que no li han deixat rodar a les instal·lacions reals).

El vincle de Nanni Moretti amb Canes és impressionant. No tan sols hi ha guanyat una Palma d’Or i un Premi de Millor Director; és que ja va sis vegades que participa en la competició com a director i se li han projectat quatre films seus fora de concurs, a part que ha optat en diverses ocasions al guardó de Millor Actor (dues de les quals, amb films d’altri  produïts per la seva Sacher Films: La seconda volta, de Mimmo Calopestri, i Il portaborse, de Daniele Luchetti). A més el 1997 va ser membre del jurat, convertint-se en el malson de la presidenta, Isabelle Adjani…

FOTO © 01 Distribuzione Habemus Papam, de Nanni Moretti

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *