Club 7 Cinema

1976. Directora: Manuela Martelli. Guió: Alejandra Moffat i Manuela Martelli. Repartiment: Aline Kuppenheim (Carmen), Nicolás Sepúlveda (Elías), Hugo Medina (Padre Sánchez), Alejandro Goic (Miguel). Vista el dia 13.01.2023, en VOSE, per Filmin.

Sinopsi: Xile, 1976. tres anys després del cop d’estat de Pinochet, Carmen se’n va a supervisar la reforma de la casa familiar arran de mar. El marit, els fills i els nets van i venen durant les vacances d’hivern. Quan el capellà li demana que s’ocupi d’un noi que acull en secret, Carmen es troba en terreny desconegut, lluny de la vida burgesa i tranquil·la que ha menat fins ara.

Festivals: Canes 2022 – Quinzena dels Realitzadors.

Comentari.

Oportunament, aquesta pel·lícula es diu i està ambientada al 1976, tres anys després del cop d’estat del salvatge Augusto Pinochet a Xile. La repressió encara és ben viva, però la societat ja comença a anar tirant amb les diferents maneres de viure sota el règim. És, en bona mesura, el que ens mostra el film: des de fills que comencen a plantejar situacions laborals injustes i el pare -metge- que els fa callar, a matrimoni pinochetista que voldria depurar de comunistes un hospital, passant per un veí perillós, uns obrers que comenten les desaparicions de gent en mans de militars, el capellà que acull un fugitiu però té por, el mateix fugitiu, els lluitadors clandestins… i Carmen, la protagonista. Ella pertany a la classe burgesa, a una família que té un estatus en la societat de la dictadura -el marit ha aconseguit un càrrec a l’hospital que ocupava un represaliat-, sense ser manifestament pinochetistes, gaudint tanmateix de la situació benestant. Però Carmen no és cega ni sorda, sent i veu… I quan ajuda el fugitiu va experimentant la por i la inseguretat en la pròpia pell.

Martelli representa amb tota mena de detalls la presència de la dictadura en la societat, malgrat els silencis, malgrat el que queda fora de camp, implacable, sanguinària.

La pel·lícula és molt coherent, no es desvia mai ni un pèl del seu propòsit, centrant-se en Carmen. L’evolució de Carmen no és ideològica, sinó humanitària -sense sentimentalismes-. Se la juga per ajudar, anant passant per diferents fases. Des del benestar del règim a les tenebres de la clandestinitat. Però sobretot el personatge és un pretext perquè la cineasta ens mostri l’estat de coses que l’envolta, amb la complicitat inestimable de la magnífica i sòbria interpretació d’Aline Kuppenheim, que s’avé al to serè del film, només alterat per una banda sonora emfàticament inquietant.

És particularment interessant i lúcida la manera com introdueix el tema del sentiment de culpa entre els que gosen actuar contra el règim i els surt malament. Ser responsable de bones accions contra el mal que és al poder acaba desfermant el sentiment de culpa per no reeixir. Una perversió més de la dictadura.

La narrativa de la pel·lícula és prolífica i alhora va carregada d’el·lipsis, deixant que moltes coses les entenguem en el mateix decurs del metratge, sense mostrar-les ni fer-les explícites.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!