Club 7 Cinema

El somni, de Christophe Farnarier

El somni és, en tots sentits, fruit de la trobada entre un fotògraf i un pastor. O més ben dit, és el resultat de la convivència d’aquest fotògraf amb el pastor Joan “Pipa”, un personatge diguem-ne primari, de la mena d’homes que gairebé ja no en queden -per com s’extingeix amb ells l’antic vincle directe entre la nostra espècie i la Natura-, dotat d’una visió del món potser molt esbiaixada que, en el fons, és purament àcrata i vitalment múrria. Un personatge exhibicionista, que xala de valent davant la càmera, sentint-se protagonista i transmetent la seva experiència i, sobretot, dient-hi la seva sobre qualsevol cosa que surt.

Aquest és un fragment de l’article “El fotògraf i el pastor”, que podeu llegir sencer, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO El fotògraf i el pastor, al rodatge d’El somni, de Christophe Farnarier

Comentari: “El somni”

***

El fotògraf i el pastor

Christophe Farnarier, el director d’ El somni, va ser el responsable de la fotografia d’ Honor de cavalleria, d’Albert Serra. Allà, ja va cridar poderosament l’atenció el joc que féu entre la llum i les camises blanques del Quixot i en Sanxo, atorgant a les imatges una entitat visual de connotacions pasolinianes. També en aquella ocasió, Farnarier va demostrar un talent per a la subtilesa estètica, de manera que no pocs plans atresoraven una ostensible bellesa compositiva -malgrat els tossuts i murris esforços de Serra  per a enlletgir-ho tot- i alhora negaven qualsevol rabeig esteticista. Ara, veient El somni, de la qual també n’assumeix la fotografia, se’m confirma l’interès envers les imatges de Farnarier.

Tot i les condicions del rodatge i la càmera digital emprada, que donen peu a una fotografia necessàriament limitada, els enquadraments amb què agafa parts del rostre o de l’atrezzo de Joan “Pipa”, el pastor, i sobretot la textura que dóna a les imatges el joc entre la llum i el ramat -amb la seva entitat rugosa i dinàmica, de formes canviants…-, van conformant una obra que poua la bellesa visual en un concepte madur, profund, de l’art fotogràfic. Farnarier no tan sols de les limitacions en fa virtut, sinó que practica una mena de regeneració depuradora a l’hora de construir d’imatges, a la manera com Albert Serra fa respecte a la posada en escena: explorant les possibilitats d’allò que és essencial, primmigeni, sense recórrer als decoratius “agafadors” de la sofisticació.

El somni és, en tots sentits, fruit de la trobada entre un fotògraf i un pastor. O més ben dit, és el resultat de la convivència d’aquest fotògraf amb el pastor Joan “Pipa”, un personatge diguem-ne primari, de la mena d’homes que gairebé ja no en queden -per com s’extingeix amb ells l’antic vincle directe entre la nostra espècie i la Natura-, dotat d’una visió del món potser molt esbiaixada que, en el fons, és purament àcrata i vitalment múrria. Un personatge exhibicionista, que xala de valent davant la càmera, sentint-se protagonista i transmetent la seva experiència i, sobretot, dient-hi la seva sobre qualsevol cosa que surt.

