Sorpresa als César 2008

Es pot ben dir que la temporada de premis s’ha acabat amb sorpresa final, amb l’entronització del “biopic” Seraphine -guanyadora de 7 estatuetes-, però sobretot, amb la pràctica marginació d’Un conte de Nadal, d’ Arnaud Desplechin, i d’Entre les murs, de Laurent Cantet, dos films majors i particularment prestigiosos.

Els César que es van lliurar ahir al vespre, a París, tanquen aquest trimestre, a cavall de 2008 i 2009, farcit de nominacions i premis, de tothom i a pertot arreu. Ara pràcticament només en queden escorrialles, be de tocatardans, bé dent avesada a premiar quan els altres ja no ho fan. I, si fins ahir, la temporada de llorers ens havia permès conèixer títols, confirmar prediccions, discrepar de resultats… el que anit passà als César no podem deixar de catalagor-ho de sorpresa.

La gran triomfadora, Sèraphine, de Martin Provost,  narra la relació entre el primer marxant d’art que va comprar un Picasso i la seva visionària dona de fer feines, que revelà un inesperat talent artístic. Es tracta de Séraphine Louis, que morí en total anonimat i en la més absoluta indigència el 1942, després d’haver estat internada durant tota una dècada. Prou desconeguda, doncs, a la seva obra pictòrica se li ha dedicat una exposició pràcticament inèdita coincidint amb l’estrena francesa de la pel·lícula. Personatge, doncs, que reclamava una obra de ficció sobre la seva vida, l’ha trobada en aquest film biogràfic que, pel que ens diuen, va despertar un particupar interés entre el públic i ara el suport total dels acadèmics: César a la Millor Pel·lícula, a la Millor Actriu (Yolande Moreau), Guió original (Marc Abdelnour, Martin Provost), Música (Michael Galasso), Fotografia (Laurent Brunet), Vestuari i Decorats. O sigui que, de les 9 nominacions, n’ha aconseguit 7 premis: d’això se’n diu arrasar!

Mesrine, que d’antuvi era favorita per aquella cosa d’haver congriat un nombre de candidatures més elevat que cap altra, s’ha hagut de conformar amb 3 estatuetes, per bé que, a més de la del só, en té dues de les considerades més importants: les de Millor Director (Jean-François Richet) i Millor Actor (Vincent Cassel). Film policíac sobre l’anomenat “enemic públic número 1 de la dècada dels seixanta, igualment ben acollit a la taquilla, el paper de Mesrine als César confirma el suport dels votants al cinema de gènere “a la francesa”, a cavall entre la seva musculada tradició -sigui de “polars”, sigui de “biopics”…- i la vocació popular d’aquesta mena de productes. Dit i fet, una comèdia que ha dut a les sales més d’un milió d’espectadors, Le premier jour du reste de ta vie, ha estat igualment beneïda amb 3 César i que, molt significativament, a més del del Muntatge, són els d’ Actor Més Prometedor (Marc-André Grondin, el quebequès de C.R.A.Z.Y) i Actriu Més Prometedora (la belga Deborah François, la noia de L’Enfant, dels germans Dardenne).

Un cop l’Acadèmia ha deixat clares les credencials d’enguany, és a dir, per què aposta de debò, es cura en salut i deixa un raconet per al diguem-ne cinema més d’autor. Fent com de transició entre la comercialitat de “qualité” i les “Chef d’oeuvre d’auteur”, 2 César a Fa temps que t’estimo, de Philippe Claudel: Millor Opera Prima i Millor Actriu Secundària (Elsa Zylberstein). I ja tot seguit, amb 1 únic César: Entre les murs, de Laurent Cantet, al Millor Guió Adaptat; Un conte de Nadal, d’Arnaud Desplechin, al Millor Actor Secundari (Jean-Paul Roussillon); Les plages d’Agnès, d’ Agnès Varda, al Millor Documental ; Vals amb Bashir, d’Ari Folman, al Millor Film Estranger.

Les Miettes, de Pierre Pinaud, s’ha endut el César al Millor Curtmetratge, emntre que Dustin Hoffman ha recollit el César d’Honor. Al decurs de la gala, hi ha hagut un record pel malaguanyat Guillaume Dépardieu, a qui la seva germana ha dedicat unes sentides paraules, i una tronadora ovació, amb tota la sala dempeus, d’homenatge a Claude Berri, el productor fa poc traspassat.

Mirant en perspectiva les 34 edicions dels César, segurament hauríem d’admetre que no ha estat ben bé una “sorpresa” el resultat d’enguany; però veníem d’uns anys en què es guardonaven obres com Lady Chatterley, de Pascal Ferran, i La grana i el mújol, d’ Andellatif Kechiche, que, en la seva diversitat, eren més d’autor que de gènere. I justament en aquesta edició, els acadèmics francesos tenien a l’abast, d’una banda, la Palma d’Or -la primera que guanya un seu cineasta, en dècades i a la qual, no ho oblidéssim, van presentar als col·legues de Hollywood, per si els la volien nominar als Oscar- i, per altre cantó, un film extraordinari com el de Desplechin que, malgrat la seva qualitat i la bona acollida que ha tingut, va curt de premis, justament perquè el de Cantet, en aquest sentit li ha fet ombra. Però no, no ha pogut ser -i aquí rau la sorpresa- perquè s’han desdit de la línia dels darrers anys i han anat a buscar unes produccions, com deia, més entre la tradició genèrica i la comercialitat.

Tanmateix, els César no han guardonat i ja havien nominat ben poc el gran “boom” de la taquilla, Benvingut al país dels Ch’ti. El seu director i protagonista, Dany Boon, que havia posat el crit al cel i reivindicava que els César reconeguessin la mena de cinema que més rendia econòmicament, va reclamar una categoria específica per a les comèdies i havia anunciat que no aniria a la gala de lliurament dels César. La pressió potser ha tingut algun efecte en els acadèmics a l’hora d’emetre el vot -vés a saber!-; però ell finalment ha estat a la gala i, a més, ha pujat dalt de l’escenari, mantenint-se fidel, però, als seus postulats. Aquesta postura reobre un debat que, a la meva manera d’entendre és fals i perillós, perquè la qualitat no té res a veure amb el gust ni amb el màrqueting ni la publicitat. Hi ha la mania, en alguns, de voler-ho tot. I que una pel·lícula vagi molt bé a taquilla és el millor premi per a un producte que busca sobretot la rendibilitat econòmica i arribar al gran públic. No podem però perdre el senderi. Això no la fa més bona, no li dóna més profunditat, no li atorga una més gran complexitat artística. I si en uns premis es vota la qualitat, l’excel·lència, hi ha qui no hi pot aspirar, per molts diners que hagi fet. Qüestió diferent és que, dins d’uns paràmetres, s’aposti per un cinema més de gènere, més d’autor, més intimista o més èpic, més avantguardista o més convencional. El que no es podria admetre, llevat que es vugui fer passar bou er bèstia grossa, és que la riquesa fos sinònim de qualitat.

Article d’aquest bloc sobre les nominacions [César 2009: les nominacions]

Llista completa dels César 2008 i les nominacions prèvies [AlloCiné César 2009]

FOTO © Diaphana Films Yolande Moreau, a Séraphine, de Martin Provost

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *