Agafada al vol

Pensar en l’univers fa vindre vertigen. No es pot mesurar i, si no es pot ni mesurar, s’assembla molt a un acte de fe. No ens hi cap al cap, l’univers. Ni ajuntant el cap de tots els humans existits, existents i existidors no ens hi cabria. L’univers és màgic.

Òbviament, que el festival de poesia de Benifallet es diga UN-I-VERS em sembla M-ERA-VELL-ÓS. Un encert així només podia fer de reclam per a encerts posteriors. I les dos edicions que hem tingut la sort de viure fins ara ens comencen a confirmar aquesta idea. Quina és la fórmula, doncs, perquè un programa d’actes tinga el poder de congregar gent diversa en un punt de la perifèria més perifèrica de l’espai sideral?

Formularé una hipòtesi al respecte: la variació de l’oferta i pensar que els destinataris no tenen el perfil concret d’amants de la poesia. Tothom hi és benvingut perquè tothom hi és convidat. Hi tenen cabuda poetes que tenen una pila de llibres editats; amants de la poesia que potser en tenen just un entre mans; escrivents ocasionals de versos… Hi venen professionals excel·lents del món de la música, de la dansa i dels espectacles de carrer. Hi participen entitats del poble que hi aporten exposicions. Hi acudeixen els locals; els que tenen casa al poble però només hi venen de tant en tant; expats que viuen per les muntanyes que tenen més bones vistes; intel·lectuals de la capital i d’arreu de la comarca i la gent de bar. Als actes s’hi congrega un públic itinerant, vistós i agraït.

Diuen que el nom no fa la cosa però sabem que no és cert. Les etiquetes construeixen imatges mentals i tenen la capacitat d’atraure’ns o de repel·lir-nos per pura bellesa o lletjor. De fet, el lingüista Roman Jakobson va definir la funció poètica¹ com una de les funcions del llenguatge, que apareix quan la comunicació té un propòsit estètic. Com us podeu imaginar, en un context com un festival de poesia, la funció retòrica —que és l’altre nom amb què es coneix aquesta funció— flota en l’aire permanentment.

En el cas específic de l’UN-I-VERS, els organitzadors fins i tot es van inventar un nom per al músic que, vestit de comediant de fira i fent sonar el seu acordió diatònic, va acompanyant el públic de l’espai on acaba un acte al lloc on comença l’espectable següent. L’universador se sent de lluny. Té un megafon per a presentar els protagonistes que surten a escena. També toca el xilòfon. Inventa, si convé, bandes sonores quan li proposen engalanar amb un fons musical un recital de versos o un espectacle de mim. En resum, l’universador té un ofici a l’altura del seu nom.

No us voldria fer enveja perquè viure tres dies immersa en una màgia semblant no t’envia directament a una altra galàxia. Potser només contreus una espècie d’universament, que consisteix en una sensació tangible que has de baixar a poc a poc per les escales que van del núvol on tens el cap fins a les rajoles on et reposen els peus. I això es cura.

—

¹ Funcions del llenguatge a la Viquipèdia.

Podeu descobrir els protagonistes de l’UN-I-VERS aquí.