Els Joan “PIpa”, efectivament,  no desaprofiten els sostres que troben per anar a dormir, però poc que necessiten ni cases, ni hotels, ni cap dels recursos de la nostra civilització, per anar tirant mentre fant la seva feina: qualsevol racó ja els va bé per fer una capcinada. Paguen els drets comunals que algú ha instituït, però ells viuen la quotidianitat com si fossin els “amos” dels camins i els prats, en el sentit col·lectiu, compartit, de la propietat i en el sentit del lligam entre l’home de muntanya i el territori pel qual es mou des de fa anys i panys. Poc que hi ha governs ni ministeris que puguin fer res bé a l’hora de regular les coses d’aquelles valls i aquells turos, perquè aquell món els és aliè; aquell món és tot un univers per als que el viuen. Són ells els que s’organitzen de manera pràctica i des de temps immemorials, aprofitant el millor de cada vessant, de cada plana, de cada prat. Els Joan “Pipa” canten boleros amb la satisfacció dels pillets sorneguers i a penes poden seguir quan algú entona “El virolai”, tot i que, vitalistes, celebren qualsevol cançó que algú enfila, oimés si hi ha algun porró per anar remullant la gola. Els boleros són, esclar, en castellà, en aquella mena de castellà d’accent català que hi afegeix encara una gràcia suplementària, testimoni de tot una època del nostre país; de la mateixa manera que Joan “Pipa” esmenta ministeris i governs, però em sembla que no parla mai de la Generalitat ni els seus consellers, segurament tan llunyans al seu món com ho estan els de Madrid i més enllà. Això sí, en Joan “Pipa”, bo i parlant dels carabiners, retreu que, de Guàrdia Civil, cap de català. En ell i els que són com ell trobem les arrels pregones d’un anarquisme no pas intel·lectual, sinó vital, que ha estat molt estès al nostre país i que n’ha conformat el tarannà molt més del que sovint es vol reconèixer, tot i que sense aquest component, hi ha pàgines de la nostra Història que fóren incomprensibles.

Tanmateix, aquell món de Joan “Pipa” no és un paradís aïllat i, de mica en mica, anem prenent consciència de com, des de l’exterior, els l’anem destruint. Tot primer una pintada anti-MAT i les carreteres, finalment la línia del TGV. Signes d’una determinada evolició -o involució- de les coses, de la qual forma part la manca de relleu generacional, l’extinció també demogràfica d’aquell univers. Un “progrés” que segurament assumim com a inevitable, però que, pel que fa al cas, em du a formular-me una pregunta, per simple que sigui: Si el bestiar no pot pasturar, què passa amb el que mengem? Us ben asseguro que, quan agafi el TGV cap a Perpinyà, en passar per aquell antic paradís, em sentiré incòmode.

El somni de Joan “Pipa” es emboscar-se amb dones i que no el puguin trobar ni els d’Hisenda. El somni de Christophe Farnarier ens documenta aquesta manera de viure i entendre la vida, fa que les imatges la celebrin i en donin testimoni. Amb una coherència absoluta, Farnarier no ens il·lustra sobre la transhumància: hi és, però el seu film se centra en el pastor, i deixa com a context tota la resta. Un context que, a través del protagonista, va prenent les dimensions i significats que anem comentant. Les “actuacions” dels gossos d’atura les veiem de lluny; del vincle entre el moviment i els sons de Joan “Pipa” amb el bestiar ens en queda constància mentre el veiem a ell posar-se a caminar; dels efectes de la sequera en l’herba d’alta muntanya, a penes un parell de plans… I així, del canvi climàtic o de Bin Laden, se’ns en parla bàsicament a través del que diu el pastor, perquè sobretot interessa saber com l’afecta el que els arriba de fora. I a través d’ell, com s’extingeix aquell món.

Veure El somni, amb la manca de pretensions amb què ha estat concebuda -cosa que no vol dir que no estigui molt i molt pensada- i amb la cordialitat amb què ha estat realitzada -afabilitat que traspua a la pantalla-,  esdevé una experiència deliciosa. Farnarier l’ha dotada d’un ritme molt fluid, a to amb el del seu personatge, però sense encallar-se. Comença amb un embull de gent que parla a l’hora, en el tràfec dels preparatius del viatge, i, tot seguit, ve la serenor de la caminada, en què de mica en mica deixem enrere poble i carretera asfaltada i ens endinsem a bosc. Els apunts descriptius de la tasca del pastor van enfilant les diverses, sovint divertides, intervencions de Joan “Pipa”, combinades amb les succesives trobades amb altres personatges -absents o, majoritàriament, presents- que donen peu a conèixer millor la vida del transhumant o a xerrades sobre aquell món. N’hi hauria per haver-se encantat amb els paisatges o amb l’art de conduir els ramats; n’hi hauria per haver-ho enfocat de moltes altres maneres. Però s’ha sabut perfectament triar les imatges enregistrades per mostrar el que interessava i com interessava i s’ha sabut servir-nos-les de manera dinàmica i entretinguda, aprofitant les personalitats del pastor i del fotògraf, en un molt admirable exercici d’honradesa cinematogràfica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!