Els que vam nàixer un 14 d’abril tenim aquella cosa que li feia dir al meu pare, cada any, quan em felicitava: “Visca la República! I per molts anys!”. A més, també podem fabular que el nostre procés de gestació va durar exacatament 9 mesos, cosa que situaria l’acte material dels pares al 14 de juliol del’any anterior. I ves, tot fabulant, un altre motiu per a celebrar-ho encara més. Permeteu que us expliqui que, per mi, els 14 d’abril tenen des de fa uns anys encara un altre al·licient, que té a veure amb el Festival de Canes. Durant força temps, era al voltant d’aquesta data que en rebia la carta amb què em confirmaven l’acreditació per a poder cobrir el certamen. Certament, les noves tecnologies han permès agilitzar els tràmits administratius i, per exemple, enguany m’ho van confirmar el primer de març, evidentment per correu electrònic (lligat a un web especialitzat). Però és que ara és la roda de premsa de presentació de l’actual edició la que té lloc al voltant del 14 d’abril (de fet, l’anuncien genèricament a mitjan abril), fins al punt que demà mateix hi haurà la d’aquest any. Per tant, el dinar i la primera hora del dia del meu aniversari penso passar-los davant de l’ordinador, celebrant les alegries i emprenyant-me amb les penes de la programació anunciada d’aquesta 64a edició: un gran regal, per a mi.
Arribem al dia D que els rumors han seguit pràcticament estancats allà on van quedar de bell antuvi. Certament, corre la brama que alguns els hem de deixar per descartats, i no són pas noms menors… Ara bé, Almodóvar, per exemple, que oficialment ha negat la rumorologia en qualsevol sentit, per bé que se li atribueix la voluntat de “no revelar” algun aspecte de la pel·lícula amb tanta anticipació respecte de l’estrena espanyola (a final d’estiu, començament de tardor)… feia setmanes que tothom donava per fet que aniria a Venècia o Sant Sebastià. Tanmateix, a darrera hora, han reviscolat les veus que el resituen a Canes. I un dubte: és possible que realment hi hagi hagut un canvi de decisió per part d’Almodóvar, el presumpte argumentari del qual sembla més aviat una excusa de mal pagador? Podria tenir alguna cosa a veure aquest hipotètic canvi, amb els rumors que apunten Malick fora de la competició? Si fos així, no volia Almodóvar fer de comparsa a la marxa triomfal de Malick? Tant fort jugaria, tant decidit estaria a anar per totes, amb La piel que habito?
Com ja s’havia dit, sembla que no hi seran: A la carretera, l’adaptació de Kerouac de mans de Walter Salles; Imperdonables, el nou Techiné; The Deep Blue Sea, de Terence Davies (ja ho veurem, però…); The Grandmasters, de Wong Karwai (tanmateix, sempre propens a sorpreses de darrera hora); Un mètode perillós, de David Cronenberg (i això que sembla que la té llesta…)…
I, en canvi, es dóna per fet que hi seran:
Malenconia, de Lars Von Trier (la “… beautiful movie about the end of the world”)
L’imperi, de Bruno Dumont (marginals rondant per les dunes de Pas de Calais, amb el dimoni pel mig…)
Pollastre amb prunes, de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud (adaptació del còmic homònim de Satrapi)
Capturats, de Brillante Mendoza (estrangers segrestats accidentalment per grup terrorista musulmà a les Filipines)
El noi de la bici, dels germans Dardenne (fill adolescent abandonat pel pare troba suport en una dona)
Casa de tolerància, de Bertrand Bonello (el món a part d’una casa de cites al París de començament del segle XX, la quotidianitat d’aquelles dones)
Aquest deu ser el lloc, del napolità Paolo Sorrentino (amb Sean Penn com a estrella del rock ja retirada que es posa a buscar el criminal de guerra nazi refugiat als EUA que les feu passar magres a son pare al camp de concentració)
Hi havia una vegada a l’Anatòlia, de Nuri Bilge Ceylan (història d’un metge que viu a l’estepa d’ Anatòlia…)
Hem de parlar d’en Kevin, de Lynne Ramsay (la mare d’un noi que ha comès matança a l’estil Columbine es pregunta quina part de culpa en té, del que ha passat, ha estimat mai de debò son fill?)
Habemus Papam, de Nanni Moretti (Michel Piccoli, escollit Papa no en vol ser i en Moretti, psiconanalista fitxat pels cardenals perquè hi posi remei…)
L’arbre de la vida, de Terrence Malick (diuen que fora de competició…)
Homes lliures, d’Ismaël Farroukhi (Basada en la història real de Si Kadour Ben Ghabrit, imam de la Mesquita de París, que durant l’ocupació nazi, va salvar de les batudes desenes de persones, jueus i resistents. D’entre elles, el cantant jueu algerià Salim Halali)
Inquiet, de Gus Van Sant (que sembla que inaugurarà “Un Certain Regard”)
Faust, d’ Alexander Sokurov
Les bien-aimés, de Christophe Honoré
Miracle, de Hirokazu Kore-eda (un parell de germanets, separats pel divorci del pare posen l’esperança en un tren de gran velocitat que juntarà les ciutats on viuen les dues parts de l’antiga família: hi haurà miracle?)
I es parla també de: La folie Almayer, de Chantal Akerman; Tatsumi, d’Eric Khoo; Post tenebras lux, de Carlos Reygadas; Le Havre, d’ Aki Kaurismäki; La dona del cinquè, de Pawel Pawlikowski; Elena, d’Andrei Zvyagintsev (el director de l’esplèndida El retorn); Un amor de joventut, de Mia Hansen-Løve; Els amants, de Nicolas Klotz (que bé podria anar a Quinzena o Regard); Per l’Ellen, de SO Yong Kim; Terraferma, d’Emanuele Crialese; Les pauvres gens, de Robert Guédiguian; Pater, d’Alain Cavalier; El gat del rabí, de Joann Sfar i Antoine Delesvaux (adaptació d’un còmic de Sfar, triomfador el 2010 amb el biopic sobre Gainsbourg); The Exchange, d’Eran Kolirin; Elles, de Malgoska Szumowska…
I podem donar per fet que, en sessions de mitjanit: el voltatge eròtic de Bye Bye Blondie, de Virginie Despentes (i ves que no hi vagi també la de Bonello)
FOTO © Wild Bunch Thomas Doret i Cécile de France, a El noi de la bici, dels germans Dardenne
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
IonCinema, que el febrer va obrir la capsa dels trons de la rumorologia sobre Canes 2011, ha tancat la campanya avui, fent alguns retocs a la seva llista inicial, que recullen les diverses especulacions que hem comentat al decurs d’aquest parell de mesos: Updated Cannes 2011 Predictions.