Imma Merino: “Que l’Àngel Sala programi i els altres ja decidirem què veiem i què en pensem”

El fet que es tracti d’una ficció (i que per tant no s’hagi filmat la violació real d’un nen, ni se l’hagi maltractat, tal com la productora s’ha encarregat de demostrar i hem de donar per fet) no vol dir que no hi hagi una responsabilitat moral per part de qui l’ha feta. Ara bé, també cadascú és moralment responsable de la seva pròpia mirada i, sense que decideixin per ell, ha de triar què veu i com veu les imatges. De la mateixa manera que, encara que sigui una ficció emborderida sobre el rodatge d’una mena de “snuff movie”, no és el mateix que si fos certament una “snuff”, en què les víctimes serien reals, diu Imma Merino al seu interessantíssim article Contra una denúncia, publicat al diari El Punt.

Merino, que no estalvia cap mena de retret a la pel·lícula A serbian film —de la qual diu que, amb el pretext d’aportar una metàfora sobre la violència política al seu país, posa en escena unes situacions brutals, desagradables i aberrants que culminen amb la violació d’una criatura— i que confessa com li molesta a nivell sensible i moral que hi hagi una exhibició de la violència (sigui real o fictícia) sense que hi percebi una reflexió sobre el perquè i com mostrar-la, no dubta a afirmar que a banda de la (mala) opinió que em mereix la pel·lícula esmentada, em sembla “terrorífic” que la Fiscalia de Barcelona hagi presentat una denúncia contra Àngel Sala, director entusiasta i dinamitzador del festival de Sitges, per haver exhibit «A serbian film».

Imma Merino —a qui conec i sé, efectivament, particularment refractària davant qualsevol obra o producte que es rabegi en violència de qualsevol mena o en la negror més negre de la condició humana— mostra en aquest article una lucidesa i claredat d’idees i de valors morals, que francament trobo a faltar en  comentaris que sento aquests dies per part d’alguns professionals de la comunicació, que és posen al costat de la censura i la repressió. Certament, tothom té dret a dir el que pensa, però cal pensar el que es diu i especialment els periodistes —i encara més els de Catalunya Ràdio i demés mitjans públics de comunicació—. Perquè els comunicadors tenen una responsabilitat ètica amb els valors pregonament democràtics i no s’hi val a tirar de populisme i practicar la superficialitat, oimés quan es tracta d’una qüestió delicada com la d’aquest cas. Per això em resulta tan valuós l’article d’Imma Merino, perquè ella no tan sols rebutja la pel·lícula, sinó que confessa que l’havia començat a veure —al festival de Sitges— i hi va haver un moment en què no ho vaig aguantar més o, de fet, no ho vaig voler aguantar més; però no per això demana la prohibició del film, ni vol treure a la resta de gent adulta i sana el dret a veure-la.

La llibertat ha costat molt; però, tot i que hi ha qui la defensa i sempre l’ha defensada sense renunciar al rigor moral i al respecte als valors i a les persones, aquests dies estem veient i sobretot sentint com alguns altres, amb frivolitat blasmable, estan ben disposats a renunciar-hi, a avalar censures i paternalismes protectors. Perquè, quan s’ha obert línies telefòniques en alguns programes, hem escoltat gent jove i gran, mares i pares, fills i àvies que, amb total impunitat han fet apologia de la censura i la repressió, sense que tampoc se’ls contraposés cap comentari assenyat i reflexiu per part de qui conduia el programa. La defensa dels valors democràtics està cada cop més òrfena —i jo que em pensava que era un dels principis inherents als mitjans de comunicació públics, si més no!—.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *