Diari de Sud-àfrica

A Corea del Nord, tot és diferent, misteriós. L’equip s’ha classificat pel primer Mundial, des d’aquell del 1966, i no ho va fer gens malament en el debut davant dels brasilers (derrota per 2 a 1). Culturalment, no puc imaginar un partit més oposat que aquest. El 1966, els coreans del Nord ja havien sorprès. Batejats llavors per la premsa anglesa com els “mosquits vermells”, van fer història en derrotar a Itàlia per 1 a 0 amb un gol de Park Doo-Ik (del qui la llegenda urbana va dir que era dentista, fet no confirmat), quedant-se a un pam de jugar les semifinals. Aquest 2010, els coreans del Nord ja fan prou evitant ser golejats, mentre esdevenen una arma propagandístic d’aquest règim tirànic.

La selecció Nord-coreana s’autoanomena “Chollima”, en referència a un cavall alat molt present en la cultura siberiana, de la Manxúria i el nord de Corea, a aquelles muntanyes on fa encara més fred que a Johannesburg una nit de juny. Envoltada de misteri, s’ha plantat a la competició més mediàtica de la història, i ha fet el viatge acompanyada de centenars d’agents de seguretat. Quan un jugador o el tècnic compareixen davant de la premsa, -estan obligats per la FIFA- ho fan acompanyats d’un comissari polític i, abans del torn de preguntes, un membre del comitè organitzador adverteix que “només s’accepten preguntes esportives”. Quan un periodista britànic va preguntar si “les alineacions les feia el tècnic, Kim Jong-Hun, o el president de l’estat, Kim Jong-Il”, el seleccionador no va dir res, va mirar al comissari, aquest va mirar al delegat de la FIFA, també sense dir res, i aquest, finalment, va recordar que “només es pot parlar de futbol”. El britànic però, havia fet una pregunta amb lògica, ja que després d’assolir la classificació pel Mundial, Kim Jong-Hun va afirmar que el president l’havia ajudat mentalment i tàcticament. Si Kim Jong-Il inspira, és lògic que Corea del Nord excel•leixi en defensa.

Els coreans no només ataquen. Tenen un davanter prou bo: Jong Tae-se. Aquest jugador de 26 anys va protagonitzar una de les imatges del Mundial, quan es va posar a plorar com un nen al sentir l’himne del seu estat. La seva és una història misteriosa, com tot a Corea del Nord. Tae-se és nascut a Nagoya, al Japó, membre de la comunitat “zainichi”, terme amb el que es coneix al col•lectiu coreà que viu al Japó des de fa algunes generacions. Tot i que les arrels de la seva família eren al territori de Corea del Sud, la seva mare, per ideologia, es sentia nord-coreana, i el va apuntar a una escola del Chongryon, l’associació de coreans que viuen al Japó, afí al règim de Pyongyang. La història d’aquesta associació tampoc és senzilla d’explicar: ni el Japó ni Corea del Sud reconeixen l’estat de Corea del Nord, pel que el Chongryon actua d’alguna forma com a ambaixada nord-coreana al Japó, amb el seu sistema d’escoles i universitats. Tae-se va sortir d’aquesta educació amb una idea clara: era nord-coreà. Així que va aconseguir el passaport d’aquest estat, hi va debutar amb la selecció. Aquest 15 de juny, emocionat, va poder fer realitat el seu somni de jugar per al règim presidit per un mort. Perquè cal recordar que el “líder etern” del país és, oficialment, Kim Il-sung, qui ja porta uns quants anys mort. A l’equip, per cert, hi ha un segon “Zainichi”, An Yong-Hak, qui del 2006 al 2009 va viure una experiència surrealista: jugava a la lliga de Corea del Sud i a la selecció de Corea del Nord. Dos estats que, oficialment, neguen l’existència de l’altre.

La península de Corea, doncs, si està unida per una cosa és pel futbol. Per als nacionalistes, l’altra selecció és l’enemic, però són molts els coreans del Sud que animen als del Nord i molts els del Nord que miren d’amagat la senyal de televisió del Sud per animar els seus rivals. El 2002, quan Corea del Sud va eliminar a Itàlia, l’afició sud-coreana va fer un mosaic on es llegia “Un altre cop, com el 1966”, recordant el triomf de Corea del Nord sobre els italians. Els governs, però, són diferents. Quan les dues seleccions es van enfrontar en la fase de classificació, el règim de Pyongyang va ordenar jugar el partit com a local a la Xina, per no haver de sentir a casa seva l’himne de Corea del Sud.

L’aventura de Corea del Nord al Mundial continua. Com sempre, amb misteri.  Ahir, la FIFA desmentia la suposada desaparició de quatre jugadors coreans. Ningú sap del cert on són aquests quatre homes, com ningú sap del cert que se’n va fer de tots els herois de la Copa del Món del 1966, ja que es diu que molts van morir a camps de treball on els va enviar el dictador Kim-Il sung, emprenyat perquè havien tornat d’Anglaterra amb costums “occidentals”. No es sap del cert, ni tan sols, com s’organitza el sistema de la lliga local. No es poden comprovar amb certesa dades com la data de naixement de molts jugadors. Fins i tot hem tingut problemes per saber si els aficionats a les graderies eren xinesos o coreans. Només sabem que, darrera del misteri, hi ha un equip metòdic, sacrificat, amb la fantàstica capacitat de fer somriure a gent que te pocs motius per fer-ho, si marca un gol.