A Hospitalet, un veí, a l’atur, pare de família,
mort suïcidat, assetjat per les autoritats a deixar el seu pis de protecció
oficial.

Aquest crim és la recompensa de l’Estat per haver treballat tota una vida. La
recompensa de l’Estat als treballadors és robar-los, retallar-los drets,
enganyar-los, i abandonar-los sense cap garantia de res.

L’Estat mata i els governants callen, o ens parlen dels dolents d’ETA.

Els mitjans de comunicació callen i ens parlen de morts a la Conxinxina per
terratrèmols i aiguats.  

Els jutges tan fastigosament obedients als poders públics callen i
segueixen enviant ordres judicials per a robar les cases a treballadors enganyats
i estafats pels bancs. L’església, tan preocupada per la vida d’espermatòfites,
calla davant els crim de treballadors i jubilats que han treballat tota la
vida.

El problema és que no és un cas aïllat, sinó un assassinat massa rutinari.

Llegiu aquesta noticia trobada a Indymedia i al Pèsol negre.

Català. (Traducció al castellà al final)

RÀBIA

El passat dijous 8t11 de novembre, un vei? de l’Hospitalet que portava anys a
l’atur, es va sui?cidar a un parc pu?blic despe?s de rebre una ordre judicial
que l’obligava a marxar del pis de proteccio? oficial que ocupava amb la seva
dona i la seva filla.

En plena jornada electoral, aquesta mort, com tantes altres, s’ha convertit
en una noti?cia me?s de la fri?vola seccio? de successos d’alguns diaris,
passant pra?cticament desapercebuda… Pel contrari, a nosaltres, la mort d’una
persona que ha passat tota la seva vida sent exprimit en una feina mal-pagada
per despre?s ser posat d’una puntada al carrer amb la seva fami?lia, no ens
provoca indifere?ncia, sino? fa?stig, impote?ncia i ra?bia.

Ra?bia contra un sistema democra?tic, tant democra?tic que permet escollir a
milers de persones entre la mise?ria i el sui?cidi.

Ra?bia contra un sistema progressista, tant progressista que ha evolucionat
fins convertir l’esclavitud laboral en un dret. En el dret de tot e?sser huma?
a entregar la seva vida sota el xantatge de caure en la pobresa, a canvi (aixo?
si) de poder consumir tota mena de distraccions.

Ra?bia contra una sistema igualitari, de ciutadans iguals amb les mateixes
oportunitats. Tant iguals que mentre que uns dormen al carrer entre cartrons,
uns altres tenen mansions de luxe repartides arreu del mo?n.

Ra?bia contra una sistema tolerant, que ens permet protestar tant com
vulguem, a condicio? de que mai passem de les paraules als fets, de la queixa a
la lluita.

Ra?bia contra els poli?tics que ens somriuen mentre la gent la palma, ra?bia
contra els empresaris que ens escanyen sense ni tant sols donar la cara, ra?bia
contra els periodistes i la seves paraules enverinades, ra?bia contra els
jutges que arrui?nen vides amb una firma,…

Ra?bia, ra?bia, ra?bia..

Cartell enganxat a alguns barris de Barcelona
Novembre del 2010

Fuente: barcelona.indymedia.org

RABIA – Inducción al
suicidio por parte del estado

Castellano

El pasado jueves 11 de noviembre, un vecino de L’Hospitalet que llevaba
años en paro, se suicidó en un parque público al recibir una orden judicial
que le obligaba a marchar del piso de proteccion oficial que ocupaba con su
mujer y su hija.

En plena jornada electoral, esta muerte, como tantas otras, se ha convertido
en una noticia más de la frivola sección de sucesos de algunos diarios, pasando
prácticamente desapercibida … Por el contrario, a nosotros, la muerte de una
persona que ha pasado toda su vida siendo exprimido en un trabajo mal-pagado
para después ser puesto de una patada en la calle con su familia, no nos
provoca indiferencia, sino asco, impotencia y rabia.

Rabia contra un sistema democrático, tan democrático que
permite elegir a miles de personas entre la miseria y el suicidio.

Rabia contra un sistema progresista, tanto progresista que
ha evolucionado hasta convertirse la esclavitud laboral en un derecho. En el
derecho de todo ser humano a entregar su vida bajo el chantaje de caer en la
pobreza, a cambio (eso si) de poder consumir todo tipo de distracciones.

Rabia contra un sistema igualitario, de ciudadanos iguales
con las mismas oportunidades. Tan iguales que mientras que duermen en la
calle entre cartones, otros tienen mansiones de lujo repartidas por todo el
mundo.

Rabia contra un sistema tolerante, que nos permite
protestar tanto como queramos, a condición de que nunca pasamos de las palabras
a los hechos, de la queja a la lucha.

Rabia contra los políticos que nos sonríen mientras la gente la palma, rabia
contra los empresarios que nos estrangulan sin ni siquiera dar la cara, rabia
contra los periodistas y la sus palabras envenenadas, rabia contra los jueces
que arruinan vidas con una firma,. ..

Rabia, rabia, rabia ..

Cartel pegado en algunos barrios de Barcelona
Noviembre de 2010

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!