El bloc d'en Titot

Em pensava que ja s’havien fet totes les lectures possibles de la manifestació del dia u i que, estant feta tota la feina d’anàlisi, m’ho podia saltar. Però ja veig que no.

Fa temps que penso que, als independentistes, ens costa molt ser conscients de la força real que tenim en cada moment. Això és perquè pràcticament totes les centrals processadores de notícies estan al servei de l’enemic i la glòria de l’imperi espanyol. L’enemic, a més, té agències d’intel·ligència, centres d’anàlisi estadístic i infinitat de recursos econòmics (aportats per, entre d’altres pringats, nosaltres) per fer els estudis socials que convingui. Nosaltres, contra això, només tenim el coneixement social que ens dóna la nostra condició de ciutadans, que no és poc i que, paradoxalment, ells mai no podran tenir pel simple fet que no són ciutadans.

Fa temps que penso que això és com jugar a una mena de partida d’escacs mig-a-cegues. Al tauler només hi ha les peces d’un jugador, el nostre rival, i de les nostres peces hem d’endevinar-ne la situació a partir dels moviments estratègics de l’altre. Quan el rival concentra la seva artilleria pesada en un racó, intuïm que deu ser perquè nosaltres hi tenim una peça important.
No és gens còmode, francament, ni gens just, i fins i tot podríem dir que frega la trampa. Però aquesta és la grandesa de la democràcia espanyola: que en cap cas ningú que no defensi el model heretat per Franco tingui possibilitat d’influir en l’esdevenidor.
Diguem que nosaltres, participant en la manifestació multitudinària, teníem la sensació que estàvem fent un bon moviment. Però, ai las, ens costa molt tenir consciència completa del nostre atac, seguim sense veure les peces nostres.
Per sort, en Joan Ferran ens ha aclarit una mica l’estat de la partida. Ha fet un moviment desesperat, irreflexiu. En Joan Ferran ha comès un error i això a l’enemic se li ha d’agrair. A en Joan Ferran li devien dir que fes de dòberman però en comptes de fer de dòberman ha fet el passerell.
Abocant tota la seva bilis, en Joan Ferran s’ha retratat, i de fons han sortit tots els sociates. I no han sortit gaire afavorits, que diguem. Han quedat retratats sense fer la posa i això no els afavoreix gens.

El PSC fa molts anys que no té cap discurs polític. Si més no cap discurs polític que no pugui intercanviar amb el PP. Sí que és cert que cada campanya electoral han anat traient el santcristo gros de l’Espanya Federal, fins i tot quan el darrer militant de base del partit ja havia deixat de creure-s’ho. El PSC fa molts anys que va substituir la ideologia pel màrqueting, el parer dels militants pels sondejos d’opinió. I en Joan Ferran i la resta de “socialistes professionals” només escolten aquells que tenen al voltant immediat, i això és una trepa de subalterns aduladors que mai posaran en risc la seva feina qüestionant amb ideologia el màrqueting. Com un bisbe no qüestionarà el Papa per por que l’acusin d’heretge i li prenguin la mitra. Per això és normal que els dirigents sociates no escoltin mai cap opinió que no sigui la que el seu entorn els fa a mida. I en Joan Ferran troba a faltar que TV3 i Catalunya Ràdio no segueixin els criteris editorials d’El Periódico. Algú del seu entorn, si més no els estrategs del màrqueting sociata, li hauria d’explicar que és diferent la manipulació de la realitat que s’ha de fer des d’un mitjà privat afí (per no dir auxiliar) que no pas la que es fa des d’un mitjà públic que domines. Però em temo que ningú es jugarà la feina a la Diputació en un consell tan arriscat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!