Fa sis o set anys que no fumo. Un parent em felicita ―diu― per la força de voluntat que tinc. Li agraeixo el compliment però fujo d’estudi: li hauria d’explicar que s’equivoca.
Jo tenia intenció de deixar de fumar però no tenia força de voluntat. Les abstinències em duraven uns quants dies, un parell de setmanes tirant llarg. Entremig passaven anys, una vintena ben bona abans no em va socórrer la força, la força de la por.
La por havia nascut entre afonies, tos i faringitis. Creixia en tanatoris i enterraments i s’engreixava amb els tumors imaginaris que m’espantaven cada cert temps. Anava ocupant lloc i més lloc fins que gairebé sense lluita va tombar l’addicció. Per ara continua imbatible. És la mestressa. Ella mana, ella disposa.
L’addicció de fumar s’ha convertit en por de fumar. Tants penjaments que es diuen de la por i tant que jo li dec. Em toca estimar aquesta força que m’ha arribat als quaranta repicats. Per res del món la vull perdre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!