A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“L’origen de la tragèdia” de Joan Margarit (“No era lluny ni difícil”)
Déu, que és el més brutal de tots els mites,
no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l’imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d’algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s’equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.
Nou poemari de Joan Margarit, No era lluny ni dificil. Textos càlids però ombrívols; testimoni d’una lesió de l’ésser que sembla inguarible: viure. Tanmateix, Margarit es llig bé, potser perquè com deia un altre gran poeta, en escriure mulla la ploma en el cor (esbatanat).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada Joan Margarit. He llegit alguns dels seus llibres i sempre n’he quedat satisfet. Joana va ser per mi una revelació. I Càlcul d’estructures, una meravevella. Margarit s’ho fa per expressar pensaments complexos i sentiments amb una claredat que fascina el lector de poesia.
Miraré d’adquirir ben aviat aquest nou poemari de Joan Margarit. Gràcies, Enric!