CALAIX DESASTRE

Beneïdes vacances, ditxoses vacances, maleïdes vacances. Ai!, les tant esperades vacances provoquen tota mena d’exclamacions. Sabien que hi ha estudis sociològics del tot fiables que demostren que és precisament en època  de vacances quan es produeixen més separacions  i divorcis?. Doncs sí. Es veu que durant tot l’any, gràcies a la rutina i a l’estrès diaris, les converses de moltes parelles no passen de l’import  de la factura del gas, de qui ha de recollir la roba de la tintoreria, qui ha de portar els nens a futbol o alguna altra banalitat. Però quan arriben les tant desitjades vacances tenen tot el temps per poder compartir i gaudir-lo junts, I és just llavors que s’adonen que moltes vegades, més que gaudir de la companyia de l’altra, el que faran serà “patir” la companyia de l’altra. De cop, veuen a l’altra com un estrany amb qui es limiten a compartir les despeses de la hipoteca, o l’educació dels fills en el millor dels casos, però que llevat d’això , no tenen res més en comú, i ni tant sols tenen les mateixes afeccions. Moltes vegades ni tant sols comparteixen les mateixes amistats.

I per si amb això no n’hi hagués prou, per accelerar el procés, només cal programar les vacances en família, amb la de l’altra, és clar. Només cal imaginar-se a la família feliç no renunciant al plaer dels embussos i les aglomeracions, amb la calor posada al cos i el sol i el mam, que ja se sap que quan  fa calor un beu més, posats al  cap. I com que el cotxe és gran, ara es porten els  “monovolums” per que així hi caben tots. Un té pipí, la sogra té gana, el menut té set, els bessons es barallen al seient del darrere, ell li diu: Digues-li a ta mare que pari d’emprenyar, que no ho veu que estem parats. I la nena que pregunta : Què falta molt encara?.  I tots vermells com gambes i arrebossats de sorra.  I al cotxe nou hi ha més arena que al desert. I ell que mentalment pensa, que les vacances eren un altra cosa.  Era no haver de sentir aquell soroll agut i intermitent que fa el despertador, i poder llevar-se tard. No haver de despertar-se tard per fer menys dur el turment de les vacances. Era la ocasió de “poder” estar amb la família, amb els fills…Però, ai, els fills. Els fills son aquell gènere d’animals que s’aïllen, es tapen les orelles amb els auriculars del Mp3, el més snobs ja porten Ipods, i no senten res del que els diuen. D’altres es queden totalment embabiecats amb l’últim joc de la Play Station, i això sí, fan vida al “messenger”, que amés parlen un idioma que riute’n de l’esperanto.

I només ens cal resar per que els veïns no siguin d’aquells que dia sí i dia també, es munten un fiestuqui fins a les tantes amb el “Voy a hace un corrá”. Això ja pot amb l’estoïcisme d’un mort. Només ens queda desitjar que passi ràpid el temps i puguem tornar a tenir tot un any per desitjar tenir vacances.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!