CALAIX DESASTRE

A vegades no resulta fàcil trobar algun tema que no sigui recurrent i avorrit per fer un article. Agafa el diari o publicació que vulguis i tots parlen una i altra vegada del mateix. I per distreure el personal, cosa que cada cop els costa més la veritat, es van treien de la màniga alguns esdeveniments. Fa uns dies era la Eurocopa de Futbol, ara, els Jocs Olímpics.

Què podem dir d’aquests Jocs Olímpics que no s’hagi dit ja?. Poca cosa em sembla, però és igual, jo hi posaré la meva cullerada. Començaré per criticar i de quina manera els uniformes olímpics. No sabria dir ben bé què semblaven, n’hi ha que diuen que domadors de circ, d’altres un “Bollywood”, (un “Bollywood” és el nom informal que ha creat la industria cinematogràfica en idioma “hindi” ubicada a Bombay, Mahaarshtra, India, i que ve d’un joc de paraules entre Bombay y Hollywood). És a dir una mica estrany tot plegat.

Es veu que el disseny d’aquests horrorosos uniformes olímpics és d’una empresa italo-rusa, malgrat el nom soni a italià, anomenada “Bosco”, qui a corre cuita va haver de canviar els uniformes davant l’allau de crítiques que van rebre. Val a dir que el segon model, és a dir el definitiu, no millora gaire en referència al primer. No és estrany doncs, que els atletes espanyols no guanyin cap medalla, perquè els deuria fer vergonya haver de sortir a recollir-la disfressats d’aquesta manera. I és que aquest uniforme tomba fins i tos als més valents. I per acabar-ho d’adobar, trien un banderer que era el més alt dels dos-cents i escaig, que només de veure aquella llargada d’americana vermella ja et venia basca. I per posar-hi la cirereta, la imatge de la reina Sofia amb l’esmentat uniforme. Sense comentaris.

Quina diferència amb els uniformes americans per exemple, o els italians, que anaven d’ Armani, o els de la República de San Marino, de Salvatore Ferragamo, tots d’una classe i un gust exquisit. Val a dir, que els dels amfitrions, disseny d’ Stella McCartney, filla del ex Beatle, tampoc resultava gaire afavoridor, i segons els locutors d’alguna cadena de televisió ,volien fer l’ ullet a l’ Elvis Presley, cosa que no sé jo, perquè l’ Elvis era americà.

I jo em pregunto, en primer lloc, amb la crisi que tenim, i en segon amb la quantitat de bons dissenyadors que hi ha a casa nostra i a la veïna que en definitiva era a qui havia de representar, calia anar a Rússia a buscar els uniformes?. Perquè si el disseny hagués estat espectacular, la cosa tenia un passi, però ja s’ha vist que no. I de les condicions econòmiques es veu que no se’n treu l’aigua clara, com tantes coses per altra banda.

Res, allò que diuen, que hi ha gustos que mereixen bastonades (traducció de l’autora d’un refrany espanyol del qual en desconec l’autor i que diu: “Hay gustos que merecen palos”.