CALAIX DESASTRE

No en volia parlar. M’ho havia promès a mi mateixa, perquè pensava que ja se n’havia parlat prou i segurament amb molta més qualitat, coneixement de causa i legalitat que no ho pugui fer jo. Però no me n’he pogut estar. El que va passar el dia 11 de setembre a Barcelona no pot deixar indiferent a ningú. I quan dic ningú, vull dir ningú, ni aquí ni a Espanya. Ningú pot negar el que és evident. I el que és evident és que més d’un milió i mig de persones en representació del poble català van dir que n’estan no cansats, sinó farts d’esser explotats. No ho pot negar la senyora Sánchez Camacho argumentant que sis milions de catalans no es van manifestar i per tant no volen la independència. No ho pot negar el senyor Rajoy, dient que només eren sis-cents mil i que per tant no era res més que “una algarabía” d’uns quants. Que si el seu Ministre de l’Interior no sap comptar potser que n’aprengui o en busqui un que en sàpiga, perquè un milió i mig de persones cabrejades poden ser moltes.

I no ho pot negar tampoc el senyor Mas que ha vist que el poble català està cansat, molt cansat. I segurament ell, alguna vegada ho havia pensat, però mai s’havia imaginat que podria ser el president que passés a la història per tornar l’estat al seu país. I m’agrada que sigui ell, perquè malgrat que no el conec personalment, el senyor Mas em sembla un home intel·ligent, assenyat i conseqüent. Per això no tinc cap dubte que sabrà interpretar la demanda del poble català, i que ho farà de la millor manera possible. Ve a ser com un divorci. Sovint, el que se’n va fa temps que li diu a l’altra, però aquest altre, o no escolta o no el creu capaç, fins que un dia ja no li diu me’n aniré, li diu adéu, i llavors l’altre es queda totalment descol·locat i diu no saber el perquè de tot plegat.

Doncs mirin senyors, el perquè és ben senzill, perquè fa gairebé  tres-cents anys que els ho intentem explicar, els hi hem dit de totes les maneres possibles, el que passa és que vostès no escolten, i els hi podem dir més alt però no més clar. Ara més que mai torna a ser d’actualitat la famosa cançó d’en Lluís Llach “La gallineta””. Els catalans s’han cansat de posar ous pels altres, però encara s’han cansat més de sentir que son ells, com diu algun president d’alguna comunitat autònoma que no anomenaré perquè em sembla que n’hi ha més d’un, que els catalans demanen i ells donen. I això ho diuen alguns que viuen totalment subvencionats i que encara no en tenen prou i han de recórrer al rescat.

Que ja només ens faltava sentir que el senyor Mas prefereix tancar llits d’hospitals abans que TV3, que és la única font d’informació que tenim i que els deu fer molta por quan no volen que la vegin ni a València, perquè un poble informat és un poble valent i un poble adormit és fàcil de dominar. I que si per ells fos encara tornaríem al No-do amb l’aniversari de la Letizia o les imatges de la senyora Aguirre inaugurant l’Eurovegas.  Que se’n haurien de donar vergonya perquè la manifestació de l’ 11 de setembre va ser primera notícia arreu del món, fins i tot a Australia i en canvi a TV1 no va ser fins al final que en van fer una petita esmena donant molt més prioritat al resultat de la selecció que als anhels d’una nació. Això sí, el ministre d’Educació, aquest que ha apujat l’I.V.A. del material escolar del 4 al 21 %, ha fet que contractessin a la seva esposa, Edurne Uriarte com a tertuliana a TV1. I aquest són els que es permeten criticar.