L’Almodóvar que ve

Les pel·lícules s’han d’acabar, mal sigui a cegues, feia dir Almodóvar al personatge de Lluís Homar, en l’epileg de Los abrazos rotos (2009). En aquella frase hi hagué qui hi va veure una declaració de regeneració per part d’un cineasta –Almodóvar– que s’hauria quedat sense imatges. Per mi, simplement, hi proclama –eufòric– que aquella és la mena de cinema que fa i el que sap fer, que ve d’on les imatges d’aquest film ens recorden que ve: les comèdies americanes, grans melodrames i films “noirs” amb què forjà la seva cinefília, així com les televisives comèdies de situació i les formes ben diverses de la cultura popular espanyola del tardofranquisme que l’han alletat. I —vaig escriure—Almodóvar ni en fa ni en farà d’altre.

I ha arribat l’hora de veure cap on va. Amb La piel que habito (que presenta al Festival de Canes) adapta  una novel·la (Mygale / Tarantula, de Thierry Jonquet), els drets de la qual va comprar fa més de deu anys, que ha treballant amb una vintena de versions del guió al decurs dels darrers cinc anys (d’abans mateix de Volver) i que, segons declara Antonio Banderas (Fotogramas, maig de 2011) planteja una reflexió moral molt seriosa, vorejant el gènere de terror (..) un salt al buit. Així plantejada la cosa, no és estrany que el mateix Almodóvar hagi mostrat la seva curiositat per veure la reacció de públic, premsa i distribuïdors davant aquesta seva nova pel·lícula. Com que és bon venedor, ves que tot plegat no sigui una manera de generar expectatives; però no hem d’oblidar que aquesta és el primer film després de la (presumpta) frontissa de Los abrazos rotos. Que pot ser ben bé el primer títol de l’Almodóvar que ve.

Apunt sobre la trajectòria d’Almodóvar fins al 2009: Director: Pedro Almodóvar.

FOTO © Pathé Pedro Almodóvar i Antonio Banderas, director i protagonista de La piel que habito.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *