Director: Denis Villeneuve

El setembre ens van arribar de Venècia comentaris elogiosos  sobre Incendis, l’última pel·lícula del quebequès Denis Villeneuve. Tot just una mica més tard, des de Valladolid s’hi insistia i a més ho reblaven amb el Premi al Millor Guió, el Premi de la Joventut i el Premi del Públic. Villeneuve, doncs, sembla que convenç tot just un any després d’haver confirmat amb Polytechnique (2009) les expectatives que havia creat amb el seu multipremiat curtmetratge Next Floor (2008). Però aquest no és pas un cineasta que comenci ara: d’alguna manera, el 2008 va “renèixer”. Qui és Denis Villeneuve?

Nascut el 3 d’octubre de 1967, a Gentilly (prop de la ciutat de Trois-Rivières), al Québec, Denis Villeneuve va estudiar cinema a la universitat de Mont-real; però el debut de la seva carrera l’hem de situar en un concurs, del qual en sortí com a gran guanyador. Efectivament, quan tenia 23 anys d’edat, va triomfar al programa televisiu “La course Europa-Asie” (1990-91), de Radio Canadà, en què joves cineastes equipats amb una càmera de video feien la volta al món i anaven enviant, a l’emissora i en dates concretes, el resultat dels seus treballs. Aquella experiència li va permetre realitzar fins a vint curtmetratges.

La seva carta de presentació cinematogràfica, tanmateix, es materialitzaria el 1994, amb el curtmetratge REW-FFWD, que al Festival de Locarno guanyà el Premi Especial de l’Acadèmia de Cinema de Nova York (és a dir, una beca de 4.000$). En 30 minuts documenta la transformació d’un paparazzi que, havent anat a Jamaica a retratar una model esplèndida, s’adona de la realitat que l’envolta i que les imatges que volia crear res no tenen a veure amb l’indret on les anava a captar. Justament, aquell mateix any, Villeneuve va publicar el quadern de viatge Voyage en Jamaïque: D’un scaphandrier au casque qui fuit par cent brasses de profondeur, en la que fins ara és la seva única experiència al camp editorial.

És autor de diversos videoclips, entre els quals: “Ensorcelée” (1994), per al cantant Daniel Bélanger (Felix al millor clip de l’any a la Gala l’AA4); “Querer” (1995), per a Cirque du Soleil (guanyador de tres premis, d’entre els quals el del clip canadenc visualment més innovador, als Much Music Awards 1995), i “Tout simplement jaloux” (1996), per a la banda quebequesa Beau Dommage (Millor Videoclip Francòfon Canadenc, als Much Music Awards 1996). I ha treballat també al camp publicitari, a mésd’enregistrar un concert-documental del cantant Richard Seguin.

I el 1997 enfila ja una autèntica carrera al cinema, com a co-autor del film col·lectiu Cosmos, mosaic que conformen sis contes urbans ambientats al Mont-réal finisecular, presentat a Quinzena de Realitzadors de Canes i a festivals com ara Toronto i Telluride, a més de ser nominada als Genie Awards —els òscar canadencs— i dos anys després, proposada com a candidata de l’acadèmia canadenca als Òscar. Tot seguit, vindran la seva “opera prima”, Un 32 d’agost a la terra (1998), seleccionada a Un Certain Regard de Canes 1998, i  Maelström (2000), programada a la secció  Panorama de Berlín 2001 (on guanyà el Premi FIPRESCI del jurat de la crítica internacional), així com a Sundance i Valladolid, després d’haver-se presentat en societat, primer de tot, al seu propi país (Mont-real 2000) i al Canadà (Toronto 2000), acabant per ser proposada pels acadèmics canadencs perquè els representés a l’òscar de Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa.

Estilista visual que sol treballar amb format Scope (a qui alguns acusen d’arrossegar un deix videocliper i un cert posat autoral), escriu ell mateix els guions d’aquests seus primers films, amb arguments un pèl forçats. A Un 32 d’agost a la terra, és una dona que, ran d’un accident de trànsit, vol canviar de vida i demana al seu millor amic que li faci un fill, cosa que aquest accepta, tan enamorat secretament d’ella com trasbalsat per la proposició, a canvi d’anar-lo a engendrar… al desert de Salt Lake City!. I un accident de cotxe també capgira definitivament les coses a la protagonista de Maelström: una noia guapa, de bona família, a qui les coses li van bé, malgrat tenir escassa vida privada… fins que els negocis li voregen la fallida, queda involuntàriament i inesperadament embarassada, avorta i comença a anar del mal borràs, de bar en bar, d’home en home… i acaba atropellant un vianant, borratxa, i fugint, de manera que després no ho podrà aguantar…

Curiosament, mentre aquests dos films cridaven l’atenció als programadors de festivals i fins alguns jurats els guardonaven, no es pot pas dir que hagin tingut bones estrenes arreu: per exemple, a França, les crítiques de Maelström fóren com a molt condescents, quan no clarament negatives. No es pot pas negar, però, que l’arrancada d’aquest quebequès havia estat prometedora. En canvi la seva trajectòria s’interrompé i, seriosament, no la reprendria fins al cap de set anys. Efectivament, entre 2001 i 2008 només se li coneix un curtmetratge, 120 Seconds to Get Elected (2006), de tan sols 2 minuts de durada, els que té un polític per a convèncer la gent que el votin, fent-los promeses electorals que ell està convençut que és el que l’electorat vol sentir.

De manera que el 2008, amb el curtmetratge exitós Next Floor (Premi Canal Plus al Millor Curtmetratge de Setmana de la Crítica de Canes, Millor Curt de Sitges 2008, Menció Especial del Jurat del Curtmetratge de Toronto 2008 i una dotzena de guardons més que ha recollit d’entre la seixantena de certamens en què ha participat) és com si tornés a començar. I certament, l’home ha agafat empenta, perquè l’any següent, a més de tenir Next Floor a Sundance, presenta a Quinzena de Realitzadors de Canes 2009, Polytechnique, reconstrucció de la massacre que el 6 de desembre de 1989 hi hagué a l’Institut Politècnic de Mont-real, narrada pels ulls de dos estudiants, la vida dels quals va canviar per sempre quan un noi va entrar a l’escola amb una dèria al cap: suicidar-se i endur-se amb ell tantes dones com pogués. Una cinta que el mateix Denis Villeneuve qualifica de “terror quebequès”, en la mesura que els fets tràgics reconstruïts van tenir lloc en una societat particularment avançada pel que fa al rol de la dona. I, sense parar, el 2010 ha vist com Incendis la hi programaven les Jornades del Autors de Venècia, Toronto i Valladolid, abans que es converteixi en el seu film més estrenat comercialment… i novament fos un seu títol triat pels acadèmics canadencs perquè els representés als Òscar, aquest cop arribant a ser un dels 5 finalistes de la categoria.

Crida especialment l’atenció que, en aquesta segona part de la seva carrera, els guions ja no els entomi sol o delegui la tasca en altres. Així és Jacques Davidts qui signa els de Next Floor (a partir d’una idea original de la promotora cultural Phoebe Greenberg) i Polytechnique. El d’Incendis ja el torna a assumir Villeneuve, però ha comptat amb la col·laboració de Valérie Beaugrand-Champagne, i es basa en la peça teatral homònima de Wajdi Mouawad.

FOTO © Happiness Dist Denis Villeneuve

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